14 pensaments

Modest Prats: «Per salvar el català ens hi hauríem de posar tots»

14 reflexions del teòleg i filòleg sobre l'església i sobre la llengua

| 04/09/2019 a les 00:38h
Especial: 14 pensaments
Arxivat a: Biblioteca, literatura catalana, reflexions, literatura, Modest Prats, 14 pensaments
El filòleg i teòleg Modest Prats va néixer el 5 de setembre del 1936 a Castelló d'Empúries i va morir el 29 de març del 2014 a Girona. Ordenat sacerdot a Girona el 1959, es va llicenciar en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia per la Pontifícia Universitat Lateranense. Narcís Comadira va escriure sobre Modest Prats: «Ell em va ensenyar a escriure i, sobretot, em va ensenyar que escriure i viure s’havia de fer amb la mateixa dignitat.» El recordem amb 14 reflexions seves sobre l'església i sobre la llengua catalana.

Foto: Josep Maria Oliveras


1. Aleshores, si anaves bé i eres un bon noi, anaves a estudiar al seminari. M’hi vaig passar tretze anys, al seminari; hi entro al 1946 i en surto al 1959. Sense el seminari, moltes famílies humils dels anys quaranta-cinquanta no haurien tingut mai accés al món dels estudis. Quan jo era petit, el que volia ser de gran era molt indefinit. Fins que al final vaig dir-me: «Jo vull ser d’aquests». I em vaig ordenar capellà.

2. Avui l'església ha de repensar el seu paper, però no per necessitat, perquè no tenim prou gent, sinó perquè calia repensar-lo igualment. El món ha canviat molt.

3. El gran repte és veure com els creients fem l'anunci de l'evangeli en un món on hem de reconèixer uns valors que mai no havíem reconegut. I fer-ho sincerament. No perquè ja no manem i no hi tenim més remei. Hem de valorar la pluralitat i ser-ne animadors, encara que ens costi perquè no hi estem acostumats.

4. Amb el rector del seminari vam decidir que me n’aniria, just acabat d’ordenar-me capellà, a Barcelona a fer filosofia i lletres. Els calia un professor de literatura per al seminari, perquè el que hi havia ja era molt gran. Vaig anar a Barcelona a estudiar, però al cap de dos o tres anys em va reclamar el bisbe perquè anés a fer classe al seminari. Vaig acabar la carrera com vaig poder, i vaig entrar com a professor al seminari. Allà sóc el primer que hi fa les classes en català. Mig barrejat, castellà i català... Jo m’havia compromès per un any, però de fet van ser quatre, fins que me’n vaig poder anar a Roma a estudiar teologia.

5. La broma aquella que el català duraria cinquanta anys me la retreu tothom. Allò era una manera de dir, allò que els italians en dirien per modo di dire. Però és igual: la situació no és ara una situació normal d’una llengua. I pensar que fent petites concessions podrem salvar alguna cosa és condemnar-la a mort. Una llengua que no es faci servir en situacions normals no sobreviu.   

6. El que em fa patir mes deis alumnes de filologia deis últims anys és que es quelxen que han de llegir massa. L’últim any que jo feia classes a la Universitat de Girona, em vaig trobar un professor i em va explicar que, en una tutoria, hi havia anat un alumne que volia fer literatura catalana contemporània, però que li deia que volia una assignatura en què no s’hagués de llegir. El professor estava tot desolat, i jo també. No sabem desvetllar-los l’interès per una cosa que, com a mínim, sempre sabíem que era divertida.»

7. Els filòlegs hem de ser els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat, el sentit de les paraules i l’ús que en fan, abans i ara, els qui tenen el poder.

8. Ara pràcticament no deu quedar cap català monolingüe, i aquest és un fenomen absolutament nou. Durant la decadència la majoria de gent del país ni tan sols havia sentit el castellà.

9. Per viure aquí ja no es necessita el català. Més encara, per viure aquí se'n necessita una altra, de llengua: el castellà. Com passa arreu del món, primer un foraster no podia viure a Catalunya sense conèixer la llengua del país; en un segon moment, pot viure-hi encara que no l'entengui; i finalment, en un tercer moment, que és el que vivim ara, qui no pot viure i portar una vida normal a Catalunya és el que només parla en català. Qui davant d'això no s'alarmi, continuï creient que les coses van bé i que amb quadre pedacets ho podrem tornar a recuperar i a arreglar, és que no ho vol entendre.

10. Si la intenció de la normalització lingüística és arribar a ser bilingües, no serem mai un país normal.

11. Si la llengua la deixem sense substància, ja és morta. Si s’estudia però no s’usa, és el decret de mort del català.

12. Davant d'un document administratiu de la Justícia jo he de demanar, a vegades fins i tot amb una certa violència interior, que me'l facin en català, quan la situació hauria de ser a la inversa i que s'hagués de demanar només quan algú el vol en castellà. Encara no hem arribat a aquest punt de normalitat però resulta que qui imposa, qui exigeix, qui demana una cosa terrible som nosaltres! Jo voldria que al país es visqués en català amb un respecte exquisit per tothom qui volgués que se l'atengués en una altra llengua. Però això no és així, i encara passo pel dolent de la pel·lícula!

13. És terrible la facilitat autodestructiva amb què ens carreguem els escriptors l'endemà de la seva mort. Un dels nostres grans desastres és el descrèdit de la memoria. Riba i Espriu, per exemple, han passat de la glòria a l'oblit.

14. El català viu en unes circumstàncies reals de perill d'extinció. No em val l'argument que ja hem viscut altres situacions difícils: això és exactament el mateix que dir que un senyor no es morirà perquè ja ha superat quatre infarts. Per salvar el català ens hi hauríem de posar tots. Hauria de ser que algú agafés el poder i es posés al costat de la llengua i del poble.


Declaracions extretes d'entrevistes a Modest Prats publicades a «L'Avenç» el maig de 2009, a «Presència» el 19 d'abril del 2009, a «Revista de Girona» el 2001 i a «Escola catalana» el maig de 1997.

COMENTARIS

Cataluña,un territorio multinacional.
Juan Rodriguez, 05/09/2019 a les 21:33
+0
-4
En Barcelona y Area Metropolitana la gente habla mayoritariamente en Español.
Después de tantos años de imposición de la Inmersión Lingüistica se ha demostrado que ha sido tirar el dinero y poco más.
La gente habla su lengua materna, aqui y en todo el mundo moderno.
Se acabaron las naciones estado con un solo idioma.Están en decadencia y hay que estar abiertos.
Por otro lado el español es un idioma mucho más rico y diverso que el catalán.
Solo tiene que ver los premios Nobel en español y en catalán.
Mezclar idioma,nación,patria y religión se hace muy indigesto.
En las sociedades libres la gente habla como y lo que le dá la gana.
Forzar la Inmersión lingüistica en Cataluña nos ha hecho antipáticos.
En un mundo de consumidores cada uno escoge lo que más le apetece.
¿Porque Euskadi,Galicia,Valencia,etc tienen modelos mixtos y aquí hemos querido ser tan chulos?.
San joderse cayó en Lunes.
De psiquiàtric!
Joan mirambé, 06/09/2019 a les 20:25
+2
-0
Juan Rodríguez, de veritat que... Ha, ha, ha, ha! De veritat que penses... Ha, ha, ha, ha! De veritat que penses que... Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! De veritat que penses que... Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Ha, ha, ha, ha! Tant se val!
Una mala salut de ferro
Jam Malson, 07/09/2019 a les 16:26
+1
-0
Sens dubte, la llengua catalana té una mala salut de ferro. Al llarg de la vida ha patit prohibicions, imposicions, intents descarats de desprestigiar-la i fins i tot l'han volguda aniquilar, però malgrat tot la llengua catalana continua ben viva. I després de més de tres segles de ferotge imposició de la llengua castellana als Països Catalans, l'únic que ha quedat demostrat és que a una llengua no se li pot llevar la vida amb la mateixa facilitat que es mata a un ésser humà.

Però les estratègies de guerra psicològica no s'aturen. Quan a Catalunya vivim en una precària normalització lingüística, encara hi ha qui s'entesta en escriure comentaris disfressant de modernitat el que no deixa de ser una mena de pamflet catalanòfob ple de recursos emprats des de l'antigor. Més o menys, la cantarella de sempre; la finalitat de la qual és ficar-nos al cap que la vida ens seria més plàcida si deixéssim això del català i parléssim en la llengua del “Reino de España”.

I és que hi ha gent que hores d'ara encara no ha entès que la llengua catalana ha estat, és i serà una eina de comunicació, res més que una eina de comunicació, com totes les altres llengües del món. No ha entès que no hi ha llengües millors ni pitjors, que totes són eines d'intercanvi d'informació, d'intercanvi de pensaments, d'idees, d'emocions, de sentiments. I que totes, també la catalana, tenen el mateix dret a ser parlades. I que totes, també la catalana, mereixen el mateix respecte.

Des de Catalunya, fa segles que l'únic que demanem és respecte i poder viure en pau. Ja n'hi ha prou d’aquest ranci discurs de supremacia castellana/espanyola.
Catalunya estimada
Anònim, 09/09/2019 a les 07:21
+2
-0
No entenc com encara hi ha tant d'ignorant vingut ves a saver de quin poble, capaç de dir tantes tonteries en un comentari.
Sant imbècil és el teu dia. Com pots comprovar, en català també et podem classificar i col•locar a lloc.
El català no era la meva llengua materna, però ara a casa meu si, i no ha estat una elecció, ni una imposició, simpliment, surgeix. Això es el que s'ha d'aconseguir, l'espontaneïtat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Pau Vallvé repassa la història per fer una crida a les mobilitzacions socials
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys