Quan sec davant del mar amb les cames encreuades sobre la sorra i trec un boli vell i una llibreta barata i començo a escriure a raig, em menjo lletres.
Penso el que escric i escric el que penso però mentre penso el que escric i escric el que penso tinc un pensament tangencial que de tant en tant em frega el crani i de tant em frega els artells que em diu quina lletra tan lletja que fas quina lletra tan lletja que fas.
Faig una grafia ràpida i bruta que arrossega cada lletra fins a la següent i faig unes ges i unes cus que semblen cues de rata urbana. Faig unes tes que en comptes d’una línia horitzontal vesteixen una visera egocèntrica i unes esses cap aquí cap allà que mai no es posen d’acord. Però el pitjor de tot és que em menjo lletres o pedaços de lletra.
Em menjo l’últim cim de les emes i em menjo les corbes del sud de les as. Em menjo els punts de les is, faig punts per accents i ratlletes per dièresi. Endrapo la part més maca de les erres i en vomito una part, només una, sobre la lletra següent. Les pobres bes semblen baixes i les ves són us contracturades.
Avui quan he acabat d’escriure he aixecat la vista al mar i contemplant el reflex del sol he pensat en com em dic i en com Muir Gheal, que vol dir mar brillant, s’ha convertit en Muriel i en com el pas del temps erosiona les paraules i en com la sorra sobre la qual jo seia havia arribat fins allà. He agafat la meva llibreta barata i l’he posada en vertical al meu davant i amb la mà lliure he espolsat el paper i he fet caure els pedacets de lletra que mai no escric. I m’he adonat que no me’ls menjo, que no és la meva gana qui els fa desaparèixer sinó la meva pressa, i que els deixo allà tirats, badant pels marges, sense digerir. Han caigut tots a la sorra. Els he agafats, barrejats amb tants i tants grans de sorra, grans de mon i de vida erosionada, tants com hi ha en qualsevol platja, i me’ls he ficat a la butxaca.
Els atresoraré en caselles numerades i crearé el meu propi nou abecedari.
I a partir de demà escriuré des d’aquí.
