Poesia

La tristesa més profunda de Lorca

Quizá,/ no tenga para mi Naturaleza/ el pecho de cristal

Especial: Teatre
Arxivat a: Biblioteca, poema, Federico García Lorca, Lorca, poesia, Joel Minguet
"Als 19 anys se'n va anar del seu poble, Fuente Vaqueros (Granada), per anar a estudiar a Madrid. Es va instal·lar a la resi, que és com l'anomenaven, i hi va conèixer Buñuel, Unamuno, Alberti, Dalí. M'apropo a aquest Lorca, més que des del coneixement, des de la panxa. He buscat d'una forma molt natural que l'espectador connecti amb un vers, una paraula, un acord. Que això el toqui en algun lloc i el faci volar."

Ens ho explica l'actor Joel Minguet, que posa veu i guitarra a l'espectacle Lorcaque podem veure al Teatre Romea, en horari nocturn, fins al 5 de maig. Ens submergim en dos poemes que Federico García Lorca (5 de juny de 1898) va escriure quan tenia 21 i 22 anys. El 18 d'agost del 1936, quan en tenia 38, va ser assassinat pel règim franquista acusat de ser "socialista, maçó i homosexual".


Chopo muerto (1920)

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido,
abatiendo tu frente
ante el poniente.
No fue el vendaval ronco
el que rompió tu tronco,
ni fue el hachazo grave
del leñador, que sabe
has de volver
a nacer.

Fue tu espíritu fuerte
el que llamó a la muerte,
al hallarse sin nidos, olvidado
de los chopos infantes del prado.
Fue que estabas sediento
de pensamiento,
y tu enorme cabeza centenaria,
solitaria,
escuchaba los lejanos
cantos de tus hermanos.

En tu cuerpo guardabas
las lavas
de tu pasión,
y en tu corazón,
el semen sin futuro de Pegaso.
La terrible simiente
de un amor inocente
por el sol de ocaso.

¡Qué amargura tan honda
para el paisaje,
el héroe de la fronda
sin ramaje!

Ya no serás la cuna
de la luna,
ni la mágica risa
de la brisa,
ni el bastón de un lucero
caballero.
No tornará la primavera
de tu vida,
ni verás la sementera
florecida.
Serás nidal de ranas
y de hormigas.
Tendrás por verdes canas
las ortigas.
Y un día la corriente
llevará tu corteza
con tristeza.

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido.
Yo te vi descender
en el atardecer
y escribo tu elegía,
que es la mía.


Tarde (1919)

Tarde lluviosa en gris cansado,
y sigue el caminar.
Los árboles marchitos.

                                Mi cuarto, solitario.
Y los retratos viejos
y el libro sin cortar…

   Chorrea la tristeza por los muebles
y por mi alma.
                     Quizá,
no tenga para mi Naturaleza
el pecho de cristal.

   Y me duele la carne del corazón
y la carne del alma.
                     Y al hablar,
se quedan mis palabras en el aire
como corchos sobre agua.

   Sólo por tus ojos
sufro yo este mal,
tristeza de antaño
y las que vendrán.

   Tarde lluviosa en gris cansado
y sigue el caminar.
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
18/05/2018
Imatge il·lustrativa
17/05/2018
Imatge il·lustrativa
17/05/2018
Imatge il·lustrativa
16/05/2018
Imatge il·lustrativa
16/05/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort