Colita, la mirada necessària

La fotògrafa, que protagonitza una antològica a la Pedrera, lamenta que siguem "un país de cabrers"

| 08/04/2014 a les 08:25h
Especial: Exposició
Arxivat a: Passadís, crònica, Gent que val la pena, Elisenda Roca, Colita, exposició, fotografia
Gabo i Orson Welles vistos per Colita, a l'exposició de La Pedrera. Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera

La cita és a les set de la tarda a la Casa Milà del Passeig de Gràcia barceloní. Laura Terré ha comissariat Colita, perquè sí, una exposició antològica que recull cinquanta anys de carrera de la fotògrafa Colita. La Laura va tenir llibertat absoluta per accedir a tot l’arxiu fotogràfic. El resultat és impressionant i es podrà veure fins al 13 de juliol.

Hi arribo tard, quan tothom ja hi ha entrat. No m’agrada fer cua. Al vestíbul, saludo Francesc Guitart, també fotògraf i germà de Kima Guitart, l’artista que fa màgia sobre seda. El deixo esperant la seva dona i entro.

No puc evitar admirar, una vegada més, aquest singular edifici, La Pedrera. Té gràcia que el malnom que li van penjar com una llufa a començament del segle XX, quan les crítiques ferotges se succeïen a tort i a dret, sigui justament el nom que ha fet fortuna. Mai s’hauria imaginat Roser Segimon, casada en segones núpcies amb el polític i empresari Pere Milà, que aquesta burla que la mortificava deixaria de ser-ho per convertir-se en un nom i un edifici de prestigi internacional. La casa projectada per l’arquitecte Antoni Gaudí, que havia de ser l’admiració de tota la burgesia barcelonina, va ser titllada de garatge per a zepelins i els seus pilars, de potes d’elefant.


Vinyeta de Picarol contra la Casa Milà publicada el 4 de gener de 1912 a 'L'Esquella de la Torratxa'.

A Colita li escau La Pedrera, un lloc extraordinari per a una dona extraordinària. Només Hisenda, la policia i les companyes de col·legi li diuen Isabel Esteve, el seu nom real. Me la imagino conversant amb Gaudí i fotografiant, sense interrompre’l, la construcció de la maqueta d’una nova estructura, una reunió de treball amb Josep Maria Jujol i altres col·laboradors, o bé encarregant-li ella mateixa la construcció d’un altar per a Santa Il·luminata, la patrona de les fotògrafes contumaces, inventada, perdó, vull dir invocada per ella. Una patrona que podeu venerar a l’exposició.

Paco Rebés va ser la primera persona que va creure en ella. Li va demanar que fes les fotos per triar la figuració de la pel·lícula Los Tarantos. Corria l’any 1962, i una joveníssima Colita va recórrer les barraques del Somorrostro i Montjuïc per retratar gitanos. Va ser la seva primera feina remunerada. Però el que no es pot pagar amb diners va ser el privilegi de conèixer Carmen Amaya. Un dia, en el descans del rodatge, va començar a ballar de manera improvisada. Va ser tan intens que recorda que van plorar de la impressió. El primer retrat que va exposar l’any següent va ser el de Carmen.

La tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el Canet Rock, la primera manifestació gai a Barcelona, la mort de Franco, el primer onze de setembre, la tragèdia del càmping dels Alfacs… la mirada de Colita ens acosta aquestes pàgines viscudes. I retrats, molts, de personalitats, d’amics i de persones anònimes, gent del barri. I paisatges d’una ciutat que estima malgrat les seves imperfeccions. “Jo he sigut i sóc feliç a Barcelona. Sóc crítica quan ho he de ser, però no per sistema”, diu.

Mentre la fotografia està considerada una de les belles arts als Estats Units, a França, a Anglaterra, Colita pensa que aquí no. "Catalunya és un país de fotògrafs: Agustí Centelles, Català Roca, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Sandra Balcells, Cristina García Rodero, Pilar Aymerich, Ramon Masachs… Els seus arxius estan escampats i això és un desastre." Convençuda que "hi ha gent que és molt millor que jo", lamenta que aquests magnífics professionals no tinguin l’oportunitat que es mereixen per exposar la seva feina. I sentencia: "En aquest país no és una feina considerada perquè som un país de cabrers."

I, naturalment, qui vulgui contemplar l’anomenada Gauche Divine, allà la trobarà ben retratada. Colita assegura que el nom el van inventar a Madrid i que va prosperar. Us recomano que no us perdeu, al final de l’exposició, un vídeo on ella mateixa la defineix, a banda de parlar de moltes altres coses. Més d'un i de dos vam riure en molts moments. Per si algú s’ho demana, està a favor de l’Instagram perquè li agrada que la gent es comuniqui amb imatges. Ella porta una càmera digital de butxaca i va fent fotos. D’aquesta sèrie de fotografies en diu Mira lo que veo cuando salgo de paseo.

Així és Colita: intel·ligent, irònica quan cal, gran conversadora, bona amiga, gens mitòmana, amant del blanc i negre més que del color i més moderna que molts joves d’ara. Un esperit lliure que ens ofereix una mirada necessària per entendre la nostra història.

COMENTARIS

la Cola
Anònim, 08/04/2014 a les 21:55
+0
-0
Colita, ademas de una gran artista es generosa y complice de todos los fotografos con talento, amigoss o no.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions