Lectures

Sense possessius ni possessions

Els al·lèrgics a la ciència-ficció es farien un favor si aparquessin els prejudicis i el llegissin

El feminisme fet ciència-ficció

| 16/04/2018 a les 00:03h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, ciència-ficció, literatura, lectures, Ursula K- Le Guin

Foto: Jim Choate



“Hi havia un mur. No semblava gaire important. Estava fet de manera tosca, amb pedra sense tallar i argamassa”. Així comença Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin (Califòrnia, 1929 - Oregon, 2018), que acaba de publicar Raig Verd traduït per primera vegada al català. Pot semblar un inici poc trepidant –ho és– però té la impossible virtut de contenir tot el llibre en només tres frases: Le Guin parla d’un mur, un mur poc imponent, fet de manera matussera, sí, però un mur al capdavall, pensat per marcar límits, per establir una geografia moral que és el motor de la novel·la: dues bandes, dos llenguatges i dos mons: Urras, planeta capitalista en la seva pitjor i més descoratjadora versió; i Anarres, un satèl·lit anarquista on es van exiliar des d’Urras fa uns dos-cents anys els seguidors de les idees revolucionàries de la filòsofa Odo. Urras és un planeta d’aspecte impecable, fet de llum i color, però ple de brutícia moral; Anarres, en canvi, té un sistema social immaculat i modèlic –no calen les presons, per exemple– però és gris, rocallós, estèril i les condicions de vida són molt dures. El protagonista és en Shevek, un físic teòric que s’escapa d’Anarres –en un acte d’egotisme màxim (fent servir les expressions del llibre) creua el mur i puja a una nau per anar a Urras– perquè les limitacions del seu món són una presó per poder compartir les seves descobertes: la necessitat de servir sempre el bé comú com a imperatiu moral fa que qualsevol expressió d’individualitat sigui titllada d’egotista. Però un cop a Urras, Shevek topa amb nous murs i amb conceptes que no pot entendre, como la cobdícia, la crueltat, el masclisme o les jerarquies socials.
 
El llibre es va publicar l’any 1974 i ha esdevingut, podem dir-ho sense embuts, una obra mestra del gènere de la ciència-ficció i de la literatura: els que necessitin popes per confirmar-ho que consultin Harold Bloom o John Updike, que han alabat l’autora. Però malgrat aquestes magnífiques credencials, publicar un llibre clàssic del gènere en català és un risc i hem d’agrair l’editorial Raig Verd que hagi fet aquest salt, no sé si al buit, però sí cap a territori desconegut; no són els únics, l’editorial Males Herbes també ho fa (ha publicat La guerra de les salamandres de Karel Čapek), però en general el dèficit de novel·les clàssiques de ciència-ficció en català –i de novetats, val a dir també– és notable, i preocupant. Molts ja havíem llegit l’edició d'Els desposseïts que Minotauro va fer en castellà l’any 1985, però la nova traducció que n’ha fet Blanca Busquets és molt més lluminosa i més atrevida que la castellana i, segurament, molt més del gust de l’autora qui, per cert, ens va deixar fa només uns mesos.
 
L’altra dia, a la presentació del llibre a La Carbonera (Blai, 40), Busquets i l’editora Laura Huerga parlaven de les dificultats de la traducció: Le Guin era una creadora de mons i, filla com era d’un antropòleg eminent, era extremament minuciosa amb les seves creacions, fins al punt que, en aquest cas, va crear un llenguatge específic per als urrastis, l’iòtic, i per als anarrestis, el pràvic, que és un llenguatge artificial que reflecteix de manera fidel la ideologia anarquista: entre altres coses, està desposseït de possessius perquè impliquen un sentit de propietat privada que l’anarquisme rebutja; les persones no “posseeixen” coses, sinó que les usen o les duen. Els anarrestis mai dirien “el meu got”, sinó “el got que faig servir”. Tampoc coneix les jerarquies, ni la religió o el matrimoni, per tant hi ha paraules que no existeixen, com bastard, ja que el concepte de fill il·legítim no forma part de la societat anarresti; o, una de maca, la paraula per definir treball i joc és la mateixa. Le Guin explora els límits de la llengua i reflexiona sobre com aquesta crea la realitat, o n’és un reflex. Busquets explicava que el repte era mantenir la intel·ligibilitat del text, però alhora respectar la creació i la llibertat de l’autora amb l’afegit, a més, que la llengua catalana és una llengua defensiva, com totes les llengües minoritàries, amb normes d’una tensió estructural feble, perquè quan s’estiren massa s’acaben trencant i el lector només interpreta que allò que està llegint està mal escrit, que no és correcte, quan potser l’autora està plantejant un joc al servei d‘una història.
 
La semàntica és una de les lectures possibles, però Els desposseïts té moltes altres capes, com la política, l’econòmica o la pacifista, però la de gènere potser és la més interessant: mentre que a Urras les dones tenen un paper menor a la societat, a Anarres hi ha igualtat total i absoluta i sorprèn llegir les conseqüències que això pot tenir a tots els nivells, en la manera de concebre les relacions de parella, de entendre l’amor o de mantenir relacions sexuals: no existeix, per exemple, la idea de l’homosexualitat, ja que els anarrestis fan sexe amb persones del seu mateix gènere o de l’altre indistintament, i el sexe no és una cosa que algú “li faci a algú altre” –cap home d’Anarres sabria dir que “s’ha fet una dona”–, sinó que és un terme que implica sempre dues persones que comparteixen. Les paraules, de nou.
 
Els al·lèrgics a la ciència-ficció es farien un favor si aparquessin els prejudicis i el llegissin: aquí no hi ha faramalla tecnològica que distregui més enllà de l’estrictament necessària i aquesta novel·la, com tantes altres del gènere no és, com deia l’autora, “una advertència nefasta ni un projecte sobre el que hauríem de fer”, sinó un recordatori sobre la infinita varietat de maneres en què la humanitat acaba sempre en el mateix lloc.

 

 


 Els desposseïts

 © Ursula K. Le Guin
 © de la traducció: Blanca Busquets
 © Raig Verd, 2018
 

COMENTARIS

Gràcies
Laura L, 19/04/2018 a les 00:10
+1
-0
Pinta molt bé! Ja tinc Sant Jordi!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
El CCCB fa un recorregut cronològic per l'obra del cineasta
Imatge il·lustrativa
La música del compositor és reinterpretada visualment en aquest vídeo hipnòtic
Imatge il·lustrativa
«Només una vegada» de Marta Buchaca porta la violència de gènere a la sala petita del TNC
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»