Aquest any, que ha estat més estressant, és quan més he dibuixat. I és que he vist que el dibuix m’ha servit de diari personal, de teràpia, per analitzar el meu dia a dia i poder-me veure des de fora. Fins al punt de dir: quina sort que tinc a la vida. Poder donar gràcies perquè tinc una família meravellosa, soc mare d’un nen feliç i treballo de professora envoltada d’alumnes que m’omplen de nous reptes.
Tot i així, el curs ha estat intens, dies de no dormir (normal, amb un nen d’un any i mig), el meu primer any com a tutora a primer de secundària, treballar a més d’una hora de casa… Moltes coses que s’ajunten i a vegades et fan viure inseguretats, pors i molts moments de desesperació. Per sort, un dia que rumiava sobre el fet de no tenir temps per a mi i sobre com podia ser que molta gent em digués “doncs clar, és normal, ara ets mare i treballes, així és la vida d’adult… bla bla bla…” de cop i volta, vaig trobar un moment meu, un moment preciós i meravellós en un lloc on mai m’ho hauria imaginat: al ferrocarril! En el trajecte de casa a la feina, uns trenta minuts cada dia, el seient em transportava a un taller d’artista. Portava la meva llibreta i els meus rotuladors i plasmava la meva pura realitat. Fins al punt que la meva mare, per saber com estava, mirava cada dia el dibuix.
Ara que l’estiu ha arribat, dono per acabada aquesta sèrie de dibuixos, però tinc clar que sempre buscaré un moment per a mi. Perquè si vull educar i cuidar, ja sigui des del paper de mare o de professora, haig de començar cuidant-me i respectant-me a mi mateixa, encara que siguin trenta minuts al dia.
2.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
4
0
