Com els núvols que apareixen sovint al llarg de les seves pàgines, incorporis però plens de realitat, Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents (:Rata_Books) és un llibre que va de tot i va de res, just al caire de l’existència. A j. l. badal li agrada escriure, no ser escriptor, i a partir de textos i notes als seus múltiples quaderns ha bastit una joia estranya feta d’amor a les paraules, a la infantesa, als records, a allò que és humà, per bé o per mal.
Foto: Alexander Rentsch
1. L’amor a la paraula és l’amor a allò humà. Encara que la paraula faci referència a un déu o un àtom, la paraula amb què s’observen, es creen aquest déu, aquest àtom, és humana.
2. Em pregunto si pot desobeir qui no coneix la diferència entre el bé i el mal.
3. No és estrany que alguns nens vulguin ser astronautes, pirates, mariners, quan tanquen els ulls. L’aigua, el cel inexplorats, són més seductors que l’exploració d’illes conegudes (conegudes pels altres).
4. «Sempre recordaré el dia que…» És mentida. Mai no recordaràs el que fou.
A canvi, la fada t’ha concedit un do: podràs explicar infinitament, inventar infinitament el dia que volies recordar, narrador que viuràs en la teva història.
Sovint te la creuràs.
5. No jutgis. Conforma’t a la natura. Accepta el mal. Perquè, amb propòsit o sense, és inherent a l’existència, potser necessari.
6. El punt fix en l’espai amb el qual Arquimedes podia moure la Terra és la paraula. És a dir, l’ull amb què observem l’univers.
7. Som fòssils d’una gran explosió, fets de pols d’estrelles. L’aigua que avui s’evapora d’aquesta pell, la que aquest cos orina, demà serà un núvol. Pluja i agua de rec. Aquests grans de calç, de ferro, la mica de liti i de fòsfor; van passar per una bleda, potser per una vaca, probablement per altres ossos. D’aquí a 2.000 milions d’anys tota l’aigua de la terra s’haurà evaporat. I d’aquí a 4.500 milions d’anys tornarem a ser pols estel·lar.
8. La creença que un individu, una casualitat, un instant, poden canviar l’univers. Ho explica bona part de la literatura.
9. On som? Ens preguntem.
El lloc existia, però sense la pregunta era invisible.
10. L’existència del mal depèn de la llibertat de fer-lo o no. Si no, només és una simple estructura, l’existència en si, la inevitable maquinària de la matèria dolorosa. No existeix.
11. Ens reconeixem en la narració, en les narracions, perquè estan fetes de nosaltres.
12. A vegades he tingut la dolorosa impressió que l’inspector, el cursetista que m’estava explicant l’aplicació de les noves lleis d’educació creia fervorosament en el que deia. Hauria preferit saber que ho feia per mantenir un càrrec, un sou, per projectar una carrera política.
13. Ningú no pot cagar més amunt del seu cul. Encara que s’enfili en una escala.
14. Els barrots de la presó són fets de quatre paraules: «Què canviaries, si poguessis?»
Sense barrots, però, no hi ha llibertat.
Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents
© j.l. badal, 2017
© de l’edició: :Rata_Books
