L'últim metro

Quan arribi la llibertat

Diuen que sempre arriba un dia en què has de mirar-te al mirall i enfrontar-te a tu mateix

| 24/03/2018 a les 21:16h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, L'últim metro

Foto: Adrià Costa



Quan arribi la libertat,
Les nostres primeres paraules
Seran els nostres propis noms.
 
Pau Gener, Flama de Bruc


Just la setmana passada escrivia una carta a en Jordi Cuixart. Li explicava que, de tot plegat, el que més em preocupa és que ells estiguin engarjolats injustament. Hi penso cada dia, diverses vegades. La resta, li deia, em sembla un atzucac de què no sé quan ni com en sortirem i, mentre no ho fem, vosaltres seguireu engarjolats, privats de les petites coses que donen sentit a la vida.
 
Mentre escric això, a banda de Cuixart, Sánchez, Junqueras i Forn, han tornat a la presó Turull, Rull, Romeva, Bassa i Forcadell. Tornat. Amb tot el que suposa tornar a un lloc inhòspit. El mateix viatge en els furgons policials que ja s’esperaven, arrogants, davant el Suprem, abans que el jutge comuniqués la seva decisió. El mateix so de la porta de la cel·la tancant-se. La mateixa solitud i la mateixa sensació que la vida ha quedat en suspens. La mateixa abraçada de comiat indefinit.
 
Només unes hores abans, la Marta Rovira anunciava en una carta que emprenia el camí de l’exili. Vaig pensar en l’Anna Gabriel: “Sé que ja no podré tornar mai més”, va dir des de Suïssa. Mai més. Em poso al seu lloc i se’m gira l’estómac del revés. No poder tornar als llocs que estimes és una presó tan gran que espanta.
 
És dissabte i plou. És 2018 i hi ha nou persones empresonades i sis a l’exili per les seves idees. A l’Europa a què ja no vull pertànyer perquè mira cap a una altra banda, com ja va fer durant quaranta anys de dictadura franquista. I jo sento una barreja estranya d’agraïment, tristesa i ràbia. Ràbia per les mentides amb què volen justificar la presa d’ostatges. Tristesa per les famílies que hauran de fer quilòmetres i quilòmetres per parlar amb aquells qui estimen a través d’un vidre. Agraïment per aquells que estan pagant un preu altíssim per defensar una causa tan noble i justa com el dret a decidir, com la llibertat.
 
Penso també en tots aquells que exhibeixen sense vergonya la seva misèria humana. En els que es vanten d’haver tancat gent bona a la presó mentre bords i lladres segueixen lliures. En els que riuen davant el dolor d’un poble sencer. En els qui banalitzen l’exili. En els qui miren el mòbil mentre un company, al Parlament, expressa una tristesa profunda. En els que sabent que vivim en un estat d’excepció, no es posicionen, en els qui parlen de desastre a l’engròs. No tingueu la poca vergonya de dir que teniu el “cor encongit” si després no us gireu per mostrar el vostre suport a les famílies dels presos. No jugueu a defensar la democràcia mentre ajudeu a prémer els botons de la repressió ferotge. Si ara, tard, heu entès que això va de drets humans fonamentals, pareu de fer la gara-gara als feixistes. No us manifesteu mai més amb l’ultradreta. Sigueu valents, sigueu humans. La resta és comèdia.
 
Diuen que sempre arriba un dia en què inevitablement has de mirar-te al mirall i enfrontar-te a tu mateix. És un moment íntim: tu contra tu i els teus actes, i pot ser el millor o el pitjor dels dies. Potser sigui ingenu pensar que algú que s’alegra d’un empresonament injust tingui prou ànima com per jutjar-se objectivament, però vull creure que, encara que defensin fins al darrer alè les mentides que han dit, tot el pes de la consciència caurà damunt seu quan estiguin sols. O quan, per protegir la pròpia integritat, hagin d’explicar mentides als seus nets.
 
Però avui, en fi,  és dissabte i plou. I aquesta remor que se sent no es de pluja, no. I jo escric un article desllorigat perquè la ràbia no em deixa pensar amb prou claredat. Perquè constato, un cop més, que no soc lliure. Ningú no ho és, ja. Tampoc els qui s’alegren que hi hagi nou persones innocents a la presó i sis a l’exili.
 
Quan arribi la llibertat, perquè arribarà, explicarem als nostres nets que també vam lluitar per la vostra, la dels que rèieu, la dels que miràveu a una altra banda.  Ho farem amb el cap ben alt, sense gota d’odi i amb la convicció que no hi ha un ideal més noble per transmetre’ls.
 
Potser sigui precisament això, el que ens allunya, i no cap pàtria.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència