Foto: Amanda Tipton
Sempre m’has fet nosa. Ja em disculparàs que t’ho digui així d’entrada. Quan has intentat fer-te un racó dins meu, t’he escridassat, vinga, renta’t la cara, espavila’t i ves-te’n.
Sé que només tu entendries els meus atacs de silenci. Sabries per què em mossego el llavi de sota. O em poso cabells a la boca. Per què ofego dins del puny la mica d’estima que em tinc. Però ja ho veus, els meus dits no s’han atrevit a tocar-te. Quina por, fer-nos l’amor i que entressis fins al fons. Fins al no-res.
Només t’he pogut oferir aquesta vella solitud, i ni aquí ens hem sabut trobar. T’hauria pogut abraçar, però no en sé. T’hauria pogut dir, però què?
Si no ens coneixem, malgrat els anys, és per la meva estricta, rigorosa, continguda ignorància. Que fa guàrdia durant el dia i plega les banderes a la nit. I tu, discreta, t’insinues en el mateix lloc de la gola, del pit, dels ulls. I jo, si faig veure que no hi ets, que només existeixes en els altres, és per prudència: si haguéssim de parlar, mai sabria per on em sortiries. Ets imprevisible com ho és cada persona sense nom que em creuo pel carrer.
Sé que vens a salvar-me, cosa que fins ara no he sabut veure ni agrair-te. No m’exigeixes el somriure. Ni el perdó. Ni em demanes que dissimuli res, que prou sapastre soc. Tu m’obres els braços i jo em giro d’esquena. I sí, ja ho sé, que hauria d’aprendre a estimar-me fràgil i estranya. Prou que ho escric i ho aconsello. I voler-me així, abans d’esperar que m’hi vulguin els altres.
Tristesa, si avui em fa por obrir-te la porta, és perquè m’espanta veure’m de cara.
5
0
