Taller d'escriptura

Memòria i perdó

Però va arribar el dia, «Franco ha muerto»

| 27/03/2018 a les 00:42h
Especial: Taller d'escriptura
Arxivat a: Biblioteca, Memòria i perdó, Elena Perelló, taller d'escriptura

Foto: Adrià Costa



Feia un mes que algú del govern informava cada dia del seu estat de salut. El equipo médico habitual deia que continuava amb les constants vitals estables. Collons que és llarg això, encara no s'acaba? Ves a saber, potser ja era a l'altre barri i encara no ens ho volien dir.

Però va arribar el dia, Franco ha muerto. A casa, vam treure cava per celebrar-ho. Vam brindar. Al carrer se sentien petards. I jo era a dos pams d'aquella televisió en blanc i negre, sense perdre detalls de la notícia. Tonet, que et farà mal la vista de tan a prop, em deia la meva dona.

Dies després, en van retransmetre l'enterrament. I jo mantenia la mirada fixa en aquell cos embalsamat. Volia assegurar-me que era mort, que no movia ni un dit, ni una pestanya, que res ni ningú pogués aixecar aquella llosa que li van posar al damunt. Recollons, tots ploraven. I jo no podia estar més content. Aquell home m’havia fotut la vida enlaire.

Als meus seixanta-un encara sentia la ràbia i la impotència dels vint-i-sis, mentre jèiem arraulits en aquella barraca del batalló disciplinari. Passàvem fred i gana. Ens donaven cops de bastó. Fèiem treballs forçats. I havíem d’empassar-nos les paraules dels capellans que ens deien Dios os perdonará pero nosotros no. Feixistes. Malparits.


El meu padrí era del 1914. Va morir fa set anys, als noranta-sis. Era un home seriós, però amb un sentit de l’humor català, irònic i fresc. De poques paraules, però punyents. Un home marcat per una guerra, per una repressió, per una joventut interrompuda. Sovint deia amb recança que li hauria agradat ser músic o enginyer. Però en comptes d’això, va estar dos anys empresonat perquè era republicà o desafecto al régimen segons els franquistes. El van tancar el mateix dia que van afusellar el president Companys.

Era un bon home amb qui no vaig tenir una especial relació durant la meva infantesa. El vaig aprendre a respectar, a admirar i a estimar més endavant, quan va cuidar durant anys la meva àvia, malalta d’Alzheimer. Ell ho va acceptar amb humilitat i resignació, tanta que a mi em feia mal el cor. El vaig veure plorar per primera vegada quan ella va morir.

Sovint el recordo assegut a la seva butaca, en aquell menjador fosc de la casa del poble. Escoltava amb atenció les notícies a la TV3. Sobretot, política i el temps. Ens feia callar empipat si fèiem massa xivarri. Quan, en alguna ocasió, havien tornat a projectar imatges a la televisió d’Arias Navarro anunciant la mort del dictador, ell se’n fotia, reia per sota el nas. Fins i tot una vegada li vaig sentir dir: "El perdono. Al final, el perdono". S’intuïen, encara, ferides obertes sota aquella cínica rialla, cicatrius que continuen fent mal quan plou.

Quan el vaig visitar a l’hospital dies abans que es morís, encara tenia el cap clar. Mencionava una vegada i una altra els camions d’intendència dels rojos en què anaven ell i un altre soldat durant la guerra i s’exclamava de com havien estat capaços de sobreviure als llargs dies al batalló disciplinari durant la postguerra. "No sé com ho vam suportar".

Els fills i nets d’aquella època en què les parelles es casaven de matinada i de negre també ens hem sentit colpejats. I em pregunto si el meu avi també seria capaç de perdonar, en ple segle vint-i-u, l’agressió física i moral que ens ha agafat col·lectivament per sorpresa i que s’ha descarregat de forma deliberada contra tots nosaltres en els últims mesos. Però, sobretot, m’agradaria dir-li mirant-lo als ulls que, malgrat tot, la seva lluita i el seu sofriment no van ser en va.

COMENTARIS

Però va arribar el dia, «Franco ha muerto»
Anònim, 27/03/2018 a les 15:02
+12
-0
Molt be Elena Perelló, ho fas molt be
Els nets
Anònim, 27/03/2018 a les 19:16
+5
-0
Sóc neta d'un noi que van fer anar a la guerra quan uns militars malparits van decidir que la democràcia no servia. Després el van tancar a un camp de concentració a França i en tornar, a la presó de Lleida.
Mai es va recuperar del tot físicament, però el meu avi era la persona més dolça i amable, dins dels seus llargs silencis, que he conegut mai. Se'n va anar quan jo tenia cinc anys, ara en tinc 36 i encara el trobo a faltar.
He plorat molt amb aquest article, igual que ploro molt a totes les manifestacions a les quals vaig últimament i quan veig els passos que estem fent enrere en política. Potser és una sort que no vegi el que està passant ara...
Gràcies Elena
Estrella , 27/03/2018 a les 19:27
+5
-0
Gràcies Elena per plasmar les vivències del teu avi que són les de molts catalans i que ara ens tornem a sentir ferits i humiliats.
Reflexions
Ana Garrido, 27/03/2018 a les 22:05
+5
-0
Gràcies Elena per fer-me reflexionar, m'he emocionat llegint la història del teu avi ja que m'ha fet recordar les penúries que m'explicava havia viscut la meva àvia, gràcies per tornar a fer-me veure que no hem de defallir en la nostra lluita i que hem de continuar amb fermesa i convicció fins l'últim alè. No podem permetre que el seu esforç sigui en va, seguirem endavant amb la serenor i templança que caracteritza al nostre poble.
Reflexio
Joan Carbonell, 27/03/2018 a les 23:41
+4
-0
Elena Felicitats per l'escrit.
Penso que es un escrit que ens ajuda a reflexionar a tots.
Escrits com aquets son els que necesitem.
Felicitats Elena
Tristor, molts tristor
Jaume Tilló , 28/03/2018 a les 00:00
+6
-0
Un text que reflexa el que van patir els nostres avis i que actualment ens toca viure a tots nosaltres !
Felicitats !
Vengança i vergonya
Maria Dolors Masip, 28/03/2018 a les 07:26
+4
-0
Elena Perelló, emocionant el teu vibrant text. Amb poques paraules reflexes tota una vida! Et felicito. En moments com els q estem vivint, de vengança i de vergonya, reflexionar sobre el passat ens ha d' ajudar a sentirnos unit per a conseguir una esperança que no acaba d' arribar.
Un record, una lluita
Carfogi, 28/03/2018 a les 10:30
+3
-0
Elena. fantàstic, un escrit fet amb el cor i malauradament amb el cap, i dic malauradament perquè els fets que estan succeint actualment al nostre país ens fan recordar dates passades que encara fan a la gran majoria dels catalans. Jo també vaig tindre un avi empresonat per les seves ideologies polítiques i les seves ansies de llibertat.
Pels nostres avis, pares, per nosaltres, pels nostres fills, nets i totes les generacions que vindran hem de continuar lluitant, pacificament, però lluitan.
PER UNA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT.
Un patiment, lluitem
Judith, 06/04/2018, 07/04/2018 a les 23:18
+2
-0
Amiga meva, un escrit molt entranyable, i més en aquests moments que estem vivint, dura és la vida i veure que hem avançat tant aquets darrers anys, i en canvi tenim una taca que la tenim que continuar lluitant pels nostres avantpassats.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord