Poesia

La tristesa més profunda de Lorca

Quizá,/ no tenga para mi Naturaleza/ el pecho de cristal

Especial: Poesia
Arxivat a: Biblioteca, Joel Minguet, poesia, Lorca, poema, Federico García Lorca
Federico García Lorca (5 de juny de 1898) quan tenia vint-i-un i vint-i-dos anys va escriure aquests dos poemes, que els escoltem interpretats per l'actor Joel Minguet. El 18 d'agost del 1936, quan en tenia 38, va ser assassinat pel règim franquista acusat de ser "socialista, maçó i homosexual".


Chopo muerto (1920)

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido,
abatiendo tu frente
ante el poniente.
No fue el vendaval ronco
el que rompió tu tronco,
ni fue el hachazo grave
del leñador, que sabe
has de volver
a nacer.

Fue tu espíritu fuerte
el que llamó a la muerte,
al hallarse sin nidos, olvidado
de los chopos infantes del prado.
Fue que estabas sediento
de pensamiento,
y tu enorme cabeza centenaria,
solitaria,
escuchaba los lejanos
cantos de tus hermanos.

En tu cuerpo guardabas
las lavas
de tu pasión,
y en tu corazón,
el semen sin futuro de Pegaso.
La terrible simiente
de un amor inocente
por el sol de ocaso.

¡Qué amargura tan honda
para el paisaje,
el héroe de la fronda
sin ramaje!

Ya no serás la cuna
de la luna,
ni la mágica risa
de la brisa,
ni el bastón de un lucero
caballero.
No tornará la primavera
de tu vida,
ni verás la sementera
florecida.
Serás nidal de ranas
y de hormigas.
Tendrás por verdes canas
las ortigas.
Y un día la corriente
llevará tu corteza
con tristeza.

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido.
Yo te vi descender
en el atardecer
y escribo tu elegía,
que es la mía.


Tarde (1919)

Tarde lluviosa en gris cansado,
y sigue el caminar.
Los árboles marchitos.

                                Mi cuarto, solitario.
Y los retratos viejos
y el libro sin cortar…

   Chorrea la tristeza por los muebles
y por mi alma.
                     Quizá,
no tenga para mi Naturaleza
el pecho de cristal.

   Y me duele la carne del corazón
y la carne del alma.
                     Y al hablar,
se quedan mis palabras en el aire
como corchos sobre agua.

   Sólo por tus ojos
sufro yo este mal,
tristeza de antaño
y las que vendrán.

   Tarde lluviosa en gris cansado
y sigue el caminar.
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
05/07/2019
Imatge il·lustrativa
05/07/2019
Imatge il·lustrativa
03/07/2019

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència