El 6 d’abril del 1968, al Royal Albert Hall de Londres, Massiel es va endur la victòria d’Eurovisió amb La, la, la. Va rebre 29 punts, només un més que el segon classificat, Cliff Richard, que va interpretar Congratulations. La cantant només va tenir deu dies per preparar-se-la: va haver de substituir Joan Manuel Serrat a corre-cuita. El noi del Poble Sec va dir que només hi actuaria si la cantava en català, una proposta que va ser inadmisible pel règim franquista. N’escoltem les dues versions i llegim la carta oberta que Joan Manuel Serrat va escriure.
Yo canto a la mañana
que ve mi juventud,
y al sol que día a día
nos trae nueva inquietud.
Todo en la vida es
como una canción
que cantan cuando naces,
y también en el adiós:
La; la, la, la; la, la, la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
La; la, la, la; la la la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
Le canto a mi madre
que dio vida a mi ser,
le canto a la tierra
que me ha visto crecer.
Y canto al día en que
sentí el amor
andando por la vida,
aprendí esta canción:
La; la, la, la; la, la, la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
La; la, la, la; la la la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
Em recordo, mare,
que em duies de la mà,
tu eres jove encara
i jo anava fent-me gran.
Teníem fred, però,
amb una cançó
feies la nit més clara
i més blava aquella tardor.
La; la, la, la; la, la, la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
La; la, la, la; la la la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
Em recordo, mare,
quan em veies cantar.
Trenca les fronteres,
guaita lluny i endavant.
Res no ho pot esborrar,
ni ho vull oblidar,
i per a tu, mare meva,
cada vespre em senten cantar.
La; la, la, la; la, la, la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
La; la, la, la; la la la; la, la, la;
la; la, la, la; la, la, la.
