Que la vida és imprevisible és una veritat tan universal que esquitxa fins i tot el teatre: Èdip, el protagonista de la tragèdia de Sòfocles, passa de ser un heroi que ha de salvar el seu poble a arrencar-se els ulls en adonar-se del monstre en què s’ha convertit i del mal que ha provocat a tothom. Julio Manrique es posa a la pell d’aquest personatge (fins al 10 de juny) al Teatre Romea. És aquí on quedem per conversar i per veure que el que es va escriure fa 2.400 anys encara ara ens travessa la pell i parla de qui som.
La vida, dèiem, és imprevisible i sovint ens capgira el guió. Julio Manrique, sense tenir-ho gaire clar, de jove va començar a estudiar dret a la Universitat Pompeu Fabra. A tercer de carrera, a la mateixa facultat, es va apuntar a teatre, va coincidir amb el director teatral Josep Maria Mestres, que buscava actors joves, i li va donar l’oportunitat de participar a Enemic de classe. I allà va descobrir el seu lloc al món.
Foto: David Ruano
Al principi Èdip ha de salvar els altres i al final s’ha de salvar ell mateix.
Sí, Èdip fa un viatge molt interessant per a un actor: al principi es veu com un heroi, vol ser un bon governant, però hi ha un problema, hi ha la pesta i s’ha de solucionar. És algú que un dia ja va salvar la ciutat, la gent confia en ell i ell sent que podrà ajudar-los. Fa un viatge que el posa en contacte amb el monstre que ell ignorava que era. És interessant mirar-se un mateix i descobrir el monstre que ets. El pitjor que li podria passar li passa: descobreix que ha compartit llit amb la seva mare i que els seus fills són els seus germans. Sòfocles fa que Èdip tingui la pitjor imatge d’ell mateix. I un cop s’ha tret els ulls i deixa de veure-hi és quan comença a veure alguna cosa. Es desposseeix de tot: de la corona, de la màscara, de les disfresses, de la vanitat i de la supèrbia. Es treu el Narcís de sobre per arribar a reconèixer la seva ombra més profunda, que aquí adquireix proporcions monstruoses.
S’ha de ser molt valent per mirar-se al mirall, encara que això provoqui el pitjor de la teva vida.
S’ha de ser molt valent per buscar la veritat encara que faci mal. Ell és molt fràgil, quan tots els altres han vist la tragèdia ell encara no ho veu clar, però això també és molt humà.
El que fa més mal és la traïció?
Hi ha altres coses que poden ser més doloroses.
Quines?
Els cops arbitraris de la vida. Que morin persones molt importants per a tu i no t’expliquis com ni per què. Això et pot fer sentir molt a la intempèrie, desangelat, desprotegit. Per als que tenim fills, pensar que els pugui passar alguna cosa és el més terrible que et pots imaginar. Però la traïció pot ser molt dolorosa.
I més si és a un mateix?
Trair-te a tu mateix té un cost segur: ho carregaràs sempre, perquè mai podràs fugir de tu mateix, ni podràs mirar cap a una altra banda, ni treure’t la responsabilitat de sobre.
T’hi has trobat moltes vegades de dir: compte, en aquest moment cal escoltar-me molt i ser coherent?
El tema és on col·loques aquest compromís amb tu mateix. També és important ser flexible i no voler ser Déu. És una cosa que els grecs la tenien clara: els homes que intentaven ser com déus acabaven pagant-ho, perquè els homes només són homes, que no és poca cosa. Has de tenir clar què és essencial per a tu, però és important ser humil i dir: fins aquí pensava A i ara estic començant a pensar Z. Atrevir-te a deixar anar una branca i baixar al riu a agafar-ne una altra és una manera de créixer. Tu creus que ets allò que creus i potser un dia descobreixes que era una mena de trampa que t’havies fet tu mateix. Perquè tots necessitem creure en alguna cosa, però això es pot modificar al llarg de la vida. No som sempre els mateixos.
És un exercici d’humilitat.
El “Jo soc així”, rígid com una roca, “I jo crec en això i res ni ningú em traurà d’aquí” és de personatge de tragèdia. Ara penso en Creont i Antígona, de Sòfocles, perquè en no baixar del burro sota cap concepte hi ha alguna cosa poc humana.
Però no és només el “Jo crec això”, sinó el pes que poses en els altres quan dius “Jo crec això de tu”.
La rigidesa a vegades es dirigeix cap als altres. És important ser flexible i valent. A vegades canviar d’idea és el més dolorós i difícil. Perquè prens una sèrie de decisions creient que són les millors i després resulta que no. Això passa en els processos d’assaig i a qualsevol procés creatiu, arrenques creient que vols construir un tipus de figura, fas una sèrie d’apostes, i a mig curs descobreixes que no funciona. Pots fer dues coses: si no els agrada, és culpa seva (encara que alguna cosa al ventre em digui que no m’acaba d’agradar ni a mi) i et continues donant la raó peti qui peti, o pots dir: torno a començar.
Sort que en tenim, d’aquest senyal del ventre. És com una alarma.
De vegades la intuïció i els mecanismes que no són estrictament racionals són bons semàfors.
Interpreto aquesta obra com un “Atreveix-te a no saber qui ets”. A vegades, encara que una situació ens faci mal, no ens n’allunyem per por al que desconeixem.
El viatge d’Èdip és molt incòmode, dolorós, pertorbador, angoixant. I, tot i això, el fa. És important que anem descobrint qui som. Sempre hi ha un moment en què el mirall et torna una imatge de tu mateix que no t’agrada. Si fas un procés de teràpia, acabes, inevitablement, topant-te amb alguna cosa de tu que no t’agrada gens. Descobrir el monstre que portes a dins és interessant. Perquè quan el reconeixes farà que et miris els altres des d’un altre lloc.
Tu l’has reconegut?
Em semblaria molt arrogant dir que sí. Vaig fent camí com tothom i com puc, però gràcies a aquesta obra m’he recordat una altra vegada que és important explorar-se. El camí de la recerca de la pròpia identitat és molt important, però no només a nivell egoista.
A vegadés és perillós mirar-se massa un mateix.
Sí, perquè descobreixes qui ets gràcies al frec amb els altres. Però no és cap tonteria fer-se preguntes en aquest sentit. Quan estudiava dret i feia algunes assignatures optatives, vaig tenir en Rafael Argullol, que és un filòsof molt bo. Ens va parlar molt d’Èdip, ens deia que el viatge que fa és per preguntar-se qui és.
Quan estudiaves dret, el moment en què vas veure que volies ser actor també et devia fer trontollar la vida.
Als 18 anys no tenia ni la més mínima idea de què em passaria. Era una aposta, una mica vertiginosa però molt excitant. Vaig tenir la sensació de descobrir una vocació, i penso que això és una sort i un privilegi. Anant a estudiar dret em vaig apuntar a fer teatre i un grup de gent em va descobrir de què anava aquest món. Vaig veure que aquest era el meu camí. Va ser un moment molt lluminós.
A la vida hi ha llums que ens salven. En aquestes edats hi ha gent que està molt segura del que fa i d’altres que hem estat més perduts.
Sí. De vegades hi ha qui té la sort de trobar una cosa, però també tens la sensació que t’ha vingut a buscar la cosa. Que és fàcil. I llavors et preguntes: com no ho havia vist abans? Jo vull dedicar-me a això.
A l’obra hi ha molt la idea que el que et passa és la voluntat dels déus, del destí. Creus que la vida et dona algunes coses, o et posa persones al teu davant, com el Josep Maria Mestres, per algun motiu?
Una miqueta. No sé explicar-t’ho bé, però sí. Crec que de vegades es tracta de saber llegir el que passa al teu voltant. Que les coses estan allà i es tracta de tenir l’antena oberta i llegir-les.
I de ser valent.
Sí.
Tu t’hi consideres?
Una mica de tot.
Al teatre també et toca fer de tot.
És allò que diuen: si ets valent, és perquè has tingut molta por prèviament, per tant ets molt poruc. Darrere de qualsevol persona valenta probablement hi ha una persona molt poruga, i com que és molt poruga, ha de fer l’esforç de transitar la por. Per això he estat moltes vegades poruc i valent.
Intentem fugir del que és insuportable fins que t’esclata davant dels morros.
I llavors de vegades fas el pas de rendir-te i assumir que allò que et feia tanta por i del que volies fugir t’atraparà igualment. Deixes de córrer, et rendeixes. Èdip es treu els ulls, ho fa a lo bruto, la rendició és molt severa i teatral. Però llavors ve una mena de pau.
Al final, encara que no tingui ulls, no el veia com una persona desgraciada, sinó com una persona digna.
Hi ha molta dignitat en la tristesa. La tristesa ve després de l’angoixa, i és aquest estat que ve quan finalment assumeixes allò que et feia tanta por, que buscaves excuses per no veure i volies que no passés que no passés que no passés. I al final dius: deixa que passi. I quan deixes que passi, ve una etapa de tristesa i després pot venir una certa serenor i una nova mirada sobre les coses. Aquest trànsit el fa Èdip a la grega.
I dona l’oportunitat d’estar en pau amb tu mateix. Perquè quan Èdip mor, està tranquil.
Sí, aquest final és un epíleg que l’Oriol Broggi ha afegit a partir d’una obra de Wajdi Mouawad, que és un enamorat de Sòfocles i n’ha reescrit moltes obres. És un final molt bonic, l’Oriol envia Èdip a un teatre abandonat i allà mor en pau.
Estar en pau amb tu mateix podria ser un dels objectius de la vida?
Sí. I tant, i dels importants. La pau en general és un dels grans objectius, dels súpermegamacroimportants. Per estar en pau amb els altres n’hem de trobar dins nostre. Hi ha gent que hi arriba més fàcilment, hi ha gent que ho té més difícil, hi ha gent que té molt males cartes. Per exemple, la gent a qui els han manllevat la infància. Quan els adults destrossen vides de nens, aquests nens ho tenen molt complicat per estar en pau amb ells mateixos. Però hi ha alguns individus que fan un pas més i, malgrat haver arribat amb un mal peu, aconsegueixen viure.
La resiliència.
Sí. Si estàs en guerra, generes guerra.
Has aconseguit estar en pau amb tu mateix?
Estoy en ello. No soc cap mestre zen, però ho procuro.
Com ho fas?
Faig teatre.
És molt terapèutic.
Sí. Escric, per mi mateix, i també m’ajuda. Penso, parlo amb la gent que m’estimo molt i amb qui tinc molta confiança, que tampoc és moltíssima, però hi parlo molt. Procuro escoltar molt.
No t’agrada repartir consells, oi?
No. No soc ningú per anar repartint consells, i els dono si me’ls demanen i a vegades ni així, si no en tinc cap a donar. Vull pensar que soc una persona bastant respectuosa amb els altres. No em crec en possessió de la veritat, tot i que confio en les meves petites certeses que, com et deia abans, acostumen a ser momentànies i flexibles. Els meus pals de paller són els afectes i les relacions. No em voldria posar massa hippy, però l’amor és molt important. És la frontissa necessària, el que ens uneix i el que val més la pena.
Amb en Josep Maria Pou parlàvem de sentir-te estimat i d’estimar el que fas.
Aquestes dues coses són molt importants: sentir-te estimat, deixar-te estimat (perquè hi ha gent que no es deixa) i estimar tu.
Ell parlava de com s’hi mata, en la feina. Però si t’agrada, també és una de les grans coses de la vida.
Sí. Totalment. És una forma d’amor. L’amor per l’activitat que facis, sigui la que sigui: la investigació, l’art, pintar quadres, escriure llibres, fer teatre. Però fer-ho amb un autèntic amor i entrega és fabulós.
És la manera d’arribar als altres?
És la manera d’arribar més a fons als altres. Explicant un bon acudit pots arribar momentàniament als altres, perquè els altres et riuen la gràcia i te’n vas a casa molt content perquè t’has sentit molt enginyós.
Però no hi ha la profunditat.
Exacte. Pots arribar als altres d’una manera més profunda, i segur que demana amor pel camí.
Què t’encega?
Em pot encegar la vanitat en un moment donat. L’ego encega molt.
Que perillós que és.
Buf. Mira qui mana als Estats Units i el perill que transmet. Vull creure que hi ha persones al meu voltant a qui estimo i que crec que m’estimen, que són els millors miralls, i quan m’ha passat, me n’han fet adonar.
El Pemi Fortuny deia que l’aplaudiment és com una droga, que si tu vas en un escenari i veus deu mil persones aplaudint-te i t’ho creus, en una setmana et tornes gilipolles.
Si comences a viure de l’adoració dels altres, et tornes gilipolles segur, i en poc temps.
Com ho fas per no creure-t’ho massa?
Senzillament crec que quan m’ha passat o em passa, tard o d’hora, m’adono que havia caigut en un bassal d’ego. Crec que me n’adono, i això no exclou que em passi. És com els alcohòlics, que diuen que “hi ha un alcohòlic en mi i hi serà tota la vida”. Pots batallar amb això, mantenir-ho a ratlla, separar-te’n. Però l’ego no és patrimoni dels artistes ni dels actors. Un polític… podríem fer una llista llarga. L’ego és un dels monstres que encega el món.
Darrere l’excés d’ego hi ha inseguretats: “Si no em diuen que ho faig molt bé, potser no soc tan bo”.
Tots estem en una batalla constant amb això. Hi havia una frase de Salvador Pàniker que vaig llegir justament a Catorze que em va encantar: “S’ha de dedicar la primera part de la vida a fer un ego fort i la segona part a desfer-se d’aquest ego”. Diria que ara que em marco els 40 anys, he creuat el llindar, l’etapa de la construcció de l’ego, i diria que si anem bé, estem a l’etapa del despreniment. Però l’acabo de començar. Soc un aprenent molt maldestre en això.
A què tens tendència a ser cec?
Soc obsessiu amb la feina, em passa més intensament treballant com a director que com a actor. I no me n’adono de fins a quin punt ho estic abandonant tot per aquella obra que estic assajant. Puc caure en estats de ceguera que consisteixen en: “Ei, on ets? Que fa dues setmanes que no hi ets”. I jo, en un estat d’aquest tipus, negar-ho: “I tant que hi soc, com que no hi soc? Clar que hi soc”. Hi ets físicament, però només hi ha la carcassa. Perquè tot està posat allà. I de vegades, això tampoc no fa necessàriament que tot surti millor.
Deu ser difícil.
És difícil, però seria interessant poder treballar molt apassionadament sense tornar-te cec.
Els fills t’ajuden a aconseguir-ho?
Sí, els fills t’hi ajuden. T’ho pots permetre menys.
Quan veia Èdip vaig pensar en com passes de ser un heroi a ser un monstre en un moment. A vegades ens creiem els reis del mambo, que això durarà per sempre, i potser demà s’acaba.
La vida és com una nòria. Ara estàs a dalt, ara a baix. Vas passant per diferents llocs de la circumferència i a diverses alçades. Quan Èdip es treu els ulls hi ha una cosa de la qual s’allibera.
Què deu ser?
L’ego. L’ego és molt poruc: “Però si jo soc l’hòstia, deu ser Creon que em té enveja”. Però quan diu: “Apol·lo, has guanyat”, queda alliberat per dins.
En el món del teatre d’estar a dalt de tot a baix també hi ha poca distància. Pot ser que un dia siguis molt famós i que un altre dia passis a l’ombra. Això t’espanta?
No. Considero que tinc molta sort, seria idiota si no me n’adonés, perquè treballo del que m’agrada i a més a més faig projectes interessants i no es pot demanar més. Però si vius en l’estat d’avarícia poruga “I si un dia…?” i estàs pensant “Ai ai ai, que m’ho prendran”, llavors caus en la paranoia. Has de confiar i saber i assumir que la vida és una nòria. I saber que és molt relatiu: què és estar a dalt i a baix?
Què diries que és l’èxit?
Fer el que t’agrada forma part d’alguna manera de l’èxit. Invertir la major part del teu temps a fer coses que t’agraden i no pas a fer coses que no t’agraden gens és una forma d’èxit. L’èxit és reconeixement, que és diferent de l’admiració que t’infla l’ego, que és una cosa que a vegades pot ser llaminera i perillosa. Però una altra cosa és el reconeixement de les persones que t’importa el que pensen. Saber que has fet alguna cosa que per a ells ha significat alguna cosa i té valor és una forma d’èxit.
Per arribar aquí has d’aprendre a triar i destriar.
Una mica, sense d’anar monjo zen per la vida. Vivim al món que vivim. Tots volem arribar a fi de mes, pagar-nos les nostres vacances, guanyar-nos bé la vida. Hi ha una part d’astúcia que has de posar en marxa, perquè formes part d’aquest món. Qui millor ha explicat el món per mi és Shakespeare, perquè explica el que és més sagrat i el que és més profà. L’home és tot això: és el pillo que es busca la vida, i també és un esperit que s’enlaira, en el seu cas a través d’uns versos escrits increïblement.
És la condició humana: tant ens podem treure els ulls, com ajudar qui tenim al costat.
Hi ha gent que està a la capa de supervivència i prou. Explica’ls rotllos molt profunds sobre el significat de la teva feina, i et diran: perdó, jo vull fer alguna cosa que em garanteixi girar el full del calendari per passar al següent dia. Però si tens l’enorme sort d’haver triat una feina que t’agrada, que et dona de menjar, que et va bé, llavors sí que és important pensar justament per què tens aquesta sort. Una manera de gaudir responsablement de la sort que tens és pensar, per exemple, en la teva feina, que és una activitat que ens ocupa una bona part de la nostra vida, des d’un lloc que no sigui aquest llaminer d’agradar immediatament i fer-te famoset i guanyar molts quartos. Sinó també que tingui una dimensió una mica més profunda, perquè llavors l’eco que pugui tenir la teva feina tindrà més qualitat i veritat.
Es tractaria fer les coses amb sentit?
Sí, m’agrada aquesta idea. Perquè la recerca del sentit, fer de la teva vida un relat que vagi adquirint un cert sentit, és una cosa important.
Èdip mata el seu pare. Per ser tu mateix qui has hagut de matar?
El pare, entre d’altres coses. Em vaig haver d’atrevir a seguir un camí que no era gens el previst a casa meva. El meu pare no ho volia. La meva família no estava gens connectada amb el món de la cultura. Alhora són una gent fabulosa que m’han ajudat molt en moments crucials de la vida. Però em vaig haver d’atrevir a començar a inventar-me. Espero que els meus fills no hagin de viure aquesta fricció, perquè espero ajudar-los en el que els agradi, i establir-hi un altre vincle. Ja t’ho explicaré, quan siguin més grans, què hem aconseguit. Però en canvi, he envejat saludablement gent que té un tipus de relacions familiars una mica més còmodes, en el sentit que “m’han ajudat tant i els ha semblat bé tot el que triava i ho han potenciat”. I jo vaig viure la meva petita batalla en aquest sentit.
Les batalles ens fan forts.
Sí, i de vegades també són interessants.
Què t’espanta?
Ui, soc molt poruc. Vaig ser un nen molt poruc. Però, com deia, ser poruc t’obliga a ser valent. M’espanten coses en relació als meus fills. El vincle amb els fills és molt particular. Ara els pares som molt sobreprotectors, i som uns brases, i potser massa espantadissos. Voldries vacunar els fills contra el dolor i això seria fer-los una putada, perquè els castraríem. Però que els passin coses xungues als meus fills és una cosa que em pot fer por en un moment donat. M’agradaria poder continuar responent als pilars afectius de la meva vida.
Correspondre’ls?
Sí, i que segueixin sent-ho i segueixen estant allà.
Són maques, aquestes aspiracions.
Sí? Són coses que m’importen. I respecte a la meva feina, espero que em continuï apassionant. Perquè aquest ofici té molt a veure amb la passió.
Diries que ets feliç?
Sí.
En lletra petita?
Bé, una felicitat viva. Per tant, una felicitat que s’arruga, que s’esquerda, que de vegades hi passa un núvol negre, que plou. Però, per què no? Sí. M’atreviria a dir que sí.
