Amb aquesta sentència vam posar el punt final a una relació de més de quatre anys i, des de llavors, no hem creuat ni una sola paraula més. Encara recordo el temps que feia quan, a l’ombra d’una terrassa de bar, vaig entomar la condemna de l’única manera que es pot fer: morint de por pel que pogués passar-me a partir d’aquell moment. I així, fins avui.
Només els qui hàgiu rebut aquest dard enverinat sabreu què significa: primer sents com el verí, en forma de calfred, t’entra per algun dels orificis del cos i, quan el notes a dins, ja no hi ha qui el tregui. T’esforces per ignorar-lo. El guardes en algun racó, el més recòndit que trobes, com si el teu cos fos un reliquiari i la malura, la relíquia. Dissimules que l’amagues a dins, però no oblides que hi és i que es va podrint cada dia.
Cada vegada que alguna cosa et surt malament penses: “el karma”. I la veu del teu ex ressona a dins del teu cap i li veus la cara i revius totes les escenes que el van portar a vomitar la maledicció contra teu. Amb l’amiga que té la desgràcia d’anar marcada amb el mateix estigma que tu en parles de tant en tant. Molt de tant en tant. La dosi justa per vomitar-ho una mica perquè no s’enquisti del tot, riure histèricament i passar a un altre tema que faci menys por.
Conscients que hem de viure amb aquesta amenaça rosegant-nos fins que morim –per culpa d’això, segurament–, no ens queda cap altra opció que integrar-ho a les nostres vides procurant no sentir pànic cada vegada que alguna cosa ens surt malament. Un bon lloc per guardar l’ensurt serà sota la pell dels nostres pits-reliquiari, a prop del cor i lluny de l’estómac. Passaran els anys i anirem tirant, fent veure que tot va bé, però en el fons no oblidarem ni un sol dia que sota la tapeta del mugró, hi amaguem la sentència.
