Foto: Irudayam
Tinc un gos que em va al darrere
des de fa molt de temps.
És pollós i afamat
i camina amb la llengua fora
vessada cap a un costat.
Porte anys mirant-lo de reüll,
d’ençà que em persegueix,
tot just després de mossegar
ma mare.
Una queixalada bruta al pit.
Insistent, fins que la va matar.
Des de llavors que em camina al darrere
amb ulls de fam, i proximitat variable.
També la temor que li tinc
és variable.
Però per si de cas, li entra la gana
i en un atac impacable
em mossega a mi,
vaig a escriure ara tots els poemes
que després no poguera.
Ara escriuré la por
de tindre’l rondant-me.
Ja escriuria després
el dolor del mos al pit.
Del poemari «La farina que admeta», d’Alba Camarasa, publicat per Editorial Germania
