La llibreta

El meu Ivan Tubau

El film fa de bon veure, gràcies sobretot a una interpretació magnífica de la parella protagonista

| 15/04/2018 a les 20:10h
Especial: La llibreta
Arxivat a: La butaca, La llibreta, cinema

Foto: BTeam Pictures


Jo vaig ser alumna d'Ivan Tubau. Això era el 1988, disset anys abans que el periodista i poeta i actor signés el manifest d'intel·lectuals que va derivar en la creació del partit polític Ciutadans. Tubau impartia unes classes de redacció periodística que intentava no perdre'm mai, i mira que eren a primera hora del matí a Bellaterra. Era culte, cregut, impertinent i genial. Tenia un ego superlatiu (les inseguretats li anaven per dintre), detectava la intel·ligència d'un tros lluny i sabia donar ales als estudiants que escrivien bé.
 
Em vaig llicenciar el 1992. L'any següent, en ple auge de la correcció política, l'Ivan va etzibar això a una alumna que havia traduït una frase a l'aula: "Domines molt bé el francès. La llengua, vull dir". El comentari li va costar un expedient i una fama d'assetjador sexual que segur que li va saber més greu del que devia mostrar. El 1996 em vaig incorporar com a professora a la facultat i em va tocar ocupar justament el despatx que havia deixat lliure Tubau. El 1999 el vaig ajudar a batejar un llibre que acabava d'escriure i, generós com era, m'ho va agrair en públic i en privat diverses vegades.
 
He recordat el meu lligam amb Ivan Tubau –que va morir el novembre del 2016– després de veure la pel·lícula Le brio, d'Yvan Attal (titulada en espanyol Una razón brillante). En aquesta cinta francesa que hollywoodeja un pèl massa, el professor Pierre Mazard és tan cínic i malcarat que costa empatitzar-hi. Li hauria calgut part de l'encant de Tubau per ficar-se més fàcilment els espectadors a la butxaca. Le brio té una estructura convencional i un argument previsible: amb les lliçons d'oratòria com a excusa i amb la intel·ligència com a via, un professor racista i una alumna d'origen algerià s'acaben entenent més enllà del que els respectius prejudicis farien suposar.
 
Però el film fa de bon veure, gràcies sobretot a una interpretació magnífica de la parella protagonista. I a mi m'ha fet escriure un text que més aviat sembla una defensa d'una persona que ni jo mateixa gosaria defensar en veu alta. Diria que he captat el missatge de la pel·lícula.
 

COMENTARIS

Un tipus curiós que no deixava ningú indiferent
Campmany, 16/04/2018 a les 09:24
+0
-0
Jo també hi era en aquella classe, i recordo perfectament el comentari del 'francés'. Era un assetjador de ments, mai sexual! Ara, qualsevol cosa era vàlida per ser al centre, buscava la polèmica molt probablement per continuar amagat darrera el personatge que s'havia creat.

Un tipus curiós que no deixava ningú indiferent. Donaria per una pel.lícula, i per dues i tot en Tubau!
daniel auteuil
glòria olivella, 20/04/2018 a les 17:43
+0
-0
Jo vaig ser companya de curs de l'Ivan Tubau a la facultat. No fa mig segle però quasi. Ell ja era com tu el descrius, Eva. A mi em feia respecte. Una mica de por, fins i tot.
Aniré a veure Le brio, no pel Tubau, però sí pel Daniel Auteuil que m'agrada. Per cert, com s'ha engreixat, veig.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència