“En Marc té problemes per dormir. És fill únic, ja té set anys i acaba de començar tercer. És un nen feliç, té molts amics i li encanta jugar a futbol. Està content perquè treu bones notes i aquest any començarà a fer dibuix i pintura en un taller per a nens, ja que li agrada molt dibuixar. També li agrada mirar pel·lícules, jugar amb Playmobils i Legos, i fer treballs manuals. I el futbol, sobretot el futbol. És del Barça i apasionat de Messi, com el seu pare. En Marc ha anat creixent sense dificultat. Menja de tot, fa cas i és bon nen. Però té un problema: no se sap adormir sol, necessita el papa o la mama, i ara se sol despertar a mitja nit i els reclama o, directament, se’n va a dormir al seu llit.”
Així comença el capítol que la psicòloga Agnès Brossa, al seu llibre Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial), adreça als pares que tenen fills que no volen dormir sols. En llegim alguns fragments en què ens dona eines per saber què podem fer per ajudar els infants.
Foto: Tom Reynolds
1. Quan els pares d’en Marc es reuneixen amb la psicòloga de l’escola, aquesta els fa explicar com ha après a dormir en Marc al llarg de la seva vida. «Com s’adormia, quan era un nadó?», els pregunta. «Mamant, es quedava adormit», diuen els pares. «I més endavant?», continua la psicòloga. «Doncs solia quedar-se mig adormit amb el biberó, perquè és un nen molt tranquil. Llavors el bressolàvem una mica i s’adormia, i després el deixàvem al llit. Quan ja va ser una mica més gran i no el podíem adormir en braços, estàvem amb ell, li explicàvem contes, el posàvem al llit i l’acariciàvem, i després, quan ja estava molt tranquil, li donàvem la mà fins que es quedava adormit. I ho fem així encara ara; no vol que marxem de l’habitació fins que està adormit.» «Doncs justament és aquest, el problema», els diu la psicòloga.
2. Saber-se adormir és un aprenentatge, i és un aprenentatge que s’adquireix amb la pràctica. Si no se’ls permet practicar, de ben petits, l’aprenentatge d’adormir-se, els nens poden no aprendre’n; al contrari, desaprenen el que innatament sabrien fer. Així, els explica que al llarg dels set anys de vida d’en Marc no se li ha permès aprendre a adormir-se tot sol, sinó que se li ha ensenyat a adormir-se en companyia i amb la mà donada.
3. I què passa quan un nen no ha après a adormir-se tot sol al seu llit, i en comptes d’això ha après a fer-ho amb el ritual que sigui? Doncs que quan es mig desperti al llarg de la nit, cosa que solem fer cada dues hores, no sabrà com agafar el son de nou i necessitarà el ritual amb què s’havia adormit. Necessitarà exactament les mateixes condicions, perquè qualsevol canvi en les condicions amb què s’havia adormit el pertorbarà i el farà sentir insegur.
4. Imaginem-nos que nosaltres ens n’anem a dormir amb la parella al costat i a mitja nit ens despertem i no hi és. Què farem? Continuarem dormint com si res o anirem a buscar on és per veure si li passa alguna cosa? Segurament ens espantarem, la cridarem, la buscarem i només tornarem al llit un cop les condicions s’hagin restablert, és a dir, quan sapiguem on és o dormi de nou al nostre costat.
5. El problema és que el nen no s’adormi tot sol al seu llitet, perquè a mitja nit reclamarà aquesta companyia. És a dir, es faci el ritual que es faci, l’important és que el nen es quedi despert al seu llit quan els pares marxen de l’habitació, de manera que quan es desperti trobi les mateixes condicions que quan s’havia adormit.
6. A nens com en Marc, que no han tingut un bon aprenentatge de l’hàbit del son, els haurem de reeducar en aquest hàbit i les rutines establertes.
7. Així doncs, el primer que haurem de fer és donar-los l’oportunitat per aprendre’n. El segon pas serà deixar-los que s’adormin sols als seus llits, i posar-los a dormir sempre de la mateixa manera, cosa que els prepararà per al son i els relaxarà.
Tenint present això, és més fàcil que ho aconsegueixin si:
8. Procurem anar a dormir sempre a la mateixa hora
Com que el cos funciona com un rellotge biològic, si els acostumem a menjar i dormir a unes hores determinades, quan arribin aquestes hores el cos estarà preparat. Per això és important anar a dormir sempre més o menys a la mateixa hora.
9. Procurem que l’entorn sigui l’adient
Un excés de calor o, al revés, una habitació massa freda o amb poca escalfor poden perjudicar un son seguit i sense interrupcions. Cal vetllar perquè les condicions del llit siguin adequades i perquè al llit no hi hagi gaires ninots de peluix o altres joguines que els puguin molestar durant la nit.
10. Seguim sempre un mateix ritual
A tots ens ajuda el ritual que establim abans d’anar a dormir, perquè ens relaxa del dia a dia i ens prepara per agafar el son: rentar-nos les dents, llegir un conte, explicar alguna cosa del dia… Però aquest ritual no cal que superi els deu minuts.
11. Marxem sempre de l’habitació abans que el nen s’hagi adormit
Aquest és el punt clau. Els nens s’han d’adormir tots sols; nosaltres no ens podem adormir per ells. Quedar-nos amb ells només reforçaria la idea que no ho poden fer sols, que dormir fa por, i sense voler els transmetríem inseguretat.
12. Procurem no parlar de pors com a causa de les dificultats per dormir
Els nens desconeixen la veritable causa de no poder adormir-se sols i de seguida agafarien aquesta explicació com a excusa o fins i tot se l’acabarien creient. Per això és important no usar les paraules por o preocupació, sinó dir-los que dormir és el moment de pensar coses boniques del dia, descansar i somiar coses meravelloses. Fins i tot l’endemà es pot jugar a recordar què han somiat.
13. Els ajudem a entendre què els passa
A determinada edat serà bo explicar-los que no saben adormir-se sols perquè sempre els heu acompanyat, però que ara que ja tenen sis, set, vuit o nou anys n’han d’aprendre i practicar-ho cada dia; que potser el primer dia els costarà una mica, però que després dormiran molt més bé si ho saben fer sense el nostre ajut. Els ho heu d’explicar de manera molt positiva, a fi que pugueu felicitar-los al matí quan ho hagin aconseguit. Només dependrà de vosaltres que ho aconsegueixin, perquè poden tardar més o menys, però si no aneu a la seva habitació segur que s’acaben adormint tots sols.
14. Quan reclamen la nostra presència, els donem la mateixa explicació que els hem donat en anar a dormir i els deixem sols un altre cop
És qüestió de paciència i no ens podem fer enrere; si desistim, farem que el nen sigui dependent de nosaltres, amb el perjudici que això comporta no només per la por que tindrà en el futur de dormir sol, sinó també pel greuge que li causa no tenir un son del tot reparador.
Em dic Joan i crec que soc dolent
© Agnès Brossa
© Eumo Editorial
14
2
