Basorèxia

No creixeran flors de nit a Barcelona

I m’he preguntat allò que a ma iaia no li va preguntar mai ningú i m'he sorprès sent-me honesta

| 01/04/2018 a les 22:59h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Professor Bop


La meua flor preferida és la tulipa i la meua enfiladissa preferida és la buguenvíl·lia. Però el cert és que no sé si les tulipes m’agraden genuïnament o perquè també són les flors preferides de la mare i si l’enfiladissa que més m’agrada és aquesta perquè vaig passar tots els estius de la infància a una casa recoberta de buguenvíl·lies parlant de coses bàsiques amb ma iaia. “Se cus així, posa’t lo didal, oco no et fàcigues mal”. O m’ensenyava a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, “que és lo que millor va”. O a cuinar amb paciència, però d’això no en vaig aprendre. I aquesta era la vida de ma iaia, que no sé si hi estava d’acord o no, si li agradava la vida que portava o n’hauria preferit una altra, perquè em sembla que no l’hi va preguntar mai ningú.
 
El cas és que les coses que sabia fer molt bé, li agradava fer-les, i cuidar les plantes, li agradava. A mi m’agradava mirar com li agradaven i, com si no s’hagués proposat fer res més a la vida –devia ser exactament això– treia amb tota la parsimònia les fulles mortes de cada planta que tenia al jardí durant hores i més hores mentre taral·lejava cançons en castellà, que eren les úniques que coneixia, tot i no parlar-lo mai. I la buguenvíl·lia immensa de l’entrada, a partir de la primavera, començava a donar molta faena, molta. Tots els dies s’havia d’agranar, però és tan bonica, ara, em deia, que s’ha d’aprofitar per mirar-la.

A ma iaia li agradaven els colors llampants, com les flors de la buguenvíl·lia, i sempre em deia “aulora, estes no fan aulor, estes sí”. I jo quan tiro enrere i recordo aquella època em perdo en un núvol de fragàncies, textures i colors que barrejaven vermells, grocs, verds i violetes, i el tacte de les seues camisoles d’estiu que semblaven de seda però no ho eren i el del sabó moll fresquet a les mans sota un sol que espatarrava i l’olor del dinar que pujava fent-se lent a la cuina de fogons de gas, que tenia tot l’aroma de l’amor, perquè sempre he cregut que si algú cuina lent per a tu és perquè et deu estimar molt. I encara, si respiro fort buscant-me la infància em marejo una mica i tot.  
 
L’any passat també vaig passar les vacances de Pasqua sola a casa. Però l’any passat tenia un jardí amb flors i tot el temps per cuidar-les i un llibre molt gros per llegir. I va ser bonic. Aquest any em vaig comprar unes tulipes i les vaig plantar al balcó, per fer una mica primavera però se’m van morir abans de florir i no és culpa de ningú més que del fred que va fer al març. Avui m’he assegut al terra del balcó, al sol. I m’he preguntat com aconseguia ma iaia que li creixessin flors de nit a la jardinera, que és una mala herba i no es pot comprar. Neix salvatge i au però és bonica i fa companyia, si tens la sort que et neixi a prop. L’any passat anava a veure sempre que volia una flor de nit de molts colors que hi havia amagada a un camí que vorejava el mar, i era com tenir-la al meu jardí. Em penedeixo de no haver escrit en aquell racó de mur la vida és tan bonica ara que s'ha d'aprofitar per mirar-la. Ara que ja tinc clar que no naixeran flors de nit a Barcelona, i molt menys a la jardinera del meu balcó.
 
I això pensava mentre el sol em feia sortir les primeres pigues de la temporada a la cara. I m’he preguntat allò que a ma iaia no li va preguntar mai ningú i m'he sorprès sent-me honesta i descobrint que sí, que aquesta és la vida que hauria tornat a escollir, malgrat la part de tristesa incontrolable i el dolor de la nostàlgia. Rodejada de tulipes mortes, mirant-m'ho tot des del terra d'un balcó de ciutat, amb la sola companyia d’una aranya que ha fet tela en un racó i que no he volgut matar; la meua platja de còdols es va quedar al costat del camí, ballant amb totes les flors de nit feréstegues del mur, i malgrat tot, en el fons ho sé, avui tornaria a ser on soc.
 

COMENTARIS

In memorian
Olga Garcia, 03/04/2018 a les 13:59
+5
-0
Quin text més maco. M'ha sorprès perquè just ara he escrit un text recordant el meu avi i la seva manera de fer l'esmorzar. Me l'ha recordat tant tot i que no s'assemblen en res! Gràcies, Maria. Pel teu bon relat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer