L'últim metro

Infàmia i humanitat

Necessitem compartir el sentiment de desemparança que ens provoca el saber-nos sentenciades

Jutge i part

| 04/05/2018 a les 14:17h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, violació, L'últim metro, la Manada

Foto: M.C.



Follándonos a una entre los cinco. Todo lo que cuente es poco. Puta pasada de viaje. Hay vídeo. Jajaja.
 
A la tercera repetició, el llavi inferior se’m desferma i he de contenir els sanglots. Les llàgrimes no, que no les puc contenir. Són d’aquelles torrencials, de les que surten sense aturador com si algú hagués aixecat un dic que contenia massa coses. Ploro per tot el que d’inhumà té cadascuna d’aquestes frases, però crec que el que ha provocat la llàgrima viva ha estat que les està llegint, en bucle, algú profundament humà, que m’estimo.
 
La poeta Mireia Calafell repeteix una vegada i una altra els whatsapps del xat de La Manada amb el seu deix característic, amb la veu familiar que tantes vegades he escoltat parlar d’amor i de vida. Que tantes vegades he sentit riure.
 
Som a la Llibreria Calders, en el primer dels actes de la iniciativa “Prou Cultura de la Violació”, que amb tota la urgència que la ignomínia requeria han impulsat la Laia López Manrique, l’Olga Jornet i la Isabel Sucunza. Estem llegint, per torns, la sentència del cas de violació múltiple que ens va indignar dijous. La llibreria és plena a vessar, intueixo que per dos motius: el primer és, òbviament, fer visible l’emprenyada i la reivindicació. Però crec, també, que necessitem molt, aquests dies, estar plegades, abraçar-nos i compartir el sentiment de desemparança que ens provoca el saber-nos sentenciades, totes, per aquesta justícia patriarcal.
 
Les lectures se succeeixen en un silenci més corprès que solemne. Amb les cares paguem. Cada nova valoració del comportament de la noia, cada salconduit que els jutges atorguen a aquesta colla d’energúmens, en aquesta sentència on ella hi apareix tan poc, va omplint el got que ja fa dies que vessa. “Vols dir que és prou adequat llegir la sentència?”, preguntava algú el dia abans. I tant, vaig pensar. No només és adequat, és imprescindible conèixer les barbaritats per poder combatre-les. És imprescindible dir les coses en veu alta perquè existeixin.
 
L’Angela Davis va escriure que és en les col·lectivitats allà on trobem reserves d’esperança i optimisme. Hi penso tota l’estona, cada cop que abraço algú o em presenten algú que no coneixia. Vaig tenir la mateixa sensació dijous a la manifestació. Aquella sensació bonica que si toquen a una, ens toquen a totes. També amb la cadena #Cuéntalo, que va engegar la periodista Cristina Fallarás i que ha servit per visibilitzar la quantitat ingent d’abusos físics, verbals i psicològics que les dones hem de patir pel sol fet de ser dones, abusos que hem callat per vergonya, per por o per considerar-los emmarcats dins una normalitat que no ho era. 
 
Ho diu la Virginie Despentes a Teoria King Kong (L’Altra Editorial, 2017): “La violació és un programa polític precís: esquelet del capitalisme, és la representació crua i directa de l’exercici del poder. Designa un dominant i organitza les normes del joc per permetre-li exercir el seu poder sense cap restricció”.
 
No, el que va passar en aquell portal de Pamplona no va ser un abús. Va ser una violació. Una agressió que per tot allò que té de violència estructural, es camufla per perpetuar la legitimitat d’un sistema opressor que intercanvia amb una poca vergonya que espanta el paper de la víctima i del botxí.
 
Nou anys que ho són només sobre el paper no són prous. Però no és l’únic que cal arreglar, de tot això: si qui ens jutja té una visió tan parcial, tan cimbrelluda i tan irresponsable, en no res ens tornarem a trobar igual. Se seguirà enviant el mateix missatge: violar surt gratis a l’agressor. Encara que a la víctima li costi una vida sencera enlaire.
 
I no només és feina dels homes: com va llegir l’Olga Jornet gairebé al final de l’acte, en aquell jurat hi havia una dona.
 
Des de dilluns que no me la trec del cap.

 

La manifestació feminista al passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Adrià Costa

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre