Genets a la tempesta

Martí Sales Foto: Sala Beckett.

“Jo soc sols dels meus braços i dels meus passos”, deia el Comte Arnau en aquells hendecasíl·labs mítics trenats per Maragall. Em ve al cap, aquest vers, mentre veig com la llum engoleix les vambes solitàries que en Martí Sales acaba de deixar al bell mig de l’escenari de la Sala Beckett. Les passes, protagonistes d’aquesta passejada lisèrgica –aquest cop en octosíl·labs– que és La Cremallera, em fan un nus a la gola mentre el públic comença a aplaudir.

La cremallera, publicat fa poc més d’un any per Males Herbes, ha omplert la Beckett durant tres dies de primavera, dins el cicle Alcools, amb el luxe afegit que era el seu propi autor qui l’interpretava. Dic interpretar i no recitar amb tot a la intenció: durant setmanes, en Martí, dirigit per en Jordi Oriol, amb l’ajudantia de l’Alba Pujol, s’ha endinsat en el seu propi text, a cor obert. A cremallera oberta. Fer-ho, intueixo, també ha estat viatjar a les pròpies nostàlgies. Als llocs que fan les històries. A alguns moments bonics i també a alguns de dolorosos.

No sé amb certesa què m’emociona, d’això que acaba de fer el meu amic. Potser la passejada i el trepitjar. L’ésser una mica explorador de la ciutat on, com en aquest fantàstic poema narratiu, hi cap tot el passat i el present, des de la Zona Franca a la Muntanya Pelada. Hi cap la Rodoreda i en Bauçà. Carner, Carner, Carner, Carner. Vallmitjana i Amancio Ortega. M’emociona, segurament, la consciència forta de ser-hi, que en Martí i jo compartim tant. Em commou aquest estimar sense intensitats emmascarades. És potser per això que em retronen dedins els passos i els braços de Maragall, mentre a la sala, tot just fa una estona nit sense estels, es va fent de dia. Perquè som el pensament i les lectures, sí; però això sol no fa sentit si no hi posem el cos. Els braços. Els passos.

Acompanyar en Martí en aquest viatge és, sobretot, endinsar-se a l’univers d’algú que mira i mira i mira sense parar tot allò que l’envolta. S’atura un moment, mig somriu i, de seguida, torna a mirar. Garbella el seu arxiu intern i hi troba un vers, un text, una visió o un cant. Alguna cosa viscuda d’abans, per ell o per un altre, per engrandir-lo i disparar-ne tots els sentits possibles; per encarar-te amb una làmpada que, a estones, diries que és un ull gegant que et mira i t’enlluerna. Que deixa de fer nosa quan la pupil·la es dilata i la visió s’eixampla.

La cremallera remou d’una manera sobtada i difícil d’explicar. Ho fa el text net, sobre el paper. Però el mateix text, dit per en Martí pren una dimensió encara més humana. Sospito que la capa més fonda del poema no és l’estació abandonada de Correus. Com en molts viatges solitaris, hi ha fantasmes que fan companyia i, talment escrits amb suc de llimona, s’amaguen a les entranyes dels octosíl·labs. Són presents, subtilment, a la mirada i al record. Sense concessions al sentimentalisme, com companys de viatge. Genets a la tempesta.

La Barcelona que explica en Martí no pretén ser universal i acaba sent-ho, perquè com en els poemes antics, no hi ha una voluntat de transcendència sinó la pruïja d’explicar i compartir, de brindis, de cruspir-se la ciutat –totes les ciutats que som–, de fer gent sense haver-ho previst. Aquesta vitalitat, autèntica i honesta, és el que emociona. La certesa que ets davant d’alguna cosa de debò. D’algú que fa homenatge a les soles gastades que li han permès el viatge, mentre es situa a un costat de l’escenari en què no hi ha llum. I jo hi reconec l’amic, més enllà del poeta, en aquest gest discret. I tot i que no ho sé amb certesa, diria que és precisament això el que m’ha fet un nus a la gola mentre queien els llums.