L'últim metro

Tots els octubres són teus

Sé que passaran els anys i recordaré que si jo era allà, va ser per ella

| 01/04/2018 a les 22:15h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, L'últim metro

Foto: Adrià Costa

 

El 30 de setembre al matí la meva mare em va enviar un whatsapp. Era un model de petició d’habeas corpus. Me’l va enviar amb la mateixa recança que quan em va donar el primer preservatiu, amb l’esperança que no l’hagués de menester. Sé que ho faràs, deia aquell missatge, però protegeix-te.
 
Jo era en un bar de Sant Antoni amb en Sebastià i em vaig posar a plorar. “Quina merda de país ens governa en què una mare ha d’enviar això a la seva filla només perquè sap que lluitarà per exercir el seu dret a vot?”. Era un missatge tan tendre com desolador.
 
A casa meva sempre hem sigut de l’escola de “no hi ha notícies, bones noticies”, però amb aquell primer missatge vam encetar un codi que ella i jo compreníem i sabíem necessari. “Mare, ara soc al centre de dia de Sant Antoni, llegint contes de Calders. Dinaré per aquí i encabat, aniré cap a casa”. Missatge llegit, els dos vistos blaus. Cap resposta. La seva por en el silenci.
 
“Mare, ara aniré al Clot, a La Dovella, a llegir poemes”, “He sopat dins l’escola, vaig al CCCB”. Vist. Silenci. “Mare, torno del CCCB, me’n vaig a casa a dormir amb en Blat. Demà a les cinc aniré a protegir l’escola. Bona nit. T’estimo”. Un cop més, silenci.
 
L’endemà, a quarts de cinc, em vaig llevar amb aquella sensació de panxa buida de les grans ocasions. Vaig passejar en Blat, el meu gos, sense saber quan tornaria a casa. Plovisquejava i només el so de les passes de la gent que anava als col·legis trencava un silenci que feia més basarda que d’habitud.
 
A la cantonada de l’escola, dos mossos d’esquadra i un exèrcit de paraigües. Cada cop arribava més gent. Tot d’una, des d’un equip de música de dins l’escola, va començar a sonar la Dharma: “Senyors que maneu tant, si escopiu al cel, us caurà a la cara. Si pixeu contra el vent, us mullareu les cames”. Algú va improvisar un tendal de plàstic entre dos arbres, per aixoplugar-nos del xàfec.
 
I van arribar les urnes. Hòstia. Sé que recordaré l’emoció d’aquell moment mentre visqui. El silenci sepulcral. L’alegria i La presó del rei de França a tota castanya. Són temps complicats, aquests que ens ha tocat viure, però això ja no ens ho traurà ningú.
 
I aleshores, les primeres notícies de càrregues. L’horror. La por. I la resistència que floria. Ningú no marxava. I amb penes i treballs i el wifi caigut, vam començar a votar. Primer els avis. Llagrimots i ovacions. Diria que emoció defermada, però seria inexacte: era alguna cosa que anava molt més enllà. Teníem son, estàvem molls. Vaig trobar en Joan, el meu excompany. “Va, convida’m a un cafè, que caic de son”. Ens vam abraçar.
 
Quan van anunciar que el cens era universal, vaig anar a Cotxeres de Sants. Abans, vaig pujar a casa per passejar en Blat. Diria que mai l’he vist tan nerviós com quan em va veure. Em va agafar el canell amb les dents i em va dur cap al menjador, com protegint-me. Vaig adonar-me que alguna cosa surava en l’ambient. Que fins i tot ell ho havia notat.
 
Em vaig fer un entrepà i vaig baixar. Vaig començar a fer cua per votar. Al meu costat hi havia un noi cepat. Cada mitja hora, el rumor que venien cap a Sants ens posava en guàrdia. Al final, em vaig atrevir: “Si venen, m’abraçaràs?” li vaig dir al noi cepat. Em va somriure i em va dir que sí. “No et preocupis per res”. Era una hora complicada: la gent votava i marxava. Si venien, no ens salvàvem dels cops.
 
I vaig votar. Plorant, vaig votar. Amb les cames tremoloses, vaig votar. Això no els ho perdonaré mai, tampoc.
 
“Mare, ja he votat. Soc a Cotxeres”
 
No van venir a Sants. A les vuit van tancar el col·legi per fer el recompte.  Aquell dia vaig conèixer les meves noves veïnes, que em van proveir de tabac. Va venir en Guillem. Va venir la Montse. Vaig enviar un missatge a l’Irene. “On ets? He d’abraçar-te”
 
Vam acabar menjant una pizza a plaça d’Osca, amb la gana oberta que ens havia esquivat tot el dia.
 
I llavors, un missatge. El primer des de l’habeas corpus.
 
“On ets?”
 
Ja era a l’ascensor de casa. Devien ser les dotze.
 
“Mare, ja soc a casa. Avui ha sigut un dia preciós i horrorós. I ja saps que jo no soc gaire valenta, però sempre ens has ensenyat que cal plantar-se davant les injustícies. Per això vull que sàpigues que si jo estic cansada i horroritzada és perquè tu has sigut molt bona mare. T’estimo i espero no haver-te fet patir gaire”.
 
Han passat sis mesos i segueixo horroritzada pel que va passar aquell dia. Segueixo orgullosa de tanta dignitat. I segueixo somrient quan penso en el codi secret que vaig establir amb ma mare.
 
Sé que passaran els anys i recordaré que si jo era allà, va ser per ella, que em va fer persona.
 
Tots els octubres que vinguin són teus, mare. 
 

Referèndum de l'1 d'octubre a les Cotxeres de Sants. Fotos: Adrià Costa

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
08/04/2018

COMENTARIS

Jo també hi era
Mingo Petit, 01/04/2018 a les 23:52
+3
-0
A l'Institut Miquel Carreras, de Sabadell. Les sensacions al llarg del dia, les mateixes, des que abans de les 5 vaig arribar-hi. L'arribada de les urnes, els nervis pel bloqueig de la xarxa, els primers vots, el respecte reverencial per la gent gran, les imatges amb les primeres càrregues, cecs d'odi, plens de mala hòstia. Que la prudència no ens faci traïdos, i sobretot que no ens vengui ningú i malbarati el somni de construir un nou país avançat, respectuós amb el medi ambient i socialment just.
Jo també hi era
Mingo Petit, 01/04/2018 a les 23:55
+0
-0
A l'Institut Miquel Carreras, de Sabadell. Les sensacions al llarg del dia, les mateixes, des que abans de les 5 vaig arribar-hi. L'arribada de les urnes, els nervis pel bloqueig de la xarxa, els primers vots, el respecte reverencial per la gent gran, les imatges amb les primeres càrregues, cecs d'odi, plens de mala hòstia. Que la prudència no ens faci traïdos, i sobretot que no ens vengui ningú i malbarati el somni de construir un nou país avançat, respectuós amb el medi ambient i socialment just.
Pell de gallina per sempre
Anònim, 02/04/2018 a les 01:11
+1
-0
No oblidaré mai l'entrada de l'escola des del pati ple de gom a gom amb la gent a tocar sense espai perm moure's esperant perquè es tallava internet i fallava
l 'aplicació.
Amb la butlleta que marcava un sí per la resta de les nostres vides.
Érem tots conscients que no havia tornada d'allò que aquell dia quedaria per sempre més a la memòria de tot un poble. El gimnàs bullia de tots els que hi havien passat la nit. Una filera llarguíssima de 2-4 persones de gruix rodejava tot el pati a l'espera. Les portes exteriors i interiors s'anaven tancant i obrint sabent que a Tarragona havien robat les urnes a diversos centres i els avisadors anaven advertint-nos del pas de furgones. Gent indignada dels barris tarragonins ultratjats pujaven al poble a votar.
Escrit amb convicció absoluta a la consciència col.lectiva per sempre més.
Por de mare
Olga Garcia, 03/04/2018 a les 14:09
+0
-0
Gràcies pel teu escrit. Jo també vaig ser una d'aquestes mares. Una mare que va passar la nit sense dormir amb la por al cos. Una mare que no va dir-li al seu fill: fill, vine cap a casa, vine, que no vull que et passi res, encara que em moria de ganes de fer-ho. Una mare que va plorar en sentir de nou aquella por que tenien els meus pares en temps de dictadura, la por que m'explicaren els avis en temps de guerra. Una mare que segueix plorant perquè no ho volia, no volia que els meus fills haguessin de viure en temps d'injustícia i repressió. I aquí estem. Hem de lluitar perquè això no duri uns altres 40 anys. Per vosaltres.
Per cert, la meva mare també hi va anar a votar. Amb cadira de rodes. Però hi va anar. La van aplaudir. Es petava de riure. Quin moment més maco!
Però no oblidar
Anònim, 03/04/2018 a les 22:23
+0
-0
Recordo la remor de la gent abans de les 4 de la matinada, la il·lusió i el què podia passar, però tot i ser un dia horrorós per aquests motius evidents de càrregues policials, va ser un dia on tots vam anar a una, on els tractors es mobilitzaven, va ser increïble i a l hora espantós, un dia que no oblidaré mai

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions