Els seus origens tenen una data: l’any 942. Han passat molts segles, però l’església de l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat segueix ben viva. El pintor irlandès Sean Scully (Dublín, 1945) l’ha omplert d’art amb tríptics, políptics, pintures al fresc, creus i vitralls que es conjuguen amb els arcs i murs mil·lenaris. Ara, després de deu anys de treball, l’Espai d’Art Sean Scully busca la unió entre l’espiritualitat i la pintura contemporània.
Fem, a través d’un tast del llibre Santa Cecília de Montserrat, del segle X a Sean Scully, impulsat per la Diputació de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, un recorregut per algunes de les obres que hi trobem.
Holly-Stationes, Les estacions de l’ànima
La llum tamisada de blau ultramarí banya atmosfèricament Holly-Stationes, la primera obra que Scully ideà per a Santa Cecília. És un homenatge a la seva mare, Ivy, traspassada poc temps abans que l’artista
iniciés la seva intervenció a Montserrat. A Scully, l’unia un lligam profund amb la seva mare, una dona amb un temperament fort, que feia de la música una segona professió. La de Sean Scully fou una infància soferta al Londres suburbial de postguerra, amenaçat per la fam, el fred, la marginació i la criminalitat. La religió i les institucions catòliques parroquials eren llavors un refugi preuat i eren recordades per Scully
com a paradisos enmig de l’infern terrenal.
Holly-Stationes vol evocar aquells primers moments en què Scully infant va absorbir el sagrat en el suburbi londinenc. La mort de la seva mare li va fer reviure un episodi que li sobrevingué quan era petit: la contemplació temorosa d’un viacrucis durant un dia de tempesta a la capella de Santa Joana d’Arc, al barri d’Islington. El conjunt recrea el sentiment, entre angoixat i astorat, de l’artista davant les estacions de la passió, sota el soroll esfereïdor de la pluja i el vent retrunyint sobre la teulada d’uralita del temple.
L’obra “Holly-Stationes”, al·legoria de les catorze estacions del viacri¡ucis, va ser la primera obra que Scully va pensar per a Santa Cecília com a homenatge a la seva mare.
Doric Nyx o la nit de l’home
Davant per davant de Holly-Stationes, el 2014, Scully concebria el segon dels pilars pictòrics que estructuren el conjunt de Santa Cecília de Montserrat: Doric Nyx. Es tracta d’una obra en la qual l’artista ha volgut transmetre dos conceptes ben ancorats a la seva personalitat artística: el classicisme i la consciència tràgica. D’un cantó, la majestuositat severa del dòric en l’art universal. Scully sempre ha sostingut que amb la seva obra vol aspirar a emular la grandesa d’esperit de les obres dels gran artistes de tots els temps, entre els quals destaquen els seus admirats Rothko, Matisse i Van Gogh. No es tracta tant d’una qüestió d’envergadura com de majestuositat d’estil. Una noblesa plàstica que s’emparenta amb la serena grandesa de l’arquitectura clàssica. Una noble estructura, de base arquitectònica, que assenta les bases de la comunicació universal del quadre.
De l’altre cantó, Doric Nyx vol expressar l’esperit tràgic que segons l’artista acompanya, indefectiblement, l’experiència del sagrat. Nyx és la deessa grega de la nit, de la part més profunda de la nit, tal com matisa l’artista. Es tracta d’aquells moments existencials en què la consciència abaixa les seves defenses i emergeix l’esperit amb tota la seva incòmoda lucidesa. Per a Scully, la vivència del sagrat no és un camí de flors i violes i implica l’assumpció d’allò que els romàntics anomenaven la «via negativa» de l’ànima. Això és: submergir-se en les interioritats del jo recorrent les seves ombres, amb la promesa, però, d’assolir una obra d’art sincera, única i profundament humana.
“Doric Nyx” és una peça severa i greu, que traspua el classicisme i la consciència tràgica, tan presents en l’obra de Scully.
La joie de vivre de Landline Cecilia
A Santa Cecília, Scully ha volgut recrear les diferents dimensions de l’esperit humà, les quals, a raó de l’artista, es manifesten no solament en els sentiments de tragèdia, sinó també de joia, d’il·luminació, d’esperança o de serenitat contemplativa. Hi ha dos conjunts pictòrics a través dels quals l’artista ha volgut transmetre molt clarament l’experiència del goig espiritual que Scully associa artísticament amb una expressió més desimbolta, propera a la frescor innocent de la joie de vivre matissiana. Es tracta de les obres Untitled i Landline Cecilia. Totes dues són del 2014 i formen part de la sèrie Landline, la més recent de les sèries scullyanes.
Landline és el triomf de la innocència pictòrica, producte d’un estat anímic joiós i afirmatiu, com el que el mateix Scully reconeix que està vivint d’ençà del naixement del seu fill Oisin. L’artista ara pinta menys hores, ja que passa amb el seu fill bona part del temps, però la seva pintura actual té una intensitat i una enteresa emocional iguals o superiors a les d’èpoques passades. La pinzellada ara és més pulsional: es percep el tremolor de l’estat d’ànim de l’artista. El paisatge esdevé així un escenari canalitzador del jo interior, en un esperit hereu de la tradició romàntica, del paisatgisme sublim de Friederich o de Turner. Scully, en la seva pintura, evoca sovint una realitat viscuda, que parteix de la vivència d’un lloc físic: la contemplació de l’horitzó des de l’illa d’Aran, la més occidental d’Irlanda, d’un gran significat metafòric per al nostre artista. És la línia de mar inefable que uneix el vell món i el nou, dos continents dels quals se sent fill de la mateixa manera i que configuren la dualitat de la seva personalitat artística i vital: universal i sofisticada, utòpica i humanística.
A “Landline Cecilia” Scully juga amb les franges de colors per traçar els horitzons on es troben la terra, el mar i el cel del Mediterrani.
Cecília, la música de l’esperit
Per a Scully, reprenent l’ideari de Schopenhauer, la música és entre les arts la més abstracta i, pel seu caràcter eteri, l’art més propera a l’esperit. L’abstracció scullyana és, sens dubte, musical: té ritme, contrapunts, fugues, vibracions. És definida per ell mateix com l’equivalència a la música de jazz o a les composicions del seu admirat Arvo Pärt. A Scully, que estima profundament la música, no li ha estat gens difícil identificar-se amb Cecília, la santa titular de l’església i la patrona de la música. Més aviat ha estat un element que ha reforçat el lligam de l’artista amb santa Cecília, tal com ho ha demostrat amb l’elaboració de la pintura Cecília, que presideix la nau central del temple.
Cecília és un homenatge a les virtuts de la santa titular de l’església. El color que la representa és el vermell sangonós del seu martiri. És el vermell de la fortalesa, d’una dona vigorosa i persistent que defensà el seu ideal fins a les darreres conseqüències. Scully va pintar aquesta obra a Barcelona, el 2012, i va voler reflectir-hi la idea que un irlandès i un novaiorquès té del Mediterrani, on els colors i els caràcters són forts i fogosos, com el de Cecília. El segon color estructural és el daurat o ocre. Per obtenir aquest color, Scully va sortir del seu estudi i va agafar un grapat de terra que li va donar el color exacte que combina amb el vermell.
L’estructura del quadre s’interromp per dues finestres que, a la manera dels quadres orientals, trenquen la composició verticalment. Com a l’obra Holly-Stationes, en la franja inferior, que alterna vermells i negres, Scully vol representar el món terrenal, i en la superior, de color blanc amb línies irregulars negres, l’elevació espiritual i la tendresa de la santa, i també la seva veneració per la música, en un quadrant que també recorda una partitura o les cordes d’una arpa.
“Cecília” és la pintura més joiosa del conjunt, de colors vius i referències musicals, homenatge a la santa titular de l’església
