Visions

El Procés, segon acte

Estem seguint fil per randa el patró de la bíblia dels guionistes escrita per Blake Snyder

| 29/03/2018 a les 12:03h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, Carles Puigdemont, Jesús Lana, Visions

Foto: Adrià Costa


L’escriptor i guionista (valgui la redundància) americà Blake Snyder no serà recordat precisament pels guions de les pel·lícules en què va participar (només dos, un dels quals és l’oblidable Alto o mi madre dispara, amb Stallone de protagonista), però, tot i aquest bagatge tan magre, va escriure un manual sobre l’estructura que ha de tenir una bona història que s’ha convertit en un dels llibres més venuts sobre aquest tema arreu del món. El va titular Save the Cat! (Salva el gat!) i ha acabat esdevenint una mena de bíblia apòcrifa per a guionistes que, a hores d’ara, ja ha superat les vint edicions.
 
En el llibre (que es va acabar convertint en una trilogia), Snyder parteix de la clàssica estructura en tres actes que Aristòtil ja va establir fa vint-i-cinc segles en la seva Poètica, i l’aplica sobre el patró del monomite o viatge de l’heroi que va desenvolupar Joseph Campbell a mitjan segle passat; com a resultat, n’obté una mena de plantilla amb quinze passos que tot bon relat èpic hauria de complir. Snyder bateja cada un dels passos i els ubica, en minuts de metratge o en número de pàgines del guió, amb una precisió escrupolosa.
 
El tercer pas, per exemple, que anomena "Configuració", s’ha de desenvolupar durant les primeres deu planes, dotze com a molt, i ha d’incloure la presentació de tots els personatges que formaran part de la trama principal; és on han de quedar ben clars els desitjos, les necessitats i les mancances de l’heroi i on s’han d’anar activant, com si fossin bombes de rellotgeria, tots els problemes que cal resoldre perquè més endavant vagin esclatant a poc a poc al llarg de la història. És precisament en aquesta fase on Snyder recomana que, just quan aparegui per primer cop el protagonista, faci una bona obra, de manera desinteressada i casual i sense cap relació amb el tema principal de la història, per guanyar-se automàticament la simpatia de l’espectador: salvar un gat, per exemple. (D’aquí el títol del llibre, inspirat en el Jonesy, el gat de la tinent Ripley a Alien.)
 
Moltes històries universals, des de La Passió fins a Star Wars, s’ajusten prou bé a aquest patró de quinze passos, així que se m’ha acudit comprovar si el nostre humil Procés també ho fa. Més que res per mirar d’entendre alguna cosa.
 
Com que, la veritat, no em veig amb cor de remuntar-me al començament, me’n vaig directe a l’inici del segon acte. Allà, Snyder hi situa el pas que anomena “Jocs i diversió” o “La promesa de la premissa”. És una fase llarga, on temporalment els protagonistes obliden els riscos que comporta l’assoliment dels objectius finals i gaudeixen del nou escenari generat com a resultat del canvi que s’ha produït en l’ordre establert. Acostumen a ser moments alegres i distesos, i sovint són els que es fan servir per als tràilers i els pòsters de la pel·lícula. Trobo que tot plegat encaixa sorprenentment bé amb allò que anomenàvem la revolta dels somriures, aquells temps en què ens agafàvem les mans de punta a punta del país, dibuixàvem lletres enormes a Diagonal amb Gran Via o fèiem córrer un punter groc de dalt a baix de la Meridiana; així que decideixo seguir, aviam què ve a continuació.  
 
Aquesta fase feliç s’acaba just a la meitat del segon acte, per tant a la meitat de la història, on Snyder situa el que anomena “Punt mig” (aquí no es va complicar gaire la vida amb el nom). El defineix com un moment àlgid en què l’heroi creu haver triomfat, però s’equivoca: és una falsa victòria, tot està encara per decidir i començarà a complicar-se ben aviat. Si Snyder no hagués mort l’any 2009 diria que es va inspirar en l’1-O. Sembla que el patró encaixa prou bé.
 
Engrescat, busco el pas següent, que enceta la segona meitat del segon acte i s’anomena “Arriben els dolents”. Poca cosa més cal afegir. Aquests dolents tant poden ser persones (cònsols romans, antics cavallers jedi, sicaris, policies ultramotivats, ministres de l’interior, jutges del suprem, directors de diaris o consellers traïdors) com emocions o sentiments (odi, enveja, egoisme, supèrbia, gelosia, vanitat, ambició, fanatisme, intolerància o interessos de partit); en qualsevol cas, són molt poderosos i fan que l’heroi baixi de la figuera i s’adoni que està tot sol i que pinten bastos. El patró de Snyder em resulta tan esgarrifosament familiar que em comença a fer por continuar. Però em prenc una valeriana i tiro endavant.
 
I, tal com em temia, arriba el moment “Tot està perdut”, que tampoc necessita gaire més explicació. En aquest punt, a més, Snyder diu que cal que hi hagi una mort que simbolitzarà la fi del món com l’havíem conegut, de la manera d’entendre la vida que el protagonista tenia fins aleshores, del statu quo ante bellum. No ha de morir necessàriament una persona (esperem), pot ser una flor (si pot ser, groga), un peix de colors, un partit polític, un canal de televisió, la democràcia, la justícia o les neurones cerebrals de qui decidís tornar de Finlàndia en cotxe travessant Alemanya. Tot s’ha acabat i ja no hi ha res a fer.
 
Arribats a aquest punt ja no tinc cap dubte que estem seguint fil per randa els passos del patró de Snyder i que ara mateix ens trobem més o menys aquí. O, com a molt, acabem d’entrar a la fase següent, el final del segon acte, que té un nom preciós: “La fosca nit de l’anima”. És el punt clau de la història, l’heroi està en ple dol, sumit en la foscor, ha tocat fons i busca desesperadament la solució, el camí de sortida, la salvació.
 
La trobarà? Què passarà? Què vindrà ara? Què hi diu el patró de Snyder? Doncs tant fot el que digui el pobre Snyder. El seu patró és només una guia que els guionistes faran tan bé de seguir com d’ignorar, perquè al capdavall qui escriu el guió i decideix com acaba la història és el guionista. Per tant és a les nostres mans decidir-ne el final, perquè som nosaltres els guionistes d’aquesta història. O només en som espectadors?

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord