La música m’ha ensenyat a viure, m’ha donat pistes per entendre el món. Sóc fill d’un barri obrer (Almeria, 1967). Vaig arribar a Barcelona el 1982, enamorat de la cultura catalana, que havia anat coneixent cada vegada que visitava la meva germana gran, que estudiava periodisme a Catalunya. Les cançons, sobretot les d’autor, m’han ensenyat a estimar els pobles, les diferències, a tenir una posició ètica. I això és important per conèixer nous llocs.
Quan estudiava fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, la cançó d’autor vivia un moment molt dolent, i encara més la catalana. La cultura és un món petit i sovint no està prou valorat. Va ser llavors quan vaig pensar: vull fer una col·lecció de gent del món de la cançó d’autor i ensenyar-la. Va impactar que algú jove d’Almeria volgués fer-ho. D’aquí va néixer l’exposició Retrats de cantants i músics.
Els retrats que faig són senzills. Un retratista sempre busca alguna cosa més a part del que és plàstic: l’ànima, potser. Sona a tòpic, però és veritat: un retrat t’agrada quan hi ha un plus, una història. Sempre he dit que funciono des del cor. Intento establir una comunicació. La fotografia a vegades és una cosa molt agressiva: tots tenim inseguretats i al teu davant tens algú amb una màquina que les pot ensenyar a tothom. Per això la feina més maca d’un fotògraf és la d’establir complicitats.
1. Carles Sabater. Aquesta foto la vaig fer per a una guia de turisme juvenil, era un encàrrec de la Generalitat de Catalunya, de principis dels anys 90. La veritat és que sóc més de rock que de pop i Sau no m’agradava especialment. Però em semblava interessant que el seu projecte funcionés tan bé. La trobada va ser màgica. Vam quedar en un bar. Vam començar a parlar del rock català, de Pau Riba, de cantautors i vaig veure que estava molt informat de tot, que era molt sensible i humil. S’estimava el que s’estava fent i el que s’havia fet aquí. Vaig sentir que no es tancava en cap etiqueta ni prejudici, sinó que estava obert a tot. Vam connectar. Ell estava tranquil, a gust.
Foto: Juan Miguel Morales
2. Joan Manuel Serrat. És el meu primer i gran referent. És el culpable del meu amor per Catalunya. Quan el vaig escoltar vaig pensar: però què és això? Vull sentir el que fa en el seu idioma. I aleshores em vaig dir: això és el millor que he escoltat a la meva vida. I havent-me enamorat de Joan Manuel Serrat, vaig descobrir Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Jaume Sisa. Vaig tenir la sort de treballar amb ell al disc Nadie es perfecto. Seré fan seu sempre perquè és un referent imprescindible.
Foto: Juan Miguel Morales
3. Joaquín Sabina. És un referent de la cançó d’autor de l’Estat espanyol. Té cançons impressionants. Aquest retrat va néixer a partir del llibre que vaig publicar el 1996, Retrats de músics i cantants (es titulava igual que l’exposició). A Manuel Falces, el director del Centro Andaluz de Fotografía, li va agradar molt i em va demanar que fes el mateix però amb gent de tot l’Estat. Necessitava una fotografia de Joaquín Sabina i quan va fer un concert a Barcelona vaig quedar amb ell. M’agrada perquè és una foto estranya: sembla un dibuix o un quadre. L’has de mirar bé per saber ben bé qui és. Té un punt de misteri.
Foto: Juan Miguel Morales
4. Maria del Mar Bonet. És una de les millors veus de la Mediterrània. Aquesta foto la vaig fer a Portugal, per a una rockol·lecció de l’Enderrock. Amb ella he estat a Síria per al disc Amic, amat i ara hem anat a l’Havana, per al disc Ultramar. Però junts hem compartit molts més projectes. Tot això és maco perquè acompanyes i formes part del procés de creació de cada treball. És una dona molt viva. L’any que ve farà 50 anys de trajectòria, i segueix tenint la capacitat de mirar sempre més enllà.
Foto: Juan Miguel Morales
5. Raimon. La vaig fer per a una entrevista de l’Enderrock. Raimon és el nostre Dylan. Va ser el primer que va dedicar un disc sencer a un poeta, en aquest cas a Ausiàs March. Va ser el primer que va editar un disc amb la portada d’un pintor, Joan Miró. I també va ser el primer a publicar una cançó clarament antifranquista, Al vent. Ha obert i ens ha obert camins.
Foto: Juan Miguel Morales
6. Guillermina Motta. Aquesta és una de les fotos que vaig fer per a l’exposició Retrats de cantants i músics, crec que és del 93 o del 94. La Guillermina Motta per a mi és una de les grans cantants dels països catalans. Pots connectar amb ella pel seu sentit de l’humor, però també per la seva profunditat. És una dona que ha posat música a versos de Josep Carner, de Joan Salvat-Papasseït. Va ser una trobada maca, en bona part perquè ella m’agrada.
Foto: Juan Miguel Morales
7. Lluís Llach i Feliu Ventura. He fet les portades de Jocs i Verges 2007, cartells de concerts seus i he publicat dos llibres sobre Llach amb el periodista Omar Jurado. També vaig fer la portada del disc en directe de Lluís Llach i Feliu Ventura, de la gira que van fer junts. Lluís Llach llavors ja pensava a retirar-se i simbòlicament agafava un cantautor jove del País Valencià, per mostrar-ne el relleu, la continuïtat. I unir així el concepte de Països Catalans.
Foto: Juan Miguel Morales
8. Jaume Sisa. El cantautor galàctic té unes cançons memorables. Aquesta foto la vaig fer per a la revista Enderrock i presentava el disc El congrés dels solitaris, que per a mi és un dels millors que ha fet. Vam quedar en un hotel a prop de la torre Agbar. Sempre he vist que és un personatge que fuig dels tòpics, per apropar-se a un món naïf que comparteix amb Joan Miquel Oliver, Pau Riba, Pascal Comelade. Encara és un nen, un Peter Pan.
Foto: Juan Miguel Morales
9. Carlos Cano. És un mite per a mi, és el cantautor andalús per excel·lència. Ell va lluitar per la identitat andalusa: en va gravar per primera vegada l’himne amb lletra de Blas Infante. Però també va fer himnes com Verde, blanca y verde, i La murga de los curralantes, que la gent cantava al carrer per demanar l’autonomia. És un home que ha sabut explicar-se al món des de les seves arrels. Era fan d’ell des de petit, vaig tenir la sort de fer-li fotos per a discos. Però em fa mal veure’n aquesta. La vaig fer un dia a Madrid, i quan va morir la van fer servir, amb el meu permís, per convertir-la en segell. El que em dol és que no hi sigui. Quan fa molts anys que et dediques a la fotografia, tens la sensació que tens una mena de cementiri. Fet d’aquells moments i persones que ja no hi són.
Foto: Juan Miguel Morales
10. Compay Segundo. La vaig fer el 2003 a l’Havana, als Estudios Abdala. Forma part d’una col·lecció inèdita de retrats de músics i cantants cubans. Tot i que en vaig muntar una exposició el 2009, a la galeria Setba, i aquesta foto en va ser el cartell. Crec que va ser l’última sessió de fotografies que es va fer a Compay Segundo, perquè aquell any va morir. Vaig estar en un assaig amb el seu grup. Era increïble veure com, tot i que ja era molt gran, quan li tocava cantar es despertava de cop i compartia una energia que poc abans semblava que no tenia.
Foto: Juan Miguel Morales
11. Enric Hernàez. És un gran amic meu. Aquesta és la foto de la portada del seu últim disc Cançó per a Helena. Cal recordar que a principis dels 80 va arribar amb dos discos que van renovar el moviment de la cançó: Una foguera de Sant Joan a ple gener i La tardor a Pekín. És un dels millors cantautors que hi ha en aquest país. Molta gent no ho sap, però és hora de reivindicar-lo.
Foto: Juan Miguel Morales
12. Pascal Comalade. Aquesta foto és del llibre Món Llach que vaig fer amb Omar Jurado. Vam quedar al barri de Gràcia. Mentre caminàvem vaig trobar un aparador que tenia aquest dibuix. Li vaig demanar que es posés a dins, de manera que quedés la cara a l’espai net. Pascal Comelade és passió i creativitat. I la confirmació que existeixen els Països Catalans.
Foto: Juan Miguel Morales
13. Joan Isaac i Luis Eduardo Aute. Aquesta foto la vaig fer a Marid a l’estudi de Luis Eduardo Aute. En sóc molt admirador. Per a mi és un dels millors lletristes del món. En Joan Isaac té grans cançons com A Margalida. Des que als 90 va tornar a la música, després d’haver-se retirat durant un temps, he fet fotos per moltes de les seves portades. Aquesta era pel disc Aute clàssics en què traduïa les seves cançons en català. El vaig acompanyar dues vegades a Madrid per veure l’Aute i fer-los les fotos. M’agrada aquest retrat perquè estan guapíssims i es nota molt el bon rotllo que tenen.
Foto: Juan Miguel Morales
14. Ovidi Montllor. Va ser molt impactant trobar-me amb l’Ovidi Montllor. Vam quedar a casa seva. Quan ens vam veure ja tenia mal de gola però no sabia per què li passava. Havia d’anar a Madrid perquè crec que hi gravava una sèrie televisiva. Quan vam començar a treballar notava com estava una mica impacient. Li vaig dir: mira, m’agrada molt el que fas, no tinc ganes d’emprenyar-te i si no tens el dia, ja tornarem a quedar. I ell em va dir: fem-les, fem-les. Va canviar el xip. Em va explicar que estava fent un disc nou i que no sortiria, pel problema de la gola. Me’n va ensenyar la portada. Un mes després em va trucar a casa. Jo era un jove que no tenia trajectòria, no em coneixien gens. I ell es volia disculpar per si havia estat groller amb mi. La seva humanitat era d’aquest nivell.
Foto: Juan Miguel Morales
2
0
