Un dimoni il·lustrat

Focus tenyint de roig els daurats del vestíbul, la cantarella del parlar rus surant en l’ambient, un alè d’expectació per descobrir un nou títol del repertori eslau… El Gran Teatre del Liceu va acollir dilluns, coincidint amb la diada de Sant Jordi, un gran esdeveniment operístic: l’estrena de Demon, una òpera d’Anton Grigórevitx Rubinstein (1829-1894) que mai s’havia representat en versió original a Barcelona. Ja sabem que “òpera russa” equival a un desplegament de magnificència, cors poderosos i èpica. En aquest sentit, la temporada 2004/05 n’oferia una de les més famoses, Boris Goudonov, de Mússorgski, però segurament la que encara perdura a la retina de molts espectadors és la grandiloqüent Khovantxina, del mateix compositor, la temporada 2006/07. En aquesta ocasió, la posada en escena –una coproducció de l’Helikon Opera (Moscou), l’Staastheater Nürnberg i l’Òpera National Bordeaux amb participació del Liceu que s’estrenava a Barcelona– estava a l’altura del que es representava: la lluita entre el bé i el mal. Sobre aquest dilema gira el llibret de Demon, de Pavel Viskovatov, que està basat en un poema de Mikhaïl Lermontov. Un immens cilindre, embut, forat del pany o espiell –com es vulgui dir– embolica de forma claustrofòbica la trama. Alhora fa de telescopi al fons del qual una enorme esfera –ara terra, ara lluna, ara ull abassegador o roseta virolada de catedral– marca les distàncies entre els afers terrenals i els divins. Dmitry Bertman, que debuta al teatre de la Rambla, signa aquest impactant muntatge que posa de relleu la fragilitat dels personatges, que s’enfilen per unes parets en pendent, rodolen quan cauen ferits i no troben cap abrigall on resguardar-se quan els sotja el perill. Al mateix temps, és un con el·líptic revestit a l’interior de fusta, material que emfasitza l’aspecte terrer i irrisori de la condició humana. Al marge, dos éssers supraterrenals –el Dimoni i l’Àngel– debaten sobre l’amor i l’odi.

La visió que en dona el director és interessant perquè no pontifica, sinó que més aviat els presenta com dues cares de la mateixa moneda, potser per això els fracs que duen juguen amb els mateixos colors: el blanc i el negre. El Dimoni duu el cabell llarg blanc; l’Àngel, negre; el Dimoni duu el frac negre i la levita blanca; l’Àngel, a la inversa. Això sí, les cues dels fracs són plomades perquè quedi clar que ambdós són éssers alats de natura superior. Un capítol a banda mereixeria el vestuari atemporal però de tall actual, a càrrec d’Hartmut Schörghofer, i realitzat (uns 200 dissenys) en els tallers del Liceu.

Estrenada al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 25 de gener de 1875, Demon no pot amagar la seva influència romàntica, així que, més que un dimoni escuat, ens trobem una mena de Dràcula de Bram Stoker, un home atractiu i turmentat per la seva condició d’ésser immortal que s’enamora de la bonica –i innocent– princesa Tamara. El seu lema –coneixement i llibertat– és del tot il·lustrat, i inevitablement l’espectador d’avui sembla més proper a aquest dimoni de discurs emancipat que no pas a l’Àngel, esclau d’una divinitat absent. Una altra qüestió que posen sobre la taula i que recorda l’estira-i-arronsa que van protagonitzar Kant i Herder al segle XVIII és la necessitat de la guerra com a motor de canvi, idea que va desenvolupar Hegel en la seva filosofia sobre la història. La pau perpètua que tant teoritzava Kant només es troba a l’avorrit cementiri, venia a dir Herder. Un bon tema de debat encara en l’actualitat.

Pel que fa al repartiment, va destacar l’espectacular soprano lituana Asmik Grigorian, que debutava al Liceu. De veu potent i alhora àgil i expressiva, Grigorian ha afirmat però que no tornarà a cantar més aquest paper. Li fa pensar massa en el malaguanyat cantant Dimitri Hvorostovski, mort el novembre de càncer als 55 anys. Amb ell va estrenar Demon a Moscou i també havia de cantar al seu costat en la producció de Barcelona. En el paper del dimoni va excel·lir el baix baríton wagnerià Egils Silinš, que va cantar la temporada passada a L’holandès errant. Molt aplaudit també va ser Igor Morozov, en el paper de Príncep Sinodal, un tenor que també debutava al Liceu. Versàtil, li va tocar cantar mentre es cargolava cilindre amunt amb una tela vermella (símbol de la seva mort). L’autèntic protagonista, però, va ser el Cor del Gran Teatre del Liceu, punyent en temes com La nit, i això que també havia de fer malabarismes en més d’una ocasió per la carcassa cilíndrica.

Ras i curt, estem davant d’un dels títols de la temporada del Liceu més originals –sinó dels més actuals–, amb una posada en escena que sap explotar el recurs de les projeccions visuals tot proposant una òpera amb tres incentius: bones veus, muntatge impactant i una música de gran bellesa. Què més es pot demanar?

En cartell fins a l’11 de maig.