L’exposició “Rosemarie Castoro. Enfocar a l’infinit”
Fins al 15 d’abril podeu visitar, al Macba, l’exposició de Rosemarie Castoro Enfocar a l’infinit. L’obra d’aquesta novaiorquesa és moltes maneres de percebre l’espai i el temps des d’un mateix pensament, però maneres que canvien moltíssim de sala a sala. I tot i que em fa una mica de ràbia, que ja al primer paràgraf d’una crònica que té l’art com a objecte apareguin els clàssics referents de l’espai i el temps, Castoro (1939-2015) era una obsessiva de les dimensions, i durant tota la seva trajectòria va mirar d’explicar-les. La seva obra fa evident que les entenia, sense cap mena de dubte, entenia l’espai, el temps, el moviment que s’hi pot desenvolupar i les maneres com l’art el pot canalitzar, i va esprémer tècniques molt diverses per fer-ho possible. És cridaner el fet que es va moure entre materials molt diversos, alguns, fins i tot impalpables, com la dansa o el temps com a suport. Fascinant. I, el millor, la manera com s’ho va empescar per mirar d’explicar-se al públic.
Troncs polits i esmolats que fan una gàbia terrorífica; plaques de masonita (una mena d’aglomerat de fusta) pintades de grafit que recorren les parets com cabelleres disciplinades; mampares que distribueixen sales; fotografies de l’artista vestida, despullada, penjada de cordes en una dansa aèria, dins d’obres; llenços, grans llenços de trossos de barres bidimensionals que només veiem si són de colors, d’is gregues en totes les posicions possibles, i Room revelation (1950), una cambra blanca torbadora amb una bombeta al centre que s’il·lumina com a resposta a la presència de l’espectador. L’obra de Castoro és minimalista, continguda, suficient. Però també excessiva, si mirem de comprendre’n la inèrcia i fins on n’arriba l’eco.
A la mostra hi ha, també, trossos d’ella que vaig valorar i agrair de manera molt especial. Seria el cas d’una làmina de 1970 on va deixar imprès el grafit que li va quedar a les mans després de fregar-les sobre panells de masonita. Ella mateixa escriu al paper que si “no tens ganes de rentar-te-les, les has de posar en algun lloc”. I també, la seva veu. Castoro recita paraules que va escriure amb una cal·ligrafia colorista d’adolescent que decora carpetes i les salmodia de manera monòtona, però tensa. Es tracta de A day in the life of a conscientious objector (1968-1969), una recopilació de poemes al voltant de la guerra del Vietnam i que exposa, pàgina per pàgina, en un plafó, i els interpreta no només amb la veu, sinó també a través d’un projector que va emetent les imatges de les pàgines que sentim.
I fins al dia 11 de setembre, Oscar Masotta, La teoria com a acció. El full de mà de l’exposició comença dient que Masotta va ser un intel·lectual. També hi ha qui l’ha descrit com un artista, per la seva implicació en el món del còmic i els happenings, tot i que ell mai no es va reconèixer com a creador d’art. Semiòleg, professor, crític. I quan va morir, Alberto Cardín, a El País, va recordar-ne la trajectòria sota el títol “Fallece en Barcelona el psicoanalista Oscar Masotta”. Psicoanalista, perquè va introduir la psicoanàlisi lacaniana a l’Amèrica Llatina i a Espanya, perquè a mitjans dels anys seixanta va deixar de banda les disciplines amb què estava connectat i va centrar la seva dedicació a difondre, ensenyar i exercir la psicoanàlisi de Jacques Lacan.
L’exposició que es pot veure al Macba és el resultat d’anys d’investigació, recopilació i estudi de material relacionat amb aquest personatge polifacètic i autodidacte que al llarg de la seva vida va defensar el pensament com a eina d’intervenció en diverses àrees del coneixement, una recerca que ha estat assessorada en tot moment per la seva filla Cloe. Un pensament flexible, el de Masotta, que relaciona disciplines i expressions que aparentment no tenen punts en comú. També va posicionar-se, dins el món de la política, com a ciutadà anti antiperonista molt crític amb l’esquerra (es considerava marxista, però deia que mai s’afiliaria un partit comunista que no veia amb bons ulls certes manifestacions artístiques d’avantguarda per la càrrega burgesa que arrossegaven) i, al seu torn, va ser durament criticat per la lleugeresa de les seves accions davant el compromís d’altres intel·lectuals amb temes de caire social, com ara la fam que es passava a l’Argentina.
Les peces que conformen aquesta mostra es podria dir que són els primers passos d’un arxiu fins ara inexistent sobre la incidència d’aquest incomodador i modernitzador dels cercles intel·lectuals i artístics argentins que va deixar-se seduir per la psicoanàlisi i la va predicar des de l’embranzida del seu tarannà provocador i analític.
A aquestes altures de crònica suposo que es fa prou evident que me n’he anat a sopar amb Castoro, però que a Masotta només li he allargat la mà per saludar-lo.
En una paret gegant i en tres línies i mitja –he necessitat tres fotos apaïsades de mòbil per abastar-la– hi ha una cita de l’escriptor Jorge Lafforgue sobre qui era Masotta per al seu entorn, i ho explica a través de llibres que la gent li deixava: “Si le prestabas un libro a Masotta podría suceder: primera posibilidad, que no hubiera regreso, pues el libro pasaba a engrosar su biblioteca personal; segunda posibilidad, que con cierto esfuerzo uno consiguiese rescatarlo, pero convertido en un muestrario de subrayados, flechas, círculos, referencias en los márgenes y otros señalamientos de parecida índole; tercera posibilidad, que simplemente te lo devolviese, en cuyo caso había que desconfiar de su valor”.
En parlo, d’aquesta cita i de l’exposició, amb algú que em coneix bé. Li dic que si Masotta despertava tanta idolatria intel·lectual potser és perquè era més personatge que persona, que em costa admirar persones que són aplaudides, per dir-ho d’alguna manera, per guixar llibres aliens sense permís. Qui m’escolta em recorda que tinc problemes amb l’autoritat, i que la prominència cultural també pot ser llegida des del respecte cap a algú que no identifica límits a l’hora de practicar el coneixement, qüestionar-lo, reinterpretar-lo. Deixo de parlar una estona per pensar i m’adono que aquesta perspectiva també és del tot sostenible i s’encara amb la meva idea de màscara social.
La primera vegada que vaig entrar a l’expo de Masotta em va semblar d’una heterogeneïtat vertiginosa, per on començo, per què després d’això ve allò altre. Però en trepitjar-la per segona vegada sento la lògica que respon al que està exposat. L’homenatge és justament a la complexitat, la multiplicitat d’un ésser contracultural que, tot i els condicionants sociopolítics de l’època, va saber plantar la seva bandera on va voler i com va voler.
L’exposició “Oscar Masotta, La teoria com a acció”
L’exposició “Oscar Masotta, La teoria com a acció”
