Foto: Estrella Damm
Als que ens agrada llegir les lletres de les cançons i els versos que ens expliquen històries, la sincronia de la diada de Sant Jordi –d’homenatge als llibres i la lectura– amb la música ens sembla un encaix més que idoni, natural.
Aquest 23 d’abril, amb el sol del migdia, ha arrencat la sisena edició del Sant Jordi Musical a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm de Barcelona. Armada amb roses i espigues i una alegria inusual per ser dilluns, la gent creua l’Eixample dreta fins tombar al carrer Rosselló; estudiants amb matí festiu, autònoms hàbils que poden emmotllar horaris, turistes locals, tot orelles curioses i aferrissades. Un cop a la fàbrica, la ruta d’actuacions s’alterna entre les sales de cocció, la de màquines i la de bàscules.
Jo crec en tu
A les dues en punt, al moll d’envasat, comencen a sonar els primers versos de Tot el que has estat d’El Petit de Cal Eril. Durant vint minuts estrictes, la banda desplega les peces llança del seu exquisit triple disc triangular: un manifest de cançons engendrades estómac endins, però que projecten cap enfora, al circumstancial, a la natura, a un més enllà qüestionat sempre amb mirada poètica. Suren les lletres, que, com diu la cançó, potser no fan les paraules, però sí que busquen sentit a un imaginari metafísic particular, propulsades amb una nova experimentació sonora –guitarres i baix–, el batec més accelerat de la bateria i estructures de teclats espacials. Un fil de sol travessa la cortina que separa el directe impecable i la plaça i acaba el concert amb Jo crec en tu…“i en la humanitat”, afegeix Joan Pons. La P que llueix a la gorra adverteix que tant ell com en Jordi Matas i en Dani Comas han de sortir a mode llampec perquè, després de l’avantsala de les cisternes, a un nou escenari, els espera en Ferran Palau.
Flor espinada
En una sala de màquines plena, en Ferran i companys presenten algunes de les cançons del seu últim disc, Blanc. Aquest nou treball, tan pulcre i delicat que pessiga el sublim, a banda de formació Eriliana, comparteix el gust contemplatiu i una poètica mundana que evoca el transcendental. Des d’un caliu esperançat, amb una alegria tranquil·la i encoixinada, el públic se suma als cors de Serà un abisme, Res i Tornar a començar i es balanceja amb el pop evocador i suggestiu, la transparència emocional de tempo reposat i melodies preciosistes. Amb encert sona, també, Flor espinada, que llegim com a simbòlica picada d’ullet a la data d’avui. Acaba el concert i, amb somriures còmplices, sabem que ens hem enlairat uns centímetres del terra.
Cloud Fifteeen
Una estona més tard, a la mateixa sala i, de nou, amb convocatòria agraïda, una Núria Graham contenta ens desitja bon Sant Jordi i desplega, amb actitud i carisma, les cançons de Does it ring a bell?. Emociona, especialment, amb l’arriscada Cloud Fifteen, la contagiosa Smile on the grass i la deliciosa balada de soul sintètic Sinner. Amb un directe excel·lent i acompanyada del combo infal·lible format per l’Artur Tort, que repeteix teclats amb El Petit de Cal Eril, en Jordi Casadesús i l’Aleix Bou, passegem per aquest nou repertori incisiu, punyent i, a voltes, cru i descarnat, però ple de sentiment i ànima tan clara com la veu i la guitarra superdotades de la Núria.
La tarda segueix amb la Festa Major d’Hivern d’en Quimi Portet, The Bird Yellow, Intana, Mi Capitán, La iaia, entre un reguitzell d’artistes i formacions, que confirmen amb fermesa que l’aparador musical actual que ens envolta està nodrit de gran talent, força i infinits universos de versos amb ganes de ser cantats, escoltats i, fins i tot, llegits amb atenció.
Ferran Palau. Foto: M.M.
