Foto: danishdynamite
Only know you’ve been high when you’re feeling low
Only hate the road when you’re missing home
Only know you love her when you let her go
Passenger, Let Her Go
Ens busquem per tota la ciutat quan ens sentim soles. Coincidim sovint –la soledat deu ser el terme invariable de totes les equacions quotidianes. Ni tu ets la Maga passejant abstreta pel Pont des Arts ni jo soc qui ve a trobar-te com si fos tan natural que apareguis sense haver-nos citat abans, però quan et telefono em dius simplement que sí, i en aquell moment podria posar un cadenat a la barana del pont amb els nostres noms gravats en plata. ¿Quina altra cosa pot voler dir la fidelitat, més enllà d’aquest Sí, vinc, més enllà de tots els meus Sí, vine? Ens sabem de memòria el cos i ens el respirem des de tots els angles sense els dubtes de la primera vegada. T’estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M’estimes perquè hi sóc quan et sents sola. Som aquí, simplement, sense la por dels paisatges inexplorats, sense la càrrega feixuga de les expectatives. Hem deixat darrere la porta tots els amors que no hem après a deixar anar. No fem cap pregunta. No et demano la passió que tampoc no puc donar-te. Estimo el teu cos llarg i blanc i la teva olor antiga d’ametlles dolces, la teva petita soledat perenne. Tu estimes el meu cor cansat i el meu somriure d’avui, de nena trista. T’estimo perquè em fas sentir una mica menys sola. M’estimes perquè hi sóc quan et sents sola. No ens calen cadenats a la reixa de cap pont. Demà tornarem a passejar pels carrers com si no haguéssim existit mai. I ens tornarem a buscar, qualsevol vespre de tardor, la propera vegada que a alguna de les dues se li apagui un somni.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
