Jordi Fulla (1967 – 2019). Foto: Mercis Rossetti
No sé si les efemèrides són els signes de puntuació de la vida, però, si és així, avui celebrem un punt i a part dels que fan agafar aire per poder seguir llegint. Ja fa un any de la mort de Jordi Fulla, artista de referència en el panorama contemporani català, conegut i reconegut per la seva pintura evocativa i silenciosa. Desapareixent va deixar-nos a tots callats i en suspensió, esperant que alguna cosa ens tornés a la realitat, flotant com les pedres de les seves obres.
Quatre nits abans de la seva última vam anar a fer copes després de celebrar una taula rodona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, en el context de la mostra Llindar i celístia, que havia inaugurat pocs mesos abans. Aquella nit la vam acabar a les cinc del matí, empatxats de riure i de beure, i ens vam acomiadar al final de les Rambles rient de ves a saber què o qui. Ingenus.
Les nits amb Jordi Fulla eren sempre la mateixa: ens trobàvem després de les set de la tarda i començàvem parlant d’art, submergits en una atmosfera altament angoixant. La seva visió de l’art contemporani era absolutament pessimista i criticava, des del convenciment més absolut, el tracte que rebien la majoria d’artistes per part de museus, institucions i galeries. Creia en la feina dels creadors, la defensava i l’estimava sense cap ombra de dubte, i no podia entendre la desprotecció a la qual estaven sotmesos la majoria d’ells. Gràcies a Déu, la segona part de la trobada millorava considerablement: quan ja tot ens semblava insalvable, depriment i horrible, alguna cosa massa graciosa ens passava pel cap, la vomitàvem, i allò ens treia de la campana pessimista on havíem començat. Rèiem fort, com a tret de sortida, i entràvem de ple a analitzar el circ de l’art català contemporani pixant-nos de riure. Els que sortíem més perjudicats i ridiculitzats, sense cap mena de dubte, érem nosaltres dos, i col·lateralment rebia algun artista, crític o galerista, que variava en funció del dia.
En Jordi odiava la humanitat des d’una òptica àcida i irònica. Potser per això a les seves obres no hi apareixia cap rastre humà, ni per accident. La humanitat era un error, un absurd, i el nostre pas per aquest món absolutament prescindible. Ho tenia clar i ens ho deia sense embuts. Molts recordem el seu discurs el dia que feia cinquanta anys: amb un cigarro a la mà i cara seriosa, ens va venir a dir que aquella celebració no tenia cap mena de sentit i, per descomptat, no ens va donar les gràcies per ser-hi. Tots sabíem que, si no hi haguéssim sigut, no ens ho hauria perdonat mai.
Des d’aquest cinisme encantador, Jordi Fulla ens mirava a tots per sobre de l’espatlla, però ens volia allà, per riure amb nosaltres i de nosaltres. A tots els que ho volíem, ens feia partícips del seu procés creatiu i de l’evolució de la seva obra, que concebia amb una seriositat preciosa. Com també ho era el resultat final: no llocs que sostenien gotes, icebergs i glaceres en suspensió. Per contemplar les seves obres calia aguantar la respiració un segons i després respirar fluix, per no molestar-les. Tot i la seva aparença fràgil i delicada, eren obres valentes i plenes de veritat.
A l’univers de Jordi Fulla tot podia ser mentida. Tot, menys la pintura.
* Fotografies de Llindar i celístia, l’exposició que Jordi Fulla estava fent al Museu Can Framis:
1.
Mercis Rossetti
2.
Mercis Rossetti
3.
Mercis Rossetti
4.
Mercis Rossetti
5.
Mercis Rossetti
6.
Mercis Rossetti
7.
Mercis Rossetti
8.
Mercis Rossetti
9.
Mercis Rossetti
10.
Mercis Rossetti
11.
Mercis Rossetti
12.
Mercis Rossetti
13.
Mercis Rossetti
14.
Mercis Rossetti
0
0
