Encara més quan no estimes

Foto: Chiara Baldassarri

plorar, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos,
que es sap vençuda.

Cos meu, del llibre Non si male nunc

Tots dos, deia ella. Quan estimes. I ara penses, encara més quan no estimes. Que el cos cal preservar-lo perquè no acabi esquitxant de fang brut tots els racons de l’ànima. Cal assumir-lo com és –com l’han fet–, petit, desconfiat, sensible, que no pot exposar-se. Que necessita un espai segur. Que demana que el coneguin, que l’acceptin, que s’arrisquin a la vacil·lació i al desconcert les primeres vegades que s’hi acostin. Que no el qüestionin. Que no perdin la paciència. Que l’estimin, suposo. Encara que sigui la primera i l’última vegada que s’hi passegen.

Que no se’t quedi descol·locat. Estrany. Trist. Que el desig del començament no es faci miques amb la primera envestida. Que no sigui massa tard quan posis el límit. Que no se’t ressenti el cos, a desgrat teu, a desgrat seu. Que no tornin les ganes de plorar per tu, de plorar per ell –pel teu cos hipersensible que no sempre ha sabut sortir endavant, que ja no sap tirar-se sense xarxa. Plorar, potser, pel jo perdut, per l’ànima perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda. Pel record de qui sí sap acaronar-lo i respectar-lo, amb qui sí que vols fer l’amor, amb qui vols dormir, a qui vols acotxar, acaronar, besar. Que a desgrat teu, a desgrat seu –de l’ànima, del cos–, ja no hi ha res aquí que sigui verge.

* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.