Tantes primaveres mortes

Foto: Jamwhy

“Es va acabar un altre estiu. Com si tantes tardors mortes fossin sempre la mateixa, amb aquesta mania d’anar tornant, la tardor era allí”.

Ho llegeixo a La mort i la primavera, l’esplèndida i a estones esfereïdora (n’he entomat paràgrafs amb els ulls mig tancats, per no veure’ls del tot) novel·la de Mercè Rodoreda, editada de nou per Club Editor amb revisió i postfaci d’Arnau Pons. En subratllo paràgraf rere paràgraf ara que s’acaba un altre hivern. Com si tantes primaveres mortes fossin sempre la mateixa, amb aquesta mania d’anar tornant, la primavera és aquí.

La Maria confessava fa tres dimarts que intentava escriure un text bonic, amb frases sobre l’amor i la primavera i els nadons quan riuen, però que li costava perquè per la finestra li arribava un deix de dictadura. La Míriam em deia si fa no fa el mateix la setmana passada: que ella voldria escriure sobre la primavera però que se li imposava, tossuda, una realitat injusta i masclista.

L’any passat per aquestes dates, la Míriam parlava d’alegria i la Maria, de tulipes. Somriures i flors. I catifes verdes i felicitat sobtada, com en el conte de Katherine Mansfield titulat El gronxador: “La gent es passeja sobre l’herba, els vells peonen corbats i panteixen, endormiscats tot l’hivern llarg; els joves, tot d’una, s’agafen de la mà i fan via cap aquell paravent d’arbres a la fondalada o cap al recer d’aquell grup d’argelagues negres tocades de groc; caminen molt de pressa, gairebé corren, com si sentissin alguna mossa encantadora i perduda enmig de la brossa que els crida perquè la salvin”.

Amb aquesta mania d’anar tornant, la primavera ens deixa clar que tant se li’n foten les nostres penes, que ella brota com cada any i que visca la vida que ens sobreviurà a tu i a mi. Potser caldria abaixar-li els fums: ens sedueix perquè venim de l’hivern, com sedueix la llibertat a un pres. I ens agrada no tant per ella mateixa com per l’estiu que promet, ens agrada com ens agraden els divendres tot i que són dies de cada dia. Despullat d’expectatives de futur, un divendres és ben igual que un dilluns.

El sol que escalfa sense cremar és una meravella, d’acord. Però has de saber, malparida primavera, que avui és dinou de març i ja somiem la teva esquela. Sàpigues –i presumeix-ne després, si goses– que el millor de tu arribarà quan t’hagis mort.