Foto: Chris Goldberg
I vam parlar tant de la pluja fa dues setmanes, del gris dels matins que semblaven capvespres, del malenconiós repicar de l’aigua als vidres de les finestres, de la tristesa i de l’apatia, que no acabo d’entendre per què ara ningú no parla dels dies blaus que acomiaden novembre, del retorn anhelat de la llum, dels cels nets de núvols que amoroseixen l’asfalt. No acabo d’entendre per què no en parlem, si fa quatre dies reclamàvem als déus que ens retiressin les boires i apaivaguessin les tempestes. Donem per fet que hem de tenir llum i sol i cels sense núvols. No volem viure ni un minut a la cara fosca de la lluna. I el retorn de la bonança, amb la bellesa esclatant dels seus paisatges, no ens sembla un regal, sinó un dret adquirit. I ens passa per alt.
Renovo avui els vots de compromís amb la bellesa. Que mai més no em passi per alt ni un sol bocí de cel com el d’avui, blau i fred i sense núvols. Que no deixi mai orfe de paraules ni un sol mil·límetre de mar de tardor. Que em costi no parlar d’abraçades que calmen com la mel, que no perdi mai la pista dels camins de la lluna a l’empedrat del carrer. Que no pugui callar la llum que tens als ulls el dia que fas quaranta anys, petit germà gran, la llum després de tanta pluja, després de després de després, intacta malgrat tot, com era en un principi (ara i sempre, i pels segles dels segles, amén).
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
