La cronista i assagista Vivian Gornick (Nova York,1935) ha passat per Barcelona per participar al festival Primera Persona del CCCB. L’he tinguda a dos pams, però no he gosat dir-li –perquè no és una cosa fàcil de dir– que si mai escric unes memòries com les seves, ella hi apareixerà en una escena cabdal. La primavera del 2017, llegint el volum doble Vincles ferotges-La dona singular i la ciutat (L’Altra Editorial, traducció de Josefina Caball)*, vaig experimentar una mena de moment epifànic que potser algun dia descriuré. Potser algun dia. Avui la que parla és aquesta senyora escriptora de 83 anys: una dona riallera, brillant, propera, divertida, vital i, en resum, absolutament encantadora.
Foto: Primera Persona
1. Em pregunto què coi està passant, per què de cop s’ha posat de moda un llibre de memòries que vaig escriure fa més de trenta anys. En poc temps s’ha publicat a vuit països diferents. És un misteri. Potser té relació amb el nou auge del feminisme. Els meus són llibres de memòries, no pas pamflets, però estan escrits amb la meva veu i des del meu punt de vista, que és feminista.
2. Vaig escriure Vincles ferotges als anys vuitanta, durant el segon despertar del feminisme. Em vaig adonar que no podia fugir de la meva mare perquè m’havia convertit en ella. Aleshores vaig plasmar per escrit la lluita per separar-me’n, per guanyar una vida pròpia, per fer-me’n mereixedora.
3. L’última escena de Vincles ferotges la tenia pensada des del principi. La mare em pregunta per què no me’n vaig, per què no surto de la seva vida. I jo tinc un peu a dins de casa i un peu a fora.
4. Al cap d’un quart de segle vaig escriure La dona singular i la ciutat. Han passat 25 anys i em continuo sentint una estranya en el meu propi cos, però almenys hi ha la ciutat, que em reconforta. Si tothom que conec es morís, encara em quedaria Nova York. Em sento per damunt de tot una caminadora de Nova York.
5. Al segle XIX escriptors com Baudelaire, Charles Dickens o Walter Benjamin van crear la figura del flâneur. Es passejaven sols per les grans ciutats per mostrar l’aïllament de l’home enmig de la multitud. Jo soc una flâneur femenina. Una divorciada feminista que camina per la ciutat.
6. No escric sobre mi, sinó que m’utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència emocional per escriure. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora.
7. L’amor no ho és tot. La feina és més important que l’amor. La meva mare em va transmetre que l’amor era el més important a la vida d’una dona, i vaig créixer empresonada per aquesta idea de l’amor. És una idea que t’empresona la ment, l’esperit i les ganes de treballar.
8. No podem basar la nostra identitat en l’amor. Freud deia que la vida és feina i amor, per aquest ordre. L’amor és important, però l’amor no ets tu.
9. Cap home es defineix com a marit i pare, encara que estigui casat i tingui fills. És fals que a les dones ens defineixi haver trobat l’amor. El feminisme ens diu que no podem basar la nostra identitat en l’amor. Però hi ha una distància enorme entre la teoria i la pràctica.
10. La meva mare era infantil, pueril: un dia m’elogiava perquè havia escrit la veritat i l’endemà em renyava perquè l’havia fet quedar en ridícul: “Ara tothom sabrà que m’odies”. La mare no tenia educació, però tenia prou integritat per saber veure que aquest era un llibre honest, que no l’havia escrit per criticar-la ni per fer-la quedar malament. Va acabar signant exemplars de Vincles ferotges, com si en fos l’autora. Al·legava que sense ella el llibre no existiria.
11. L’explosió del cas Harvey Weinstein em va sorprendre perquè no creia que la situació fos tan dolenta, pensava que els depredadors sexuals ja eren història, però va ser una lliçó: el canvi social va molt a poc a poc. Hi ha hagut un progrés insuficient, s’ha avançat poc, i per això el moviment #MeToo està tan enfadat.
12. A la meva època no hi havia tanta ràbia, avui les dones de 30 i 40 anys volen sang, volen tallar el cap als homes. El concepte d’assetjament sexual va ser formulat per una dona a Washington fa 50 anys. Les dones d’avui estan furioses perquè no s’ha avançat prou.
13. Potser el malestar de les dones nord-americanes ha explotat gràcies a l’horror del govern de Donald Trump. Feia massa temps que callàvem.
14. La feminista és la revolució més llarga i complexa, és una de les revolucions més difícils de resoldre. Molt més difícil que qualsevol altra dicotomia, inclosa la dicotomia entre negres i blancs. El feminisme avança poc perquè les dones dormim amb l’enemic. Tanta intimitat compartida complica la possibilitat d’avançar.
* En castellà, els títols Apegos feroces i La mujer singular y la ciudad els ha publicat en dos volums separats el segell editorial Sexto Piso.
3
42
