Foto: Professor Bop
La meua flor preferida és la tulipa i la meua enfiladissa preferida és la buguenvíl·lia. Però el cert és que no sé si les tulipes m’agraden genuïnament o perquè també són les flors preferides de la mare i si l’enfiladissa que més m’agrada és aquesta perquè vaig passar tots els estius de la infància a una casa recoberta de buguenvíl·lies parlant de coses bàsiques amb ma iaia. “Se cus així, posa’t lo didal, oco no et fàcigues mal”. O m’ensenyava a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, “que és lo que millor va”. O a cuinar amb paciència, però d’això no en vaig aprendre. I aquesta era la vida de ma iaia, que no sé si hi estava d’acord o no, si li agradava la vida que portava o n’hauria preferit una altra, perquè em sembla que no l’hi va preguntar mai ningú.
El cas és que les coses que sabia fer molt bé, li agradava fer-les, i cuidar les plantes, li agradava. A mi m’agradava mirar com li agradaven i, com si no s’hagués proposat fer res més a la vida –devia ser exactament això– treia amb tota la parsimònia les fulles mortes de cada planta que tenia al jardí durant hores i més hores mentre taral·lejava cançons en castellà, que eren les úniques que coneixia, tot i no parlar-lo mai. I la buguenvíl·lia immensa de l’entrada, a partir de la primavera, començava a donar molta faena, molta. Tots els dies s’havia d’agranar, però és tan bonica, ara, em deia, que s’ha d’aprofitar per mirar-la.
A ma iaia li agradaven els colors llampants, com les flors de la buguenvíl·lia, i sempre em deia “aulora, estes no fan aulor, estes sí”. I jo quan tiro enrere i recordo aquella època em perdo en un núvol de fragàncies, textures i colors que barrejaven vermells, grocs, verds i violetes, i el tacte de les seues camisoles d’estiu que semblaven de seda però no ho eren i el del sabó moll fresquet a les mans sota un sol que espatarrava i l’olor del dinar que pujava fent-se lent a la cuina de fogons de gas, que tenia tot l’aroma de l’amor, perquè sempre he cregut que si algú cuina lent per a tu és perquè et deu estimar molt. I encara, si respiro fort buscant-me la infància em marejo una mica i tot.
L’any passat també vaig passar les vacances de Pasqua sola a casa. Però l’any passat tenia un jardí amb flors i tot el temps per cuidar-les i un llibre molt gros per llegir. I va ser bonic. Aquest any em vaig comprar unes tulipes i les vaig plantar al balcó, per fer una mica primavera però se’m van morir abans de florir i no és culpa de ningú més que del fred que va fer al març. Avui m’he assegut al terra del balcó, al sol. I m’he preguntat com aconseguia ma iaia que li creixessin flors de nit a la jardinera, que és una mala herba i no es pot comprar. Neix salvatge i au però és bonica i fa companyia, si tens la sort que et neixi a prop. L’any passat anava a veure sempre que volia una flor de nit de molts colors que hi havia amagada a un camí que vorejava el mar, i era com tenir-la al meu jardí. Em penedeixo de no haver escrit en aquell racó de mur la vida és tan bonica ara que s’ha d’aprofitar per mirar-la. Ara que ja tinc clar que no naixeran flors de nit a Barcelona, i molt menys a la jardinera del meu balcó.
I això pensava mentre el sol em feia sortir les primeres pigues de la temporada a la cara. I m’he preguntat allò que a ma iaia no li va preguntar mai ningú i m’he sorprès sent-me honesta i descobrint que sí, que aquesta és la vida que hauria tornat a escollir, malgrat la part de tristesa incontrolable i el dolor de la nostàlgia. Rodejada de tulipes mortes, mirant-m’ho tot des del terra d’un balcó de ciutat, amb la sola companyia d’una aranya que ha fet tela en un racó i que no he volgut matar; la meua platja de còdols es va quedar al costat del camí, ballant amb totes les flors de nit feréstegues del mur, i malgrat tot, en el fons ho sé, avui tornaria a ser on soc.
5
0
