L'últim metro

​La revolta dels amors llargs

Ens hem pres massa al peu de la lletra que estem sols des que naixem fins que ens morim

| 18/05/2018 a les 13:58h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, ​La revolta dels amors llargs, L'últim metro, El paradís són els altres
Foto: scribbletaylor


Dimarts passat, entrevistat per la periodista Júlia Bertran a l’acte T’estimaré sempre (que pugui), dins la setmana de la poesia, l’escriptor Biel Mesquida va dir una cosa que em va agradar molt: els amors llargs són revolucionaris. Em va agradar, sobretot, perquè a mi m’agrada pensar que existeixen, encara.
 
No em refereixo només a les parelles. M’agrada pensar que, malgrat la intensitat o la freqüència, en aquests temps frenètics i esclaus d’allò immediat, hi ha la possibilitat de mantenir vives algunes flames. De trobar coses per explicar-nos, de fer-nos companyia; de saber que hi som.
 
Pel meu aniversari en S. em va regalar El paradís són els altres (Lleonard Muntaner, 2016), un llibre menut i preciós de l’escriptor portuguès Valter Hugo Mãe. Un conte en què una nena intenta desxifrar l’amor a través de l’observació de les persones. Són reflexions curtes i carregades de poesia sobre com l’autenticitat i la llibertat només poden assolir-se a través de l’estima que ens uneix a la resta. La humanitat, diu Mãe a la nota final, comença en els altres i no exactament en tu. Estimar és una bona feina.
 
Però sí, en Biel té tota la raó del món. Ara com ara, els amors llargs són revolucionaris. No sabria explicar exactament per què. Potser perquè hem entès malament que ser lliures vol dir desvincular-nos. Potser perquè ens hem pres massa al peu de la lletra que estem sols des que naixem fins que ens morim, potser perquè la responsabilitat de cuidar les persones se’ns fa cada cop més grossa.
 
I és curiós: mai com ara havíem estat tan connectats. Mai tan actualitzats sobre la vida dels altres. I alhora, mai tan maldestres per establir vincles de profunditat.
 
És per això que els amors llargs són revolucionaris, perquè neguen la realitat d’un món en què tot es pot fer servir i llençar, en què la soledat ha de ser assumida amb responsabilitat i estoïcisme, en què ens fa vergonya demanar ajuda si la necessitem, en què la vulnerabilitat és la pitjor de les malediccions. En què fer fora algú de la teva vida és tan senzill com pitjar un botó.
 
Penso, inevitablement, en altres revoltes. La de seguir qüestionant-nos les coses i dubtant, la revolta contra el dogma i el menyspreu a l’opinió aliena. La revolta contra la vida social de fireta, la revolta contra l’aparença i el prejudici. La revolta del silenci en el batibull. La revolta que ens torna a les veritats més essencials. La revolta de trepitjar el terra i no les tecles del mòbil. La revolta d’assumir els errors i mirar d’esmenar-los.
 
Després d’escoltar en Biel, vaig pensar en Camus. Hi penso sovint. Ell deia que l’única manera d’enfrontar-se a un món sense llibertat és tornar-se tan absolutament lliure que la pròpia existència esdevingui un acte de revolta.
 
I aquesta llibertat, ara com ara, té poc a veure amb la manera com l’enteníem. I justament per això tinc la sensació que som menys lliures que mai, mentre pensem que mai no ho havíem estat tant. Sobrevivim a cop de tuit i de relacions superficials. Vivim temps líquids, que deia en Bauman i, possiblement per això, el que ens cal és arrelar. Saber que li importem a algú de carn i ossos i no a un algoritme o un avatar. Saber que algú ens abraçarà si ho necessitem.
 
En certa manera ja ho sabíem: la rebel·lió dels nostres temps tenia tots els números de ser contra la màquina.

COMENTARIS

Vivim que com fóssim immortals
Roc1999, 19/05/2018 a les 14:03
+32
-2
Certament estem immersos en una paradoxa molt truculenta: com més connexió tecnològica hi ha, menys vincles reals tenim. S'ha substituït l'abraçada física per una emoticona esgrogueïda que ens gela la pell. Vivim sense valorar la duració, sense valorar l'estabilitat i sense valorar l'equilibri: com si sempre tinguéssim temps per tornar a començar. Però no som immortals i, tard o d'hora, ens n'adonarem.
Amar retrospectivamente
Efra, 28/05/2018 a les 17:54
+7
-1
Creo que lo único que me chirría (opinión personal) es mantener la idea que se puede conocer un amor de largo tiempo, creo que no existe el "te amaré", sino más bien el "te he amado", por lo que una pareja revolucionaria tendría que aceptar que el amor se describe de forma retrospectiva.
Ui
Anònim, 26/12/2018 a les 14:21
+3
-2
Entenc el plantejament de l'article i sóc "muy fan" dels amors llargs, però no m'acaben de convèncer els "o tempora, o mores!" de qui només veu les coses negatives del món avui. Els amors llargs poden ser lo més conservatiu i ho van ser per molta estona (i allò de "no era un veritable amor" se'ns queda curt). En canvi els amors curts poden ser lo més revolucionari, perquè t'atreveixes a admitir que ls relació s'ha acabat malgrat les covencions socials i el qué dirán. Potser la senyora Vassallo té tota la raó: hi han poliamors que s'assemblen a la compra a un supermercat, i relacions curtes molt valentes. Que ningú pensi que té la solució :) .
Amor en clau del segle XXI
Anònim, 28/12/2018 a les 14:00
+11
-1
Un "amor llarg" dels d'abans podia ser amor o convenció. Avui no, o és amor o no és. Avui, només pot sobreviure aquell que s'ha adaptat als canvis de tota mena, s'ha enfortit amb tot el viscut i ha construït una visió compartida del present i del futur. Difícil, molt difícil. Només a l'abast d'uns quants artesans de l'amor.
No m'ho qüestiono
Anònim, 28/12/2018 a les 22:17
+5
-1
Soc dels d'amors llargs. Tinc 45 anys i porto des dels 15 amb la meva parella.
Moltes vegades he pensat el com ha pogut ser, i no ho sé. Simplement hem arribat fins aquí.
I sí, encara ens estimem. Som d'aquests pocs que mantenim la relació, amb époques difícils que s'han superat.
I per cert, no m'havia plantejat mai que fos un revolucionari. L'únic que hem fet ha estat estimar-nos i superar els moments difícils, perque era el que volíem. Respectant-nos com a persones, sense posar condicions, sense gelosia i amb confiança mútua.
Aquesta és la clau, crec jo. El respecte i l'amor sense condicions.
El que no va poder ser
Anònim, 29/12/2018 a les 08:25
+3
-0
No hi ha amor tan llarg com aquell que mai va poder ser. Conviu amb els amors curts i llargs que sí han pogut ser, però irremeiablement ho ha de fer en solitud. La qual cosa no contradiu, en absolut, la tesi de que el paradís siguin els altres. Més aviat tot al contrari.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El TNC ofereix abonaments per a la temporada 2019-2020 amb molts avantatges
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza el cicle de concerts «Els Vespres»
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
Una campanya vol conscienciar els turistes que visiten les Illes Balears sobre el consum d'aigua
Imatge il·lustrativa
La guionista deia que «si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai»
Imatge il·lustrativa
El segon vídeo de la campanya d'Estrella Damm mostra la feina dels qui protegeixen el Mediterrani
Imatge il·lustrativa
La ballarina diu que «estem massa desconnectats del cos»