El dolor ha estat profund. La cicatriu costa de tancar. Però han dit prou. I per dir prou s’han obert i han tret tot el que carregaven de portes endins: el patiment, el record esgarrifós de la violació. Break The Silence és un projecte impulsat per Sarah Super. Després de ser violada el 2015 va tenir la necessitat no només de donar veu al seu testimoni, sinó d’agafar de la mà totes les dones que no gosaven explicar-ho. El seu objectiu és ben necessari: donar llum a totes aquelles víctimes que callen, que no ho denuncien, que proven de dur per vestit una vida normal. Reivindiquem la urgència amb què el món hauria de condemnar els violadors i fer costat a les víctimes llegint el testimoni de 14 dones de Twin Cities.
1. Sarah Super. El 18 de febrer de 2015 la meva exparella Alec Neal va entrar al meu apartament mentre jo estava tornant de vacances. Quan vaig arribar a casa cap a les 19.00, ell estava amagat a l’armari de la roba del bany. Va estar esperant durant hores mentre jo desfeia l’equipatge, em dutxava, preparava el dinar per l’endemà a la feina i me n’anava al llit. A les 23.30, em va despertar la veu d’Alec i un ganivet al coll. Em va dir paraules plenes de venjança. Sanglotava. Em va violar i em va tallar abans que m’escapés pel terror d’imaginar què planejava fer-me més. Després de l’assalt, a l’armari vaig trobar una cinta adhesiva, una màscara i guants, ampolles de Nyquil (un medicament), llençols que possiblement eren per dur el meu cos, i les notes en què explicava que m’anava a esbudellar “de cap a peus”. Tinc el privilegi de poder dir que Alec ha estat sentenciat a 12 anys de presó. La meva esperança és que, trencant el silenci, altres persones es vegin amb cor de compartir les seves experiències.
Foto: Alex Roob
2. Sue Marshall. La meva violació va passar fa més de 40 anys i ho he mantingut en secret durant la major part de la meva vida fins que vaig conèixer Sarah Super. El valor que té per discutir obertament la violència que va patir durant el seu assalt sexual em va donar la força per parlar sobre la meva violació i per començar-me a curar. Mai és massa tard. Quan vaig compartir obertament el que em va passar vaig descobrir que no estava sola i que ja no tenia por ni vergonya. M’he compromès a donar suport i estar al costat d’altres persones que han sobreviscut, tant si volen explicar la seva història com si no. Vull que sàpiguen que no estan soles. Que són fortes, valentes i inspiradores.
Foto: Alex Roob
3. Chris Etterman. Quan tenia 17 anys vaig ser violada per un desconegut a Dallas. Va succeir després d’escapar-me del meu pare, que havia estat abusant de mi sexualment, físicament i mentalment durant els primers disset anys de la meva vida. Quan vaig rebutjar explicar qui era a les autoritats, per por de tornar al meu primer monstre, em van tancar durant tres mesos en un centre de reclusió de menors. Tot això després d’haver estat violada per un estrany. Ja no em fa por el que va passar. Ja no estic enfadada. Ja no carrego el paper de víctima. Avui en dia, igual que molts dies abans, i durant els dies que vindran, visc, estimo, ric.
Foto: Alex Roob
4. Elise William. Jo tenia un xicot que pensava que em donava suport. Va ser la meva primera relació “real”, i ell tenia més experiència que jo, així que vaig deixar que em digués com se suposa que havia d’anar. Al ball de la nit, em va pressionar a tenir relacions sexuals. Just després de començar li vaig dir que no em sentia còmoda i volia que s’aturés. No em va escoltar. A partir de llavors, em va violar al seu cotxe abans de deixar-me totes les nits. Em preguntava: “No em vols, amor?“ No va ser fins mesos després que em vaig adonar fins a quin punt havia estat manipulada, com vaig deixar que em fes creure que allò era el que se suposava que era una relació. Una nit, quan em va deixar, li vaig dir que no volia estar més amb ell i vaig entrar a casa. Ell va esperar-se a fora durant dues hores. Es presentava a la meva feina i em demanava que parléssim. Jo aparcava el cotxe en un altre lloc perquè ell pensés que no hi era. Amb el temps es va donar per vençut.
Foto: Alex Roob
5. Anna Metzler. Soc supervivent d’abús sexual, verbal i emocional. Trenco el meu silenci perquè el meu cos i la ment ara són meus i només meus, durant anys vaig deixar de sentir-me així. Trenco el meu silenci per al meu jo més jove, per honrar el dolor i la confusió que va haver de suportar una vegada i una altra, i pels anys que van venir, entelats pel trastorn d’estrès posttraumàtic, pel sentiment de culpa i de trencament, de por. Trenco el meu silenci per mostrar als qui tenen històries i traumes que ser un supervivent d’abús o d’assalt sexual mai ha de ser una vergonya, i per demostrar que amb temps i esforç la curació és possible, i tots som mereixedors i dignes de la pau que això comporta. Trenco el meu silenci perquè sent la propietària de les meves experiències i compartint la meva història, puc recuperar el poder i control que el meu agressor em va robar.
Foto: Alex Roob
6. Kelly Martinson. Vaig ser violada per un taxista el 10 de maig de l’any 2015, una setmana abans de la meva graduació a la universitat. Ara, la part més difícil de tot no ha estat la violació, sinó la forma com he estat tractada pels altres en les seqüeles. La gent em tracta de víctima, culpant-me, es burlen de mi, i molt més. He estat veient cada vegada més com la cultura de la violació passava davant dels meus ulls. Però he pogut perseverar a través d’aquest últim any, amb l’ajuda del meu increïble sistema de suport, i he florit per ser una dona extremadament forta, segura. I m’estimo. Haver estat violada no em defineix. No n’estic avergonyida. Soc valenta; soc inspiradora; i estic molt orgullosa de la meva força.
Foto: Alex Roob
7. Abigail Whillock. Els primers petons no acaben en sang i blaus, però l’abús ho fa. Em pregunto si el teu millor amic movent-se massa ràpid t’ha causat un atac de pànic, si sents por a la teva pròpia habitació. Un any i mig després, no soc el que em vas fer ser; ara puc respirar.
Foto: Alex Roob
8. Amy Law. Soc una supervivent d’assalt sexual repetit, de violació i de violència domèstica. L’atac que va tenir un impacte més gran en mi va ser a l’octubre de 2014. He intentat trencar amb ell de nou perquè no volia fer front a més abusos. Estava embarassada però va continuar pegant-me. Ell va intentar fer-me avortar i després em va violar. Estava boig, em va segrestar de la feina i em va retenir durant hores, em va pegar i va abusar de mi fins que finalment em va deixar anar. Mentre estava a la presó, va violar l’ordre de protecció escrivint-me. Serà alliberat el 3 de juliol del 2016, amb 5 anys de llibertat condicional. Vaig per la ciutat buscant-lo constantment per sobre de l’espatlla. Pateixo trastorn d’estrès posttraumàtic per tot el que va fer, però segueixo provant de mantenir una actitud positiva i mirar cap al futur.
Foto: Alex Roob
9. Angela Allen. Soc una supervivent d’abusos sexuals. Durant anys vaig viure en silenci, bloquejada. Finalment em vaig obrir sobre el que em va passar, que vaig començar a comprendre quina era una de les principals fonts dels sentiments d’inutilitat que havia estat portant amb mi. Però ara soc aquí. He sobreviscut i soc forta.
Foto: Alex Roob
10. Angela Bergman. El matí del 25 d’agost de 2009 estava dormint al meu llit quan em va despertar el tacte de la mà del meu company a la cara. Vaig obrir els ulls i el vaig veure de peu al costat del meu llit amb un ganivet. Al principi no sabia què estava passant. No estava segura de si estava provant de debò de fer-me mal o si només era una broma de mal gust. Per la seva mirada vaig veure que no feia broma. Vaig començar a cridar perquè sortís de la meva habitació i em va dir que deixés de cridar o em mataria.
Vaig callar perquè vaig creure que ho faria, i després d’això vaig saber que ell era capaç de qualsevol cosa. Em va violar mentre aguantava un ganivet davant de la meva cara. Cada vegada que deia que no volia fer alguna cosa em preguntava si volia viure. Afortunadament, estic viva i ell està a la presó. Va ser declarat culpable de múltiples càrrecs d’assalt sexual i condemnat a 18 anys de presó. Després de lluitar contra el trastorn d’estrès posttraumàtic greu, d’haver abusat de substàncies, d’autolesionar-me i d’haver comès un intent de suïcidi, estic molt contenta de dir que això ja no controla la meva vida. Realment sento com si hagués passat de ser una víctima a una bonica supervivent.
Foto: Alex Roob
11. Alba Villaldama Lopez. Estic deixant que la meva història surti a la llum perquè crec que aquest és un camí per reclamar la meva veu. Cada agressor em va robar una mica d’infància i d’innocència, però em nego a seguir sent una víctima. Vaig ser agredida als 4 i als 8 anys, per gent que m’hauria d’haver protegit, però que es va endur la meva veu, el meu sentit de l’humor i el meu somriure. Fa dos anys el fill del nòvio de la meva mare també va abusar de mi.
Ara estic escrivint un nou capítol ple d’alegria, perquè aquesta comunitat m’ha demostrat que encara hi ha compassió i bona gent al món, que no estic sola en això. Veure com ens donem suport mútuament em dóna la força per viure i per sentir les emocions. He recuperat la meva veu, una veu que canta amb passió i que està llesta per parlar i protegir aquesta comunitat amb el cor. El meu sentit de l’humor està començant a tornar.
Foto: Alex Roob
12. Emily McGhee–Hartfield.“És la primera vegada que parlo sobre això“. Tenia 9 anys quan el seu germà la va atacar al seu llit. “Em vaig quedar allà. Mai hovaig dir a ningú. Em vaig culpar a mi mateixa.“ Quan tenia 14 anys i caminava cap a casa sola a la nit, un desconegut la va atacar sexualment. “Em sentia desagradable i repugnant“. I quan tenia 21 anys i era mare de tres fills, va ser violada per un home que coneixia. “Tots aquests anys, vaig pensar que era el càstig per alguna cosa que vaig fer. Però avui estic trencant el silenci. Estic recuperant la vida.”
Foto: Alex Roob
Foto: Alex Roob
14. Michele Heyer. La reacció que vaig rebre quan finalment vaig començar a parlar-ne amb les persones més properes va ser: “Jo no ho sabia.” La meva resposta: “No volia que ho sapiguessis.” Estava vivint en una piscina de vergonya, de culpa, d’ansietat i de certa por. La meva millor defensa era viure el més normal possible. Vaig pensar que si se sabia, perdria el poc que em quedava, que els que m’estimaven em mirarien d’una altra manera. Es necessita molta energia per mantenir un secret que portes tan endins. Pensava que estava completament sola. La meva història parla de la manipulació, la coacció i la por. Però el que és important és el que va passar després.
Així que us animo a considerar les persones que us envolten, qualsevol podria ser un supervivent de violació. La persona que hi ha darrere teu en un cafè, que està davant d’una caixa registradora. Fins i tot podria ser la persona que està asseguda a la teva sala d’estar. Potser encara no han trobat la seva veu, o se senten completament soles, en silenci. Es culpen a elles mateixes, perquè la nostra cultura se sent més segura culpant la víctima. Estic aquí perquè vull que això canviï, perquè les víctimes necessiten sentir-se segures i tenir fe, saber que són fortes i sentir-se estimades. Estic trencant el silenci d’avui perquè els nostres fills no el pateixin demà.
Foto: Alex Roob
3
1
