La llibreta

Els bons records són horribles

Com la vida en una casa a prop del mar, la pel·lícula ens regala moments poètics i lluminosos

| 27/03/2018 a les 17:36h
Especial: La llibreta
Arxivat a: La butaca, La llibreta, cinema

Foto: Agat Films / France 3 Cinéma / Canal+



La casa és la mateixa. El paisatge, no.
 
–Què ha canviat tant?
–Nosaltres.
 
Vaig anar a veure La casa junto al mar sense saber que era la nova pel·lícula del director de Las nieves del Kilimanjaro, que m'havia captivat. Era dissabte, plovia, els pares em van dur al cine com quan jo era petita –quina devia ser l'última pel·li que havíem vist junts? E.T.?– i em vaig deixar portar.
 
Si hagués sabut que era la nova pel·lícula de Robert Guédiguian, i que hi retrobaria els actors del Kilimanjaro perquè el cineasta sempre treballa amb la mateixa troupe, hauria entrat a la sala amb les expectatives disparades. Però no va ser el cas, i La casa junto al mar em va anar enamorant com m'enamora el mar en calma.
 
Torna a ser aquest un conte de fades, una faula amb pinzellades socials. Els tres germans que es reuneixen a la casa familiar per la malaltia del pare tenen més passat que futur i col·leccionen il·lusions perdudes. "Els bons records són horribles", diu un dels personatges. Una obvietat –quina tortura, els records– que em vaig afanyar a apuntar, al costat d'aquesta altra afirmació: "Penses de dretes i sents d'esquerres, com tot el món".
 
Com la vida en una casa a prop del mar, la pel·lícula ens regala moments poètics i lluminosos. A Guédiguian li agrada la bona gent, i no només no se n'amaga sinó que en fa bandera:
 
–Hauries de ser més bo amb tu mateix.
–La bondat és la virtut dels imbècils.
–Em refereixo a la bondat elegida conscientment.
 
Jugar amb els mateixos actors títol rere títol permet al director (que és, a més, el marit de l'actriu protagonista, Ariane Ascaride) fer servir a mode de flashback una escena de Ki lo sa?, una pel·lícula seva del 1985. Admeto que la trampa em va fer ballar el cap. 
 
És terapèutica, aquesta cinta. Dos parells de mans enllaçades –les d'un matrimoni gran ple d'amor i dignitat i les de dos nens immigrants que es neguen a separar-se– ens encomanen més esperança en la humanitat del que la humanitat es mereix. Per això serveix el cine, potser.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht