Foto: niko si
M’explica que un alumne li ha donat records “de part de la meva mare”. “I qui és la teva mare?” Repeteix el nom i en comptes de recordar-la a ella imagino només aquest noiet de dotze anys que no conec i que segur, segur, deu tenir els seus ulls. Que seurà en un dels pupitres de fòrmica des d’on vaig passar tantes hores, a la seva edat, somiant desperta el rostre i el cos i el somriure de la seva mare. I ve tot com si no fos ahir, com si no fos un somni (el meu amor petit, com de mentida…), venen les ruïnes de l’amor ocult, la delícia inconfessable del secret, la meravella i la covardia, la ignomínia pública, els xiuxiuejos burletes al pati de l’escola. Tornen el pànic i l’autoodi, els dietaris delators cremats en un pot de llauna al balcó del pis de Meridiana, les idees de suïcidi, la paràlisi, el sistema nerviós construint un mur que havia de deixar-la a ella, per sempre més, a l’altra banda. Però sobretot ve l’amor, intacte, sense cendra i sense fosca, com si no hagués marxat mai. Ve l’amor i inunda el pit de lava calenta, desfent els maons que aquell dia van tapar-li el rostre i el cos i el somriure. Ve l’amor i no esborra res, ni ressuscita els mots cremats a la foguera, però fa que tota la resta hagi valgut la pena. Tota la resta. Això és el que queda, dèiem ahir, i amb això comencem. Amb això seguim i no reculem. Ni a les aules, ni enlloc.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
