La Teoria del Caos explica que els sistemes caòtics són sistemes complexos, dinàmics i no lineals que no impliquen, necessàriament, desordre. Tampoc són absolutament imprevisibles, però els regulen certes normes ben difícils de trobar. Es tracta de sistemes molt sensibles a les condicions prèvies al desordre, les condicions inicials que, una vegada es perden, no podem recuperar. Aquests sistemes es manifesten en molts àmbits de la vida i la natura: la biologia, per exemple, està plena de sistemes no lineals i gens equilibrats, però la vida avança i no es fa pas un embolic, i això és així perquè ja neix i s’organitza als límits de regions caòtiques. Les nostres interaccions són, doncs, naturalment desordenades, perquè habitem els marges del caos.
Només d’entrar a Una Conjunció de Factors, l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona dedica a l’obra de Cinthia Marcelle fins al 8 de gener de 2023, hem d’escollir si girar a la dreta o a l’esquerra. Anem on anem, trobarem La Família del Desordre, una instal·lació conformada per una barricada duplicada en dues habitacions de maneres, això sí, ben diferents. En una d’elles hi ha, ben ordenats, tots de cordills, velcro, cinta adhesiva, pedres, maons, plomes… materials que formen part de la pràctica artística de Marcelle, però esdevé un cul-de-sac que ens fa recular. A l’altra també hi són, ara manipulades per un col·lectiu: un grup d’estudiants i professionals de l’art convidats a ocupar la sala, que ha quedat precintada, durant diversos dies. El resultat, la barricada, no és pas obra de Marcelle, sinó que, partint de certes “condicions inicials” (els materials de què disposaven) emergeix en les eleccions que duu a terme i les relacions dinàmiques i inesperades que estableix aquest grup imprevist.
Aquesta primera instal·lació reflecteix moltes de les característiques de la seva producció, que no es conforma de manera lineal sinó per repetició, acumulació i multiplicació. A partir de materials trobats i objectes quotidians, arrossega el món dins l’obra per assenyalar-lo, per assenyalar l’estat de les coses, i proposar un nou ordre en el desordre. Com diu Isobel Whitelegg, comissaria, “Marcelle no crea un món, mostra el món”. L’artista recupera constantment els materials (les condicions) inicials, però trastocats i reconfigurats cada vegada: un procés de desorganització i reorganització per trastocar les dinàmiques hegemòniques.
Entro en una sala on una televisió mostra Confronto, dins la sèrie Unus Mundus. En el vídeo, un grup de malabaristes entreté els cotxes als semàfors, mentre el trànsit està aturat. En un dels canvis de color del semàfor, quan es posa verd, aquests refusen apartar-se. Marcelle mostra persones, accions i dinàmiques tan quotidianes com marginals, quan trenquen l’ordre i el pacte social: els malabaristes bloquegen el pas i els conductors, enfurismats, amenacen d’abraonar-se’ls a sobre. Un caos a petita escala. A Fonte 193 i 475 Volver, Marcelle col·labora amb bombers i amb el conductor d’una excavadora per tal que substitueixin les seves tasques habituals per altres. L’excavadora passa a traçar un infinit a terra i el camió de bombers fa voltes en cercles mentre llença aigua per crear una font invertida: activitats no productives que transformen el temps de profit en aquell propi de l’obra d’art. Convoca així una dimensió de la conducta humana que és, en essència, imprevisible, desordenada i des-ordenadora: la creativitat.
L’educació que rebem ens prepara per percebre oposicions duals, simplificant la realitat i aniquilant sempre un dels dos pols en oposició, així com la nostra capacitat de fer-nos càrrec dels possibles. No estem preparats per superar les dualitats, per pensar que el significat d’una peça pot emergir d’una conjunció de factors. Això ocorre en l’obra que comparteix títol amb l’exhibició, on l’artista retrata a coneguts fent-los representar un paper diferent del que desenvolupen de manera habitual, oposant dues fotografies que no es relacionen per un patró de causa i conseqüència, sinó per l’aparició o desaparició d’aquests subjectes.
Marcelle explica que, en aquelles institucions que creuen en la importància del temps creatiu, col·labora amb els treballadors del mateix museu, a qui implica en la seva pràctica artística. La directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, deia, en presentar Una Conjunció de Factors, que les exposicions no són coses que succeeixen en un museu sinó coses que succeeixen al museu, que l’interpel·len i el canvien. Amb aquesta mostra el MACBA sembla apostar pel canvi, deixant-se foradar, eixamplant.
Les exposicions, però, són també coses que succeeixen a les persones. Abans de marxar m’acosto a Marcelle per dir-li que mostres com aquesta donen sentit a la meva feina. M’abraça i contesta que reaccions com la meva donen sentit a la seva. Perquè és això, precisament, el que busca l’artista: produir canvis en l’ordre del quotidià, noves dinàmiques de relació que entenguin el desordre social com la possibilitat d’emergència d’una consciència col·lectiva contestatària.
Cinthia Marcelle. Una conjunció de factors
Fins al 8 de gener al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).
La primera retrospectiva mundial dedicada al treball de Cinthia Marcelle (Belo Horizonte, Brasil, 1974), amb obres que daten des del 1998 fins avui, combina fotografies i pel·lícules amb subtils intervencions espacials i dues instal·lacions a gran escala.
