La vida

«Als 11 anys els mestres em deien que jo no valia per a res»

El perill és que t'ho creguis, perquè jo m'ho vaig creure del tot

| 22/05/2018 a les 09:04h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, educació, La vida
Un nen té dret a les segones, a les terceres i a les mil oportunitats? L'institut impulsa els bons alumnes i expulsa els dolents? Són casos puntuals o són molts els nois i noies que viuen a l'ombra, despenjats i desemparats? Per quins motius es reboten contra el sistema escolar? Un mestre pot dir "amb tu ja no hi ha res a fer"? Per què en comptes de castigar, etiquetar i emprenyar-nos amb aquests nois i noies no ens esforcem a buscar la manera d'ajudar-los? Qui es fa càrrec dels qui, tenint tota una vida al davant, se la miren amb l'autoestima sota terra?

Després de veure com el novel·lista Daniel Pennac (que de petit va ser etiquetat com un fracassat escolar) va parlar de les pors dels mals alumnes al CCCB, hem anat a l'Hospitalet de Llobregat a conèixer el Llindar: un lloc (que compta amb l'ajuda de la Diputació de Barcelona) on van a parar els expulsats del sistema educatiu, per curar-los les ferides i complexos i demostrar-los que valen, de la mateixa manera que val tothom. Arribem al Repartidor, el restaurant-escola on fan pràctiques, per conèixer l'Andrea, una noia atenta i alegre de 17 anys, que ens rep amb l'uniforme i amb moltes ganes d'explicar-nos en què es va convertir el seu pas per l'institut.
 

Foto: Gemma Ventura



La tonta de la classe

Vaig entrar a l'institut amb onze anys, era la més petita. A primària m'anava tot bé, a l'institut de cop tot m'anava tope malament. Al principi hi vaig anar sola, perquè no coneixia ningú. Em tractaven com la tonta. La que no fa res. La que no sap. 

No era una nena d'estudiar, em costava molt. Si ho feia, era perquè ma mare m'hi obligava, però quan arribava a classe no me'n recordava de res. Tenia la sensació que tothom anava avançant menys jo. I que a tots els ajudaven menys a mi. Era com si estigués cada vegada més arraconada, passaven de mi. Tenia por i vergonya. Sentia que els mestres em deixaven de costat. Entenc que hi ha molts alumnes, i que no poden estar per tots, però si estan per tots menys per una persona... també te n'adones. Feien més cas als qui treien bones notes. Al meu grup i a mi ens deixaven allà. Als altres, els ajudaven. Ho veus clarament: els que més estudien els tenen al davant, els que menys, al mig, i els que no, al darrere. Saps per què? Perquè si als de darrere els posen al davant, estaran cridant i els altres no podran estudiar. També et reparteixen per classes: A, B, C i F. A la F hi anaven els que no estudiaven gaire perquè tenien problemes. A la classe sempre preguntaven als mateixos. És com si es fes la classe només per a alguns, no per a tots. 


La condemna de l'etiqueta

Fer exàmens no em servia de res. Per molt que alguna vegada estudiés, no se'm quedava. Estava bloquejada. Ho tenia al cap, però quan em donaven el full de l'examen em quedava en blanc. Em feia por que em preguntessin a classe. Quan buscaven algú per sortir a la pissarra, m'amagava, em feia cosa, perquè com que no prestava atenció no volia sortir, fer-ho malament i que se'n riguessin de mi. Era com si anés a l'institut per ser invisible. El dia a dia era així: arribava, m'asseia, a vegades em posaven alguna cosa i la feia i a vegades no. I el que és curiós és que quan feia alguna cosa em veien estranya, allò no els quadrava: estaven acostumats que no fes res. Quan intentava fer alguna cosa en comptes de felicitar-me i dir-me "molt bé, Andrea, te n'estàs adonant i estàs fent les coses", em feien fora. Em deien la noia del passadís, perquè estava allà. "Per tenir-te a classe i que no facis res, millor tenir-te a fora, que és el mateix".


Onze anys, la sentència: no vals

El que més mal em feia és el que em deien. Arribava a casa i ma mare em veia plorant. I em preguntava "que t'han pegat?", "no, però mira què em diuen a l'institut, que no valc". I ara penso: com què no? Si entro amb onze anys a l'institut, m'haurien d'ajudar, en comptes de dir-me que no valc perquè no faig res. És molt bèstia que amb onze anys els mestres et diguin que no vals per a res. Era petita! Em deien: "Tu no vals, ves-te'n d'aquí. Has d'anar al Llindar", que per a ells era el lloc on anaven els qui són dolents. La meva mare va parlar amb els mestres. Els va preguntar si la seva filla podia estar al Llindar. Li van dir que sí, però la meva mare no volia, perquè tenia la por del que deien els mestres, que allà hi va mala gent. Vaig perdre dos anys a l'institut només perquè els mestres havien dit això a la mare.
 

Foto: Gemma Ventura



El procés de desaparèixer

Si no hagués anat a classe, als professors crec que els seria igual, però per fotre'm m'haurien posat a serveis socials, que van a casa teva. Però això no va passar perquè, encara que em tractessin malament, jo hi anava cada dia. Arribava. Ells em deien que me n'anés al passadís. I mira, un dia vaig fer campana, i no van trucar a ma mare. En canvi, si una altra persona en feia, sí que trucaven als pares. Subtilment sentia que m'expulsaven. Però si vas cada dia a classe perquè no hi vols faltar, arribes i ja t'estan recriminant coses dient-te que no vals, penses: per què vinc?


La revenja

Vaig arribar a liar-la molt, cremava les papereres de l'institut, em portava malament, els cridava, una vegada per poc que llanço una cadira a una mestra. Tot això ho feia perquè treien el pitjor de mi, i mira que és difícil. Però sabien com fer-ho i ho aconseguien. Allà era rebel, mentre que a casa, amb els meus pares, i a tot arreu estava bé, no em passava tot això. Em van posar una ordre d'allunyament de l'institut de cent metres. Em posaven partes per expulsar-me, m'enrabiava, trencava el paper i el llançava. En el moment que et tracten malament, tu respons igual. També els he insultat un munt de vegades. I llavors em deien "ves a buscar el parte, i t'expulsaré un mes a casa teva". I així era. El poder el tenen ells i poden fer el que els doni la gana. 


Quan t'empenyen a llençar la tovallola

Li deien a la meva mare: "La teva filla no val", "Ja no hi ha res a fer". I el perill que et diguin que no vals és que t'ho creguis. Perquè jo m'ho vaig creure del tot. Quan veia que parlaven malament de mi als meus pares, després plorava. Era una impotència molt gran. Arriba un moment en què ja t'és igual tot. Fins i tot quan feia alguna cosa, ells ho veien estrany, perquè no hi estaven acostumats, em deien: "Ves a agafar l'escombra i la fregona i neteja la classe", mentre els altres aprenien. T'ho dic de debò. O em deien: "Ves al pati i recull els papers que hi ha a terra". Em sentia humiliada. Era una merda anar a l'institut. No m'ha agradat gens anar-hi, però també m'ha servit per arribar al Llindar. El segon any de segon d'ESO, a finals del primer trimestre, estava a classe tan normal, venen i em diuen: "Ves-te'n cap a casa, que demà ja no tornaràs". "I a on aniré?" "Al Llindar, ja no et volem aquí". 

 

Foto: Gemma Ventura



Una oportunitat enmig de la foscor

El Llindar m'ha salvat. A l'institut tant si feia com si no, em feien fora. Al Llindar tant si faig com si no faig, estan amb mi. Sempre: "Andrea, Andrea, Andrea". Sempre estan amb mi. Una mestra d'aquí, que es diu Miranda, ha estat amb mi, ajudant-me, ajudant-me, ajudant-me. Fins que ara jo mateixa m'he adonat de com he arribat a canviar des que he passat de l'institut al Llindar. Aquí, quan em fan enfadar, em parlen però no els puc contestar. Perquè com que veig que em donen carinyo no puc ser dolenta amb ells. S'han guanyat el respecte. En canvi amb els mestres de l'institut això no va passar. A vegades pot ser que et cridin per semblar que tenen l'autoritat, per dir aquí mano jo, però no els tens respecte. En canvi aquí, per molt que em cridin o el que sigui, no em surt, no puc, dic: d'acord, ja està. Perquè sé que van a favor meu. 


El ressentiment

​L'institut m'ha robat temps. Perquè si en comptes d'haver estat allà, des d'un principi hagués anat al Llindar, m'hauria tret l'ESO. No la tinc, vaig repetir primer i segon. A més, no està fet per a tots, només per a un model d'alumnes: els que estan calladets a classe, atenen, estudien. Jo parlava a classe mentre el professor explicava, perquè m'era igual, i et criden: "Ves-te'n fora!!" Però si en comptes de fer-me fora, m'haguessin parlat d'alguna cosa que m'interessés, hauria prestat tota l'atenció del món, hauria estat tota l'estona escoltant. Però si no m'agrada, no puc, perquè m'és igual. Crec que haurien de fer les assignatures més atractives. 

No tots els mestres eren iguals: una mestra, que havia tingut el meu germà gran i que l'havia ajudat molt, em va intentar ajudar. La meva mare li va dir: "No podràs, perquè no té res a veure amb el seu germà". I no va poder. No sé per què existeix l'institut. Si una persona ja sap que li agrada estètica o perruqueria, per què en comptes d'anar a l'institut a perdre el temps perquè no fas res, no pot anar directament a estudiar això sense haver de passar per l'institut? Hi hauria d'haver fins a vuitè, com abans quan hi anava la meva mare, i després estudiar el que t'agrada.


Tornar a atrevir-se a somiar

Quan tenia onze anys volia ser dentista i infermera. Al Llindar va sortir un PFI i em vaig apuntar a perruqueria, però com que no coneixia ningú em feia por veure quina professora tindria. Com que aquí hi ha més amigues meves, em vaig canviar a cuina, i ara faig de cambrera. El que m'agradaria és treballar. També m'agradaria ser dentista algun dia, la veritat. Però de moment ara quan acabi aquest curs, en faré un altre d'estètica, per fer les ungles i aquestes coses, que m'agraden molt. 

 

Foto: Gemma Ventura



La ferida segueix oberta

Encara ara si vaig a un lloc nou, em fa por que em tractin com si fos tonta. Ara començaré a fer les pràctiques al restaurant de l'hotel Vela, no hi aniré sola, sinó amb una mestra, la de l'any passat, que em presentarà la gent. Però l'endemà, quan hi hagi d'anar jo sola, tinc moltíssima por de saber com em parlen, si em parlen malament. Això és el que em fa por. I la por a mi no m'ajuda a tirar endavant, només em fa tirar enrere. Moltíssim.


Respecte

Ara soc feliç. Però sé que els mestres també fan bullying. Veig que fan més mal els mestres que els alumnes, perquè els alumnes, vulguis o no, són niñatos. Els professors ja tenen la seva maduresa, saben que ets petita, que t'han de respectar i no fer-te sentir malament. Si els mestres diuen que els nens no han de fer bullying, ells encara n'han de fer menys. No tothom pot ser professor. És més, no hi hauria d'haver professors, sinó educadors, com al Llindar, que són professors que t'eduquen. El que vaig trobar a faltar a l'institut és que els professors em diguessin: "Fes això que serà un bé per a tu." Estar amb mi i per mi. Perquè quan vaig arribar al Llindar feia exactament el mateix: res. Fins que una professora va parlar amb mi i em va dir: "Andrea, fes-ho, serà un bé per a tu". Li vaig començar a fer cas i mira, tot ha canviat. 

 

 

Foto: Gemma Ventura

COMENTARIS

Institut
Anònim, 22/05/2018 a les 23:49
+18
-0
Anava llegint i anava pensat que jo o havia pasat fatal al institut pero just per el contrari.
Jo era de les calladetes i que m'agradava aprendre. Pero la classe estava pler de companys que no deixaven fer la classe, que insultaven als mestres i feien plorar a alguns d'ells.
De sobte vaig perdre tot el nivell que ja tenia, perque no es podía avançar de nivell i em feia terror anar a classe. Era com la selva, no podies mirar a ningú als ulls per si els ofenies, no podies aixecar la ma si sabies la resposta perque es reien de tu i et culpaven de ser un pilota. De cop vaig voler ser invisible i em posava malalta cada dos per tres només de pensar en el institut, de fet vaig agafar depresió.
El pitjor eren els professors que els seguien el rotllo als mals alumnes. Et feien sentir un extraterrestre si volies aprendre.
Fins que no vaig arribar al batxillerat i vaig trobar persones a les que també els agradava el mateix que jo i que tenien ganes d'esforçarse per el seu futur, que va ser més que l'adolescencia, un infern. Encara em costa pasar per davant l'institut i de tant en tant encara tinc malsons.
Estic d'acord amb la noia de l'entrevista, falten professors que siguin educadors i respectar el dret de fer estudis més pràctics als alumnes que o vulguin.
I afegeixo, falten psicolegs o persones que sapiguen com manegar als que estudien i als que no, i més terballar l'empatia i respecte entre els adolescents.
Molt discutible aquest testimoni
Anònim, 23/05/2018 a les 09:53
+24
-12
Sincerament, dubto bastant d'aquest testimoni. Diu que feia totes aquestes coses horribles perque "els mestres treien el pitjor de mi" em recorda a la frase dels maltractadors "et pego perque m'obligues a fer-ho". Veig molta falta d'humiltat, treient-se tota la responsabilitat de sobre. La culpa de tot sempre és dels altres, en aquest cas dels mestres, dels companys, etc. Potser és el que sempre li han dit, hiperprotecció i consentiment. El cas és que ella no té cap responsabilitat en la seva conducta. Té la lliçó ben apresa. I, per últim, ni per casualitat em crec que cap mestre/a li digui a una nena de 11 anys que no val per res. Veig molta fantasia i moltes ganes de justificar les seves pròpies accions. D'altra banda, en comptes de responsabilitzar de manera personal al professorat o a les escoles/instituts també es podria fer èmfasi i/o denunciar les ràtios hiperelevades que no permeten arribar a tot l'alumnat de manera personalitzada, la manca de professorat per poder fer grups reduits/flexibles/reforços i per fer un treball més individualitzat i acompanyar cada alumne amb el seu ritme de d'aprenentatge. Pero assenyalant el dit i no la lluna no s'aconsegueix res.
A: molt discutible aquest testimoni
Anònim, 23/05/2018 a les 16:09
+8
-1
Per pròpia experiència t'he de dir que hi han professors que valdría més que es quedessin a casa i que no exercicin perquè, jo també n'hi he trobat que alguns professors fan mes bullying que els alumnes. Frases i paraules nomes per "maxacar" l'autoestima del alumne i aviam si el del sentir tant malament que així s'està quiet.
Article poc rigurós
Anònim, 23/05/2018 a les 17:26
+12
-4
Algú s'ha plantejat que per a saber del cert què va passar caldria demanar el parer als companys de classe i als professors d'aquesta noia? Totalment d'acord amb el comentari anterior que emfatitza la falta d'autocrítica de la protagonista i la justificació de tots els seus actes en base a que "els altres li ho van fer fer". Sóc professora de secundària des de fa 7 anys i, malgrat i que desgraciadament hi ha alguna excepció, la majoria dels professionals docents no parem de pensar en maneres de que tothom millori. El sistema està lluny de ser perfecte, per exemple se'ns obliga a explicar i examinar tothom dels mateixos continguts fins als 16 anys. Però publicar un article on una adolescent culpa a tots els professors que ha tingut i no es contrasta la informació amb els professors i companys de classe em sembla poc professional.
T'entenc, pero ser dels inteligents tampoc és fàcil
Anònim, 23/05/2018 a les 18:01
+7
-0
Comparteixo la gran majoria de coses, pero la gran diferencia és que a mi no m'ha costat mai cap assignatura i mai em van costar els examens, per aixo magradaria matitzar que no només els "tontos" desencaixen en el sistema educatiu, hi ha gent amb moltes facilitats que acaba sent un fracàs escolar, perquè el sistema educatiu cubreix un sol perfil de nen, i se'n deixa milions fora.
No m’ho crec
Anònim, 23/05/2018 a les 18:47
+13
-4
Sóc professora des de fa anys, he voltat per diferents instituts i MAI, absolutament MAI he conegut cap professor/a que tractés d’aquesta manera algun alumne. Tenim unes ràtios molt altes, alumnes de tot tipus, diagnosticats per NEE, per altes capacitats, per TEA... fem el que bonament podem amb 30 adolescents per classe. Ens equivoquem? Segur, i moltes vegades, però us ben asseguro que no ens llevem al matí predisposats a assetjar ningú, molt menys una criatura. N’hi haurà de cabrons, no dic que no, però són minoria. Esperava, d’aquest testimoni, una mica d’autocrítica, però últimament la culpa sempre és dels altres. Una mica patètic tot plegat...
No sabem l'efecte que fan les nostres paraules i els nostres fets
Elvira Duran, 23/05/2018 a les 21:05
+4
-0
Jo ,com la companya, tampoc sóc conscient de que en les escoles i instituts que he treballat es maltracti als alumnes. Els grups de nivell?, es fan amb la intenció d'ajudar. Tot té avantatges i inconvenients, cal fer una mica de cada cosa. Treball amb grups heterogenis, treball amb grups homogenis, treball individual. Calen organitzacions flexibles, i propostes didàctiques diverses. Jo he esgat professora de UAC, d'Aula d'Acollida, de grups de reforç..i hi ha alumnes que demanen anar-hi, i hi ha alumnes que els rebutgen.
Però també una companya molt apreciada em diu que a l'escola d'adults on treballa, senten cada dia relats similars entre els alumnes que es matriculen per exemple per preparar-se a les proves ESO.
Hem de treballar perquè no calguin llindars, perquè els llindars entrin als instituts, i ja ho estem fent.
Però mirem als nostres alumnes, i preguntem-los ho. Sou feliços aqui?, sentiu que són importants? que podem fer per ajudar-vos?, No passria res per preguntar en a tutoria individual: alguna cosa que dic o faig et fa sentir malament?..Segur que els professors que reconeguin l'Andrea no són conscients de l'efecte que han tingut en ella. No sóm cruels, som professionals vocacionals que volem el millor pel col·lectiu.
Amb els anys, et dones compte
Anònim, 24/05/2018 a les 14:55
+0
-0
Entenc perfectament la teva manera de rebre aquesta emoció. A mi el van fer fora perque no donava les notes que volien. En canvi, els que donaven guerra i no deixaven fer classe i diguent’ho com una etiqueta “els gamberros” , els tenien mimats. Hores d’ara, penso que hauria d’haver obert la boca quan el director de l’escola quan li va comunicar a la mare i amb mi present, que no servia per l’escola, quan era de notes de “B” i “S”. No tenen mesura ni empatía els professors, i recordo que deien constantment: mirant fredament, no enqueixava en cap sector, ho primer que fan es jutjar la persona per una capacitat que justament enfoquen la seva frustració cap a les persones que no tenen por.
Totalment creible
Anònim, 24/05/2018 a les 17:33
+3
-1
Jo no crec qe ningu perdria el temps esctibin una historia amb la cual no en treu ni en guanya res....igual qe hi ha alumnes qe es podrien catalogar com a delincuents tambe hi ha profesors amb caracteristiqes similars i aixo ho he pogut comprovar personalment.Encara qe a mi no mafectat mai en absoluttt suposo qe tinc un caracter fort i clar.....pero no tots som iguals i aquests tipus de comportament asiduament a la mateixa persona estic convençuda qe poden arribar a destrossar-la i deixar-la a cero dautoestima...s'ha de parar molt de compte i denunciar a temps qualsevol signe de bullyng.
El bulling dels mestres existeix
Anònim, 24/05/2018 a les 18:07
+2
-0
Jo tinc un quants anys més que aquesta noia, però l entenc perfectament, jo vaig patir una cosa similar.
Tinc 36 anys i vaig estudiar en una escola concertada i de monges l antic EGB. Resulta que jo era un nen molt mogut i amb poca capacitat de concentració (crec que patia TDH, però mai ho sabré perquè en aquella època no es mirava). Doncs resulta que per aquesta actitud, li van dir a la meva mare que jo no servia per estudiar. No li van dir directament, però pensaven que era un inútil. Però per una altra banda era molt curiós i sempre m agradava aprendre coses, però a la meva manera. Jo ja tenia moltes capacitats que encara tinc, però ningú les va saber veure i explotar.
A mí això em va marcar i em va costar molt tirar endavant. Fins i tot vaig haver de començar a fer teràpia en un psicòleg perquè havien destruït la meva autoestima. Gràcies a déu sóc un lluitador i mai m han fet por els reptes i he après que els éssers humans tenim moltes capacitats. Tots som diferents i el sistema s hauria d adaptar a las necessitats de cadascú (per això paguem impostos i hi ha un sistema educatiu). Però com que aquest sistema educatiu és una autèntica "merda" ho tenen complicat els alumnes que són diferents a la resta. El que es curiós, és que del meu cas fa més de 20 anys i res canviat. És molt trist.
Un altre punt molt importat, el professorat. En aquest país no es valora als mestres. Si no perquè la nota de sele per entrar a fer Magisteri és tan baixa? Això és un greu problema, Magisteri és d aquelles carreres on acaba la gent que no té prou nota per fer el que volia. Això és molt greu perquè acabarà sent mestre gent que tenia vocació per fer una altra cosa. Com podem esperar que aquests mestres eduquin bé als nostres fills? És com si poses a un mecànic a fer de forner, aprendrà l ofici clar. Però el farà amb recança perquè en realitat el que li agraden són els cotxes. Si ho extrapolem a l educació és molt serios, tenim a mestres sense vocació formant a les persones que en el futuro han de fer anar el país endavant. Perdoneu que us digui, però em sembla de molt poca professionalitat i fins hi tot un acte de piròman.
Entenc que hi hagi gent que pugui no estar d acord amb mi, però aquesta és la meva opinió i la meva experiència personal.

Salut
Victimisme
Monara, 24/05/2018 a les 20:07
+1
-3
Amb el victimisme que gasta aquesta noia no arribarà gaire lluny. Un esperit més positiu i agrair tot el que ela altres han fer perquè pugui arribar on és i sobrerot mantenir-ho. No és bona manera essent una desagraïda del sistema, que entre tots mantenim perquè n'hi hagi que només fan que demanar sempre més.
Infantilisme
Anònim, 25/05/2018 a les 10:06
+1
-1
Hauriem de saber que va passar aquell estiu, primaria molt bé i de cop l'insti fatal? Algo mes hi ha, de totes maneres crec que no pren consciència del seu comportament, a la meva clase erem 6 que voliem tirar endavant i els altres eren aldarrera jugant a cartes, o al pati fumant, i els raros som nosaltres, en fi n'hi ha de tots color, pero aquesta familia té una responsabilitat que no admet!
Cap endavant!
Anònim, 26/05/2018 a les 16:14
+0
-0
Jo vaig patir un cas paregut, arribo d’un col•legi d’un poble dunes 800 persones a un institut que hi havia tanta gent com al meu poble. La lliçó que es donava a l’institut era massa complexa pel nivell que jo tenia, l’únic que aprovaba sense problemes pero amb 5 era Català. El nivell d’exigència era molt alt. Vaig demanar reforç el qual no em van donar perque el meu nivell era adequat a la classe A. Primer d’ESO el repeteixo, passo a segon i a segon em canvien els professors ( alguns amb suport de que jo podia i altres dient-me a la cara que era un fracaç) una professora en concret, d’anglès M.Banqué, hem va dir en poques paraules que hem tenia rabia, no se perquè, pero bueno, tot be fins que a segon, parlant amb el cap d’estudis em va dir que era adequat anar a un institut que tingués menys nivell i menys alumnat i q tindria possibilitats de teure’m la ESO. Em canvio d’institut, i sols arribar hem diu el director ( que ara es inspector, ojo com canvien les coses) “ja sabem el teu curriculum, ja sabem qui ets i d’on vens, aixo no es l’altre institut, aqui no podras fer el que feies”, jo en aquell moment em vaig sentir com si fos un ogro. Vaig tenir la sort de tenir professors que em feien tirar endavant i em vaig treure 2n pero gent tant poc educadora i que quan tu estas en un cami que no saps com afrontar-ho, que necessites un suport, que et facin aixo..., indignant... a 2n vaig anar a parlar amb el cap d’estudis i una professora, i els i vaig dir que la ESO era impossible de treureme-la perque em veia incapaç de superar 4t sense repetir. Em van oferir un PQPI (PFI) i el vaig fer. Va ser la millor experiencia de la meva vida i va ser el que hem va fer obrir els ulls del que jo realment volia fer a la meva vida. M’ha agradat sempre ajudar a la gent, ben be no sabia quind estudis havia de fer, ningu em va informar prou be de com era tot, ( ni de que era un PQPI, en una setmana abans de tancar preinscripcions depressa i corrents) vaig anar a fer un CFGM, vaig continuar fent un CFGS i estic estudiant un Grau en Treball Social. La meva experiència ha sigut molt gratificant ( al final, perque durant 3 anys i mig vaig passar-ho malament, pero ha sigut gratificant en el sentit que tinc mes ganes d’acabar i emprendre un cami que m’agrada i poder obrir portes a molta gent que s’ha trobat com jo) i m’ha obert els ulls que el sistema educatiu s’ha de canviar, els models del que molts comentaris de mes amunt diuen “es el que aguantem, com us queixeu”, ho critico de manera que l’educació esta formada per a rics, no per a pobres, i hi ja gent q val i gent que no val. pero hi ha alternatives que no s’expliquen i la gent n sap que es, com pot ser el PFI. Hem de començar a mirar cap endavant i canviar el sistema de formar, eduquem- educant, fent que l’alumne-professor estiguin al mateix nivell! En aquell miment, la societat començara a ser millor.

Salut i Força! Mai t’has de rendir, mira el teu futur i cap endavant, que no siguin un obstacle aquests professors que han fet aixo, que siguin una experiència grata per a donar-te i donar una lliçó a la Societat! Fes el que mes t’agradi i amb moltes ganes !! Amunt!


Lliçó d’un educador a un professor: VIU I DEIXA VIURE. Educa, educant.
Ell diu de manera magistral el que m'hauria agradat escriure.
@elviraduran, 26/05/2018 a les 18:00
+0
-0
narcis xifra girona
narcis xifra girona, 27/05/2018 a les 19:26
+0
-0
Ami en va passar igual, hem van dir al superior de perruqueria que no servia per perruqueria i els i vaig passar la ma per la cara i ho vaig aprovar tot, tot i les coses lletxes que hem deien i volen-me baixar els anims, no has de caure a les trampes i seguir endavant. vaig passar directament al superior sense fer el grau mitg i les companyes tenien enveja perque veien que havien perdut dos anys i jo ho vaig podero fer tot amb només els dos anys de superior. Hi ha molta enveja a la societat però no n'hi has de fer ca.s
Jo si crec aquesta noia
Anònim, 03/06/2018 a les 16:36
+0
-0
Fa falta un canvi de paradigma, molta vocació, no separar les emocions, acompanyament respectuós, fer cursos de reciclage, creure que no están per damunt els alumnes, implicació amb les families, creure amb les capacitats de cada alumne, indagació, treball d'autoestima, etc, etc, etc. No me serveixen d'excusa les ràtios, ni que els adoslecents son mal de dur, el que mes falta es estima, quan els alumnes es senten estimats tot canvia!
El pitjor de tot és que denuncies al consorci i no et fan ni cas
Anònim, 02/05/2019 a les 17:32
+0
-0
El meu fill està en aquesta mateixa situació,crec que hi han molts funcionaris i pocs mestres amb veritable vocació.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea