La teva mirada em fa mal,
tinc el cor ple de tantes que són com tu.
No m’importa el que pensis, jo no vull tornar.
M’està bé ser així, ja no puc canviar.
Els teus ulls parlen per tu.
Intenta no caure, els dies t’han vençut.
I ja saps que el temps passa,
no pots fer-hi res.
Ja no estic bé aquí,
me n’haig d’anar,
me’n vull anar,
no em puc quedar.
Si un dia he de tornar,
no espereu res de mi.
Potser torni a començar
demà quan sigui lluny d’aquí.
I no puc oblidar-me
dels anys que he perdut.
Ara és massa tard,
me n’haig d’anar, me’n vull anar d’aquí.
No vull prendre més partit.
No més promeses que no es poden complir.
Ho he deixat tot a casa, no vull tenir res.
Res que em lligui aquí, res per recordar.
Arribaré fins al mar,
i en la distància les ombres del passat
es fondran on la terra trenca l’horitzó.
I el vent del matí m’arrossegarà, se m’endurà, em portarà.
Si un dia he de tornar,
no espereu res de mi.
Potser torni a començar
demà quan sigui lluny d’aquí.
I no puc oblidar-me
dels anys que he perdut.
Ara és massa tard,
me n’haig d’anar, me’n vull anar d’aquí.
Si un dia he de tornar,
no espereu res de mi.
Potser torni a començar
demà quan sigui lluny d’aquí.
I no puc oblidar-me
dels anys que he perdut.
Ara és massa tard,
me n’haig d’anar, me’n vull anar d’aquí.
Me’n vull anar d’aquí.
Molt lluny d’aquí.
Carles Sabater l’any 1989. Foto: Eudald Picas/LaMarxa de Catalunya
