Tast editorial

Gola

Es va entretenir a martiritzar-se comprovant com era absolutament incapaç de notar cap gust

| 21/03/2018 a les 11:07h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Supèrbia, ira, peresa, luxúria, avarícia, enveja i gola. Al llibre Set pecats (amb què Carles Castells ha guanyat el premi Soler i Estruch), el protagonista de cada conte és un escriptor o una escriptora que cau al parany d'alguna d'aquestes set temptacions. Publicat per Edicions del Bullent, reflexiona sobre les febleses de la condició humana. 
 

Foto: Erik Schepers


 
L’única veritat que conté el «Parfait de cranc de riu i la seva petita amanida de fonoll fresc», és que l’amanida resulta realment petita. Perquè ni la cocció del cranc és perfecta, ni parfait, sinó més aviat excessiva, fins que la carn del cranc demana clemència; ni el fonoll té res de fresc, a banda de la temperatura de la nevera, ja que enlloc no es pot trobar el característic perfum d’aquesta umbel·lífera mediterrània.
 
Per moltes voltes que hi he donat, encara no he trobat el secret del «Caprici de secret ibèric al vinagre d’aranja rosa», si no és que consisteixi en la fórmula per aconseguir servir estellosa aquesta carn que, per definició, és cremosa al contacte amb la llengua. Ni la gràcia que amaga el caprici del xef de servir la vianda envoltada d’una salsa àcida i agra, d’un to rosa artificial que no ajuda precisament a veure la vida d’aquest color després d’haver-la tastada.
 
I si algú té l’esperança que unes postres encertades l’ajudin a oblidar els desafortunats plats anteriors, que no es decanti per la «Pasta de full amb cabell d’àngel i pinyons». El pobre àngel devia tenir els cabells ben greixosos –si no, no s’explica com pot arribar aquesta confitura a ser tan embafadora–; els pinyons –recol·lectats, sens dubte, ben lluny de les nostres pinedes costaneres, probablement a la Xina– han hagut de patir encara un procés de desnaturalització per arribar a ser tan tous i insubstancials, i les làmines de pasta de full fan honor al seu nom, ja que conviden el comensal a passar full i no tornar a posar els peus en aquest restaurant.

 
Va rellegir un cop més la ressenya gastronòmica, va posar una coma, s’ho va repensar i la va tornar a treure. Amb un somriure forçat va guardar la darrera versió de l’arxiu i la va enviar per correu electrònic a l’editor del diari en què escrivia una columna setmanal des de feia trenta-nou anys. Havia estat un dels pioners a introduir aquesta secció en la premsa generalista, quan ningú havia sentit a parlar mai de la cuina experimental, ni es pensava que era un expert en vins, ni es gastava cent euros en qualsevol menú degustació. A través de les seves crítiques, i sobretot dels nombrosos llibres de divulgació, es va convertir en un dels principals referents de la cultura culinària, que podia encimbellar o enfonsar un xef amb quatre paraules.

Va tornar a somriure, ara amb més sinceritat, però també més malenconia, en recordar la seva trajectòria. Es va menjar el darrer tros de formatge d’ovella curat, va agafar la copa de vi, es va aixecar de la cadira i se la va endur a l’habitació. Allà en va prendre l’últim glop per empassar-se la dosi nocturna de deu mil·ligrams de diazepam.
 
Abans de tancar els ulls encara es va obligar a dibuixar un somriure de bona nit en recordar l’enginyosa frase que convidava a passar full després de tastar les postres amb aquesta pasta. Es va posar de costat, com si estigués mort de son, encara que sabia que no aconseguiria dormir, encara menys fins i tot que les altres nits habituals d’insomni. Si feia veure que tenia nyonya tal vegada aconseguiria, si més no, retardar l’arribada dels fantasmes habituals.
 
* * *
 
–Agèusia.
 
El doctor havia repetit la paraula en veure la seva cara d’estranyesa. Tot i això, la mera iteració no va aconseguir res. Per això, després de fer una nova ullada als informes i proves mèdiques, va continuar.
 
–Agèusia. Significa la incapacitat de detectar els sabors. –Es va aturar uns instants, esperant algun signe en l’expressió del pacient que l’orientés sobre el seu grau de comprensió. Com que no va observar cap canvi, va continuar.– I, en el seu cas, l’agèusia és total. És a dir, que no pot detectar cap mena de sabor. Més enllà, és clar, dels quatre gustos bàsics –el salat, el dolç, l’àcid i l’amarg–, que es troben a les papil·les gustatives de la llengua i, per tant, no es veuen afectats per aquesta disfunció que afecta el sentit de l’olfacte. Però, vaja, què li he d’explicar de tot això que no conegui vostè a la perfecció...
 
L’home va mantenir la mirada fixa en el rostre del metge, sense moure ni un múscul durant tota l’explicació. Quan va haver acabat, va iniciar un moviment de la mandíbula a dreta i esquerra, com si volgués començar a digerir la notícia; o bé al contrari, intentés localitzar en la seva boca el més mínim record d’algun gust que contradigués el diagnòstic. A la fi, va semblar que enfocava de nou les imatges i va preguntar, com si es referís a una qüestió que no anés amb ell.
 
–Se’n sap la causa?
 
El metge va refermar el to neutre i fred de la conversa amb l’expressió de l’alumne avantatjat que esperava aquella pregunta i l’ha preparada a fons.
 
–Acostuma a ser la suma de factors diversos –va engegar amb certa suficiència–. El consum de determinats fàrmacs, el tabac, els nervis, l’estrès i, és clar, l’envelliment –va reblar–. A més, determinades malalties, com ara la diabetis mal controlada que pateix vostè des de fa anys, també hi ajuden.
 
L’home va encaixar amb esportivitat la suma de l’atzar, l’edat i els mals hàbits que acabava de posar el doctor davant dels seus ulls. A cada parpelleig semblava que els anés repassant un per un, com si fos la llista de la compra. En algun moment es va aturar, com indecís de si acceptar-lo, però amb un cop de cap va mostrar la seva conformitat amb el conjunt i va seguir amb els tràmits que restaven.
 
–Tractament?
 
–Bé, passa essencialment per eliminar les possibles causes que hem esmentat. –Amb una mirada, l’home li va fer entendre que no calia tornar-les a repassar.– Qualsevol acció encaminada a reduir-les pot contribuir a alleujar els símptomes de l’agèusia.
 
En aquest punt es va aturar, dubtant si continuar amb l’explicació.
 
–Tot i que el més probable és que sigui irreversible –va agafar el relleu l’home–. Això és el que no s’atreveix a dir-me, oi?
 
–Doncs sí, no li puc amagar que les probabilitats de recuperació són baixes. Això condiciona notablement la qualitat de vida de les persones. –Va valorar per un moment de no entrar en qüestions més personals, però ja s’hi havia posat.– I encara més en algú amb la feina que té vostè.
 
L’home va tallar-lo en sec, es va aixecar i li va brindar una mà ferma però formal.
 
–No pateixi per mi, doctor. Me’n sortiré. Com sempre fins a dia d’avui –va afegir quan ja sortia per la porta de la consulta.
 
* * *
 
Per no cansar els meus lectors, avui escriuré la crítica gastronòmica a l’inrevés, és a dir, començant per les postres i acabant pels entrants. De fet, és en aquest ordre invers, del més recent al més antic, com encara conservo malauradament en la memòria el record dels plats, tot esperant que tinguin a bé desaparèixer com abans millor.
 
Ja fa molts anys que es va posar de moda la combinació d’un mateix ingredient cuinat de diverses formes. En aquell llavors era habitual anomenar aquests plats com a «textures de...». Alguns no han evolucionat gaire des d’aquell temps, però això sí, els noms s’han tornat molt més sofisticats. Com ara aquest «Dolç de llet amb escuma de recuit d’ovella i núvol làctic». Val a dir que, d’entrada, és sincer, ja que feia temps que no tastava unes postres tan extremadament dolces. Sobre aquest mal començament, l’escuma i el núvol s’entremesclen barroerament, com en una tempesta de llevant, amb una indefinició insubstancial que s’enduu qualsevol possible alegria que la combinació dels derivats de la llet hagués pogut oferir.
 
Sempre he estat un defensor dels sabors intensos i primaris que la cocció a baixa temperatura atorga a les carns més selectes. Per això, encara que no tingués davant meu la seva millor versió, el pobre garrí no es mereixia de cap manera l’acompanyament multitudinari, divers i incoherent amb qui compartia el plat. Em refereixo, és clar, al «Garrí cuit a baixa temperatura amb terrina de mango i tòfona d’estiu, remolatxa, all, concentrat de taronja, i pistil al safrà». Si això fos un acudit, diria que només hi mancaven un flam, mig préssec amb almívar, una bola de gelat de vainilla i una galeta Rifacli perquè, si més no, el malaurat garrinet estigués protegit per un pijama.
 
I finalment arribem a l’inici de l’àpat, allà on va començar tot. Es tracta, sense més preàmbuls de l’«Ostra al Palo Cortado amb all blanc i negre». Si existeixen dos productes excepcionals, d’origen i elaboració ben contraposats, són les ostres i el palo cortado. L’ostra, com si es tractés d’un Aleph, conté en ella mateixa tots els elements, totes les aromes i tots els sabors del mar, i els allibera amb generositat al contacte amb la boca. El palo cortado reuneix totes les bondats dels olorosos i els amontillats, i constitueix encara avui un misteri dins del món dels vins ja que tan sols apareix, per evolució de mosts especialment fins, en determinades bótes de les bodegues de Xerès. Dit això, ens podríem preguntar si la combinació d’aquestes dues delicadeses pot esdevenir un plat únic o una veritable calamitat. Doncs ens quedarem sense conèixer la resposta, vostès i jo, estimats lectors, perquè algú va tenir l’ocurrència d’esguerrar el plat amb la fortor grollera de l’all cru i la fetidesa omnipresent de l’all cremat.

 
Va repassar la crítica sense ganes, va corregir les quatre frases que grinyolaven més i la va donar per bona amb un esbufec. Tot just eren les dotze i encara quedaven gairebé tres hores pel dinar amb la seva filla. Va anar a la cuina i va dubtar entre continuar amb el dolç i el cafè o bé passar al vermut i el salat. Finalment, es va decantar per la primera opció. Tindria temps de sobres per dedicar-se a la segona abans de sortir de casa.
 
Mentre s’escalfava la cafetera va posar a fer dues torrades i va treure dos pots de melmelada de l’armari. Una de peres a l’aroma de Juanola i l’altra de mongeta del ganxet i magrana. Es va fer un cafè llarg i, quan les llesques de pa van saltar de la torradora, s’ho va emportar tot al menjador amb una safata. Es va instal·lar a la taula rodona, mirant cap al carrer a través de la finestra del balcó. Va observar per uns instants la llum que entrava fins a les primeres rajoles del terra i va recordar les estones que havien passat allà amb la Magda. Després, la mirada va lliscar amunt per la paret fins a aturar-se a la motllura de guix del sostre. Quan la imatge va perdre tot el sentit i ni tan sols reconeixia de què es tractava, va parpellejar amb força i va tornar a la safata que tenia al seu davant.
 
Encara absent, es va cremar la llengua amb el primer glop de cafè. Va escopir amb ràbia, però de seguida
es va voler consolar pensant que, si més no, no havia perdut la sensibilitat a la calor i el fred. Només li faltaria espellar-se la llengua amb una punyetera tassa de cafè. Va agafar les melmelades i es va preparar les torrades amb un dit ben bo de gelea a sobre de cadascuna d’aquestes. Acte seguit va tancar els ulls i se les va menjar l’una darrere l’altra, amb desfici, mentre la melmelada sobrera li regalimava per les comissures de la boca a sobre el plat. En acabat, va obrir els ulls i, en veure la marranada que havia fet, va esclatar en una riallada eixordadora.
 
Si el pogués contemplar per un forat el president del grup editorial propietari dels diaris i revistes amb els quals col·laborava, tindria tots els arguments necessaris per poder-lo fer fora i ajusticiar-lo públicament. De moment, se n’havia d’estar perquè li tenia massa por. I feia bé. Aquest pensament el va fer tornar a riure, sense cap ganes. Es va passar la llengua pels llavis, va recollir barroerament les restes de menjar i va sentir la seva textura suau i relliscosa sobre la llengua. En comptes d’empassar ben de pressa, com havia estat fent des de l’aparició de la malaltia, es va entretenir a martiritzar-se comprovant com era absolutament incapaç de notar cap gust més enllà de la dolçor embafadora. Les llàgrimes, grosses i amargues, van lliscar a avall i van anar a diluir els pegats de melmelada del plat, que es van anar escampant cap a les vores com sols pintats per uns infants.
 
* * *
 
A tres quarts de tres va sortir corrents de casa a la recerca d’un taxi. Després d’haver engolit una llauna d’olives i una de cloïsses directament amb una forquilla, i d’haver-se tirat per sobre la meitat del suc, se sentia tan brut que la necessitat de dutxar-se s’havia tornat irrefrenable. A sota el raig d’aigua es va esvair el món que l’envoltava –la casa, el barri, la família, la feina, totes les coses que fins fa ben poc ho representaven tot en la seva vida– i va acabar perdent qualsevol noció de l’espai i del temps. Quan va recuperar la consciència, es va eixugar amb presses i va anar cap a l’habitació, on va renegar en veure l’hora que era. Es va tornar a posar la mateixa roba que portava el dia anterior per anar al metge, va agafar la cartera, el mòbil i les claus, i va tancar de cop la porta de casa.
 
En arribar a la cantonada no va veure cap taxi lliure. El sol es trobava en el seu punt més àlgid i la calor era asfixiant. Es va protegir sota la marquesina de l’autobús i va treure el telèfon per trucar a la seva filla i indicar-li que arribaria una mica tard. Tota la vida recriminant-li l’horari malaltís que duia, menjant sempre a quarts de quatre de la tarda, i ara s’hauria de disculpar per no ser capaç d’arribar a dinar a l’hora acordada. Semblava realment que si alguna cosa podia anar malament, hi aniria.
 
Com si l’atzar volgués contradir la mala astrugància que s’havia instal·lat en el seu cervell, un taxi amb el llum verd va girar la cantonada i es va aturar quan ell va aixecar el braç amb vehemència. Va indicar l’adreça al taxista, va mirar l’hora al mòbil i va comprovar que arribaria tan sols uns minuts tard. En conseqüència, no calia trucar. Aquest fet, tan insignificant en qualsevol altre moment, el va relaxar de cop. Es va enfonsar en el seient i va tancar els ulls. L’aire condicionat del vehicle li va provocar un calfred al clatell i en un acte reflex es va aixecar el coll de la camisa. En el mateix moment li va tornar a la ment, com succeïa sovint durant les darreres setmanes, aquell refredat que va agafar un dia de pluja i fred de finals del passat hivern. El dia que tot va canviar.
 
Feia anys que no patia un refredat tan fort. Els ulls li ploraven, tenia les orelles tapades i tot el seu sistema respiratori, des dels narius fins a l’últim bronqui, es trobava totalment col·lapsat per la mucositat. La tos i els esternuts van acabar de conformar un panorama devastador que el van dur a restar a casa, entre el llit i el sofà, un parell de dies. En aquestes condicions tampoc no resultava tan estrany que no fos capaç de notar el sabor del poc menjar –sucs de taronja, quatre cullerades de sopa i mitja truita a la francesa– que va aconseguir empassar-se al llarg d’aquelles eternes quaranta-vuit hores. Llavors, no li va donar més importància, però li resultava realment estrany, en les escasses estones en què es trobava una mica més eixerit, no sentir cap estímul gustatiu, ni que fos el desagradable gust de la mucositat.
 
Els primers records d’infantesa que tenia emmagatzemats en la ment –a la cuina de casa dels pares, al mas dels avis, al jardí de la casa on passaven els estius a la platja– estaven tots íntimament lligats a les aromes, als sabors. De fet, era a l’inrevés. Tota la seva vida era un cúmul de memòries aromàtiques i gustatives a les quals, en segon terme, s’hi trobaven associades les imatges, els sons. El record que guardava de la primera cita amb la Magda era en essència la seva olor forta, fins i tot un punt àcid, barrejat amb una colònia suau i fresca. I el sabor dels seus llavis, del cafè amb llet que acabaven de prendre en una terrassa del barri vell i del toc a caramel del seu pintallavis. Per a ell, la Paula, la seva filla, era l’aroma animal que desprenia aquell petit cos quan va enfonsar el rostre en el seu coll. I el regust dolç, amb un punt amarg, com la melmelada de taronja, que li va deixar la besada breu i delicada que li va fer al cap.
 
A mesura que anaven passant els dies i comprovava que no recuperava ni una petita part dels sabors, de
seguida es va adonar que alguna cosa no rutllava dintre seu. Per a moltes persones hauria constituït simplement un petit inconvenient sense gaire transcendència, com qui li apareix una berruga al peu o una tendinitis al dit petit de la mà i ni tan sols es preocupa per anar al metge. Però per a ell el sentit del gust ho representava tot, l’essència del seu contacte amb el món. Val a dir que ell tampoc no va acudir a un especialista, però precisament per tot el contrari, perquè ja sabia de la gravetat de la situació i del trasbals que significava per a la seva vida.
 
No ho va comentar ni tan sols a la seva dona. Per una barreja d’emocions. La més ingènua, perquè en determinats moments pensava que com menys se sabés, més fàcil seria revertir el procés. La real i més profunda, perquè no volia que ella, coneixedora del que allò significava, manifestés cap sentiment de pena envers ell. No ho podria suportar.
 
De fet, hi havia també una raó de caràcter pràctic. Ell es guanyava la vida amb el seu paladar i el seu nas. Si s’arribava a escampar i fer pública la seva afecció, adéu-siau a la seva feina com a crític gastronòmic. Per això, no va dir res a ningú i va mirar de fer la seva vida de sempre, encara que resultés impossible. Tanmateix, el primer aspecte que se’n va ressentir va ser precisament el dels seus articles setmanals. En una reacció irracional, absolutament animal, es va anar tornant cada cop més destructiu en les seves crítiques, més àcid, més sarcàstic en els seus comentaris. De primeres, intentava mantenir una certa objectivitat, basant les seves valoracions en les textures dels ingredients, en els sabors bàsics que encara podia percebre. Però aquesta etapa va durar ben poc. La seva impotència gustativa el va dur ben aviat a demolir amb paraules qualsevol creació culinària. Si ell no en podia gaudir, que no ho pogués fer ningú. Va ser el primer símptoma de la seva decadència.
 
El món de la gastronomia, acostumat a algun dels seus estirabots de tant en tant, tampoc no li va donar més rellevància. Fins que les crítiques enverinades es van convertir en la norma i va començar a córrer la brama que repapiejava. I també es van multiplicar les pressions als seus caps i als accionistes del grup editorial perquè li paressin els peus, o bé el fessin fora. Un fet que ell sabia que tard o d’hora succeiria, però que no el preocupava en absolut.
 
En paral·lel al seu menyspreu per les creacions culinàries, es va desfermar dintre seu un desfici primitiu pel menjar, absolutament forassenyat. Menjava molt, a totes hores i de forma ansiosa i barroera. Primer, era només a casa i quan estava sol. Obria la nevera, o els armaris de la cuina, i endrapava tot allò que tenia a l’abast. Després, va començar a comportar-se així en presència de la seva dona, que ja feia setmanes que tenia la mosca al nas. Les discussions van anar pujant de to i de contingut. Ja no era només que es comportés com un porc, ell que sempre havia estat tan polit, sinó que el seu caràcter era cada cop més agre i la convivència més difícil. Fins al dia, un dissabte al matí de dues setmanes enrere, que la Magda ja no va poder resistir més la situació i va marxar de casa.
 
Mentre cercava un bitllet per pagar el taxista es va fer creus de com s’havia esfondrat el seu món en tan poc temps. Li restava ben poca cosa. De fet, només tenia la seva filla, amb qui sempre havia mantingut una relació complicada i tempestuosa. I no la podia perdre. Va baixar del taxi, es va passar les mans pels pantalons i la camisa i es va dirigir a la porta del restaurant disposat a sincerar-se amb ella.
 
La va veure de seguida asseguda a la taula del racó, consultant el mòbil amb impaciència. Va aixecar la vista i, en veure’l, va inclinar el cap, va aclucar els ulls i va fer petar la llengua, en un gest a la vegada de recriminació i d’alleujament, que havia heretat de la seva mare i que a ell el posava de mala llet, tant si li dedicava l’una com l’altra. Es va acostar a la seva filla intentant no començar amb mal peu i li va fer un petó a la galta. Ella, per tota resposta, se’l va quedar mirant fixament, respirant amb força pel nas.
 
–Sé que arribo deu minuts tard –va acceptar ell, sense que sonés en absolut a disculpa. Va aixecar el braç per demanar al cambrer que els atengués–. Per un cop en la vida que ets tu qui ha d’esperar, tampoc no passa res...
 
–No és això, pare –va respondre amb un nerviosisme contingut–. Tu t’has vist? –Per emfatitzar la pregunta se li havia acostat per sobre la taula i passava la vista amunt i avall per la seva camisa–. Sembles un rodamón. Els pantalons arrugats, la camisa plena de taques, sense afaitar ni pentinar.
 
Ell no va poder evitar abaixar la mirada i repassar amb una llambregada la seva roba. Havia de reconèixer que tenia raó, encara que li requés haver-ho d’acceptar. Potser era millor així. Ara ja tenia la porta oberta per explicar-li quin era el seu estat d’ànim i quina n’era la causa. En aquell moment va arribar el cambrer amb les cartes.
 
–Jo prendré un vermut negre. Tu vols algun aperitiu? –Ella va negar amb el cap–. Mentre decidim què mengem ens pot portar pa i un assortiment de formatges i embotits.
 
Va obrir la carta però era incapaç de llegir res del que hi havia escrit. Simplement estava fent temps per reunir la força que necessitava per enfrontar-se a la seva filla i explicar-li el calvari pel qual estava passant. Quan es va sentir preparat va tancar la carta sorollosament i va alçar el cap. Llavors es va trobar amb la intensa mirada de la seva filla, que va apartar el puny que mantenia davant de la boca i va deixar que sortissin les paraules com una riuada.
 
–Això no pot continuar així, pare.
 
Després de treure aquest tap, tot va fluir sense aturador. Emocions, retrets, súpliques, records, es van anar succeint sense solució de continuïtat. A mesura que avançava el monòleg, ell el sentia cada cop més distant, fins al punt que amb prou feines podia entendre el sentit de les frases. Com si es tractés d’una conversa telefònica en la qual s’anés perdent la veu, només percebia i processava alguns fragments solts: ... el que has arribat a fer patir la mare... em destrossa el cor veure-us així a tots dos... has de fer un esforç, sisplau, perquè les coses tornin al seu lloc... hi ha moments que em sembla que em tornaré boja...
 
El cambrer va portar la comanda i, amb molta professionalitat, va entendre al punt la situació i va optar per deixar-los sols sense demanar-los què volien dinar. Ell va fer un glop llarg de vermut i es va posar a menjar llesques de pa amb pernil, amb xoriç, amb formatge de cabra, amb fuet, amb brie. Va demanar un segon vermut, i després un tercer, i més pa, i més embotit, i menjava amb més i més encegament, com si fos l’única manera de digerir la xerrameca de la seva filla. Va arribar un moment que pràcticament ni la sentia. Tenia les orelles tapades, tot el crani envoltat per una substància densa que l’aïllava de l’exterior, excepció feta del cordó umbilical de la seva boca, que no deixava d’engolir tot allò que li arribava. Va dibuixar un somriure cínic en imaginar que perdia el sentit de l’oïda, després el tacte, després la vista, i tot ell s’anava transformant en una massa amorfa amb un orifici al capdamunt, com una esponja de mar, que tenia com a únic objectiu alimentar-se constantment.
 
En obrir els ulls i adonar-se que el seu procés evolutiu encara no havia arribat a l’estadi de la pèrdua de visió, va descobrir que la seva filla ja no li parlava. Restava en silenci, fitant-lo amb una tristesa infantil, desoladora. Va deixar de mastegar i va notar com la gola se li tancava i era incapaç d’empassar-se el que tenia a la boca. Hauria donat el que fos per poder posar el nas al coll de la seva filla i tornar a sentir aquella aroma animal, atàvica, que els hauria reunit de nou en una mateixa carn, una mateixa vida i tot hauria estat possible. En comptes d’això, es va aixecar, va anar al lavabo del restaurant i va vomitar tot el que havia menjat.
 
Quan va sortir, la seva filla l’esperava dreta al costat de la porta. La va veure perduda, com quan de petita es despertava en somnis i apareixia a l’habitació de matrimoni sense saber on era.
 
–Estic bé, Paula –va mentir–. Les coses potser s’han complicat una mica, però ens en sortirem.
 
Ella va tancar els ulls i va moure el cap en senyal d’assentiment, d’acceptar el joc d’enganys. Era l’única opció en aquell moment.
 
–Jo hauria d’anar tirant pare. –Se li va apropar i li va fer un petó a la galta. Llunyà, indecís, sense aroma.– Et trucaré per saber com estàs.
 
Quan ella va ser fora, va anar a la barra a pagar i a mirar de disculpar-se pel dinar tan accidentat.
 
–Oh, no, sisplau –va rebutjar el responsable del negoci–. És un honor per a tots nosaltres que ens hagi distingit amb la seva presència. –Els dos cambrers que servien darrere la barra s’havien acostat i assentien amb un ampli somriure.– Espero que els embotits i els formatges hagin estat del seu gust.
 
El meu gust, va pensar, qui sap on és el meu gust! Un somriure cansat va acudir al seu rostre, que va ser interpretat pel personal del restaurant com un reconeixement a la seva feina. Va balbucejar unes frases fetes en senyal d’agraïment i es va dirigir a la porta. Abans de sortir encara va sentir com un dels cambrers exclamava.
 
–Tant de bo ens dediqui una bona crítica!
 
Sembla que determinats cuiners encara no s’han assabentat dels avenços que s’han produït en els darrers decennis en matèria de control sanitari dels productes alimentaris. Avui en dia no cal, per exemple, sotmetre el marisc a un tractament amb substàncies procedents del regne vegetal, com les espècies o els sucs de les fruites àcides, per evitar les intoxicacions, com s’havia fet antigament i, de fet, constitueix l’origen de molts plats. En comptes d’això, podem utilitzar aquests condiments de manera equilibrada per complementar adequadament el sabor ja per si extraordinari del nostre marisc. Doncs bé, com deia a l’inici, sembla que aquest corpus no hagi arribat a tothom. Si no, no s’entén que l’acidesa del «Risotto de cítrics, escopinyes i garotes» estigui propera a la dels productes químics que s’empren habitualment en el tractament dels metalls en la indústria. No tan sols eclipsa totalment el gust de les escopinyes i de les garotes, i ja no diguem el de l’arròs, sinó que inunda la boca del comensal amb una fortor...
 

Es va aturar, es va tirar enrere a la cadira, va tancar els ulls i va bufar amb força. Mai no s’havia sentit tan cansat. Cansat de tot, però especialment d’ell mateix. Tot això no duia enlloc. Donaria qualsevol cosa perquè s’acabés d’una vegada. Tanmateix, era incapaç de fer cap pas en aquest sentit. Tenia prou diners estalviats per a marxar de la ciutat, fugir i iniciar una nova vida on li plagués. Però no tenia la mínima il·lusió ni la força per fer-ho. En comptes d’això, seguiria deixant que els esdeveniments se l’enduguessin, a la deriva, i provaria simplement de mantenir el cap fora de l’aigua agafat a una taula de salvació: el menjar. Un menjar pornogràfic, allunyat de qualsevol refinació, de qualsevol plaer, de qualsevol humanitat. Era tot el que li havia quedat.
 
Es va aixecar i se’n va anar a la cuina en un acte reflex, ja que no tenia gens de gana. Al contrari, encara sentia nàusees després d’haver vomitat tot el dinar. Tant li feia. Ara resultava essencial ingerir alguna cosa per reduir l’angoixa que l’estava rosegant per dins. Va obrir la nevera i va agafar dos ous per fer-se una truita a la francesa, l’única cosa que li venia una mica de gust en el seu estat. Va escalfar una mica d’oli a la paella, va batre l’ou i el va tirar. Només va deixar que es fes una mica, la va cargolar i la va posar, suquejant ben crua, al damunt d’una llesca de pa de pagès amb tomàquet.
 
No va tenir esma ni d’anar al menjador. Es va asseure a la taula de la cuina i va fer tres mossegades desmesurades que li van emplenar tota la boca. Va mastegar amb dificultat i va empassar. Va fer una altra mossegada i, quan anava a fer la següent, va sentir per un instant el sabor contundent de l’ou cru amorosit per la frescor del tomàquet. Va durar tan sols una dècima de segon abans de tornar a desaparèixer, però va ser suficient per transportar-lo, com la magdalena proustiana, a la seva infantesa a la cuina de la casa dels pares. Els va tornar a veure a tots –avis, pares, germans–, al voltant d’aquella taula llarga de fusta i va sentir l’olor de la llar de foc, del brou de l’àvia, de les ametlles torrades i del davantal que es posava sa mare, on a ell tant li agradava amagar la cara per sentir-la inundada de totes les aromes del món.
 
Es va acabar la llesca, altre cop insípida i punyent, contemplant el sol de tarda que entrava pel porticó ajustat de la finestra i que, com un primitiu rellotge de sol, assenyalava a terra, als seus peus, el pas del temps.

 

 Set pecats

 
 © Carles Castell
 © Edicions del Bullent

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer