Estiu per a tots els cossos

Un projecte ens anima a gaudir del mar, el sol i la vida sense vergonyes

Arxivat a: Galeria, Passadís
Monika Pozerskyte
Monika Pozerskyte
Cicatrius? Estries? Greix? De cap manera, només cossos perfectamet –irrealment– estructurats, cares simètriques, cap rastre d’una història diferent de cap d’aquestes. Això és el que passava (i continua passant) a molts llocs de món. Però iniciatives com la de Dydis nesvarbu (La mida no importa en lituà), impulsada per Giedre Valaviviute, i el seu projecte Vasara mums visoms (L’estiu per a tots), amb la fotògrafa Monika Pozerskyte, volen mostrar la diversitat dels cossos i que aquesta diversitat eixampli el concepte instal·lat de bellesa i normalitat.

 

 

Estera

Tenir por de ser “imperfecta” és una ximpleria, si hi penses. No existeix LA veritat: on alguns veuen lletjor, d’altres hi veuen bellesa. La relació que tinc amb el més cos millora cada dia. És important sortir de la bombolla de tant en tant i experimentar el món. I, amb això vull dir experimentar i conèixer cultures diferents de la teva i parlar amb gent de fora del teu cercle d’amics. Un cop fet això, la història que t’has estat explicant sobre la mena de persona que ets deixa de tenir poder i influència sobre tu. Veuràs que tothom és perfectament imperfecte, que cadascú és únic i bell a la seva manera.

Foto: Monika Pozerskyte



Neringa

Quan era adolescent tenia més bona relació amb el meu cos, sobretot perquè m’era més fàcil de controlar, d’aprimar-me una mica si creia que em calia. Avui dia ja no és així i hi ha dies que em costa d’acceptar, però he après a vestir-me per sentir-me bé. La història té dues cares: la relació personal amb el cos i la capacitat d’acceptar-lo i assumir-lo com a bonic. Soc a les beceroles pel que fa a la relació amb els cossos imperfectes, el meu o els dels altres, però a mesura que van apareixent cossos de tota mena als mitjans em resulta més fàcil acceptar la diversitat com a norma.

Foto: Monika Pozerskyte



Virginija

L’estiu és calor i somnis. He de tenir cura del meu cos, crec que el cos i l’ànima caminen junts, pas a pas. El pas del temps no ha tingut un impacte significant sobre meu, tot evoluciona constantment. Vint anys després t’adones que el canvi forma part del temps i hem d’aprendre a acceptar-ho. La roda ja va ser inventada. Tinc el cos que em va ser donat, l’estimo i en tinc cura.

Foto: Monika Pozerskyte



Irmina

De petita em sentia sola. Odiava el meu cos i n’estava tan avergonyida que arribava a voler ser invisible cada cop que posava els peus a la platja. Amb el temps, però, he arribat a acceptar que el meu cos –perdoneu el clixé– és el meu temple. Inclús sent dèbil i susceptible a la tortura física, és real i és el meu. M’ha costat molt de temps per poder-me convèncer que puc dur roba maca i moderna, i banyador, i que puc ser i sentir-me bonica. Hauríem de valorar la nostra imperfecta individualitat, perquè la gent única és la que fa que el món sigui un lloc interessant.

Foto: Monika Pozerskyte



Simona

Després de tenir dues criatures he plorat moltíssim veient com guanyava pes, però vaig decidir no lluitar-hi. Faig tot el que puc per mantenir-me sana i forta. La pinta que faig no ha d’importar a ningú. El meu cos és el meu santuari. No crec que existeixi res semblant a un cos perfecte per la platja, el que per algú és bonic, per algú altre és inacceptable. Sé que la gent em mira, però no m’importa, perquè el que importa de veritat ets tu mateixa. M’he adonat que de vegades les dones no ens donem suport entre nosaltres i resulta que una paraula amable i una mica d’ànim et pot alegrar el dia. Tots som únics, hem d’enfortir-nos, donar-nos suport, complementar-nos i celebrar el que aconseguim.

Foto: Monika Pozerskyte



Odeta

El cos és una part inseparable de mi, un mapa de records, una síntesi de força i habilitats. És màgic veure com les esgarrinxades se substitueixen per pell nova. Confio en el meu cos quan lluita contra una malaltia, quan porto els meus fills, quan faig l’amor. M’agrada sentir el cruixit dels peus després d’una bona caminada, les rampes que reconec immediatament o els llavis secs de bon matí. No importa quantes vegades em miri al mirall, inclús en males èpoques em veig a mi mateixa. Accepto el cos que tinc després de parir, envio un petó a l’Odeta del passat i continuo endavant. Sempre m’he sentit forta i bonica i vull que els meus fills se sentin igual.

Foto: Monika Pozerskyte



Maja

L’estiu és el sol i els somriures. Quan era més jove pensava diferent, tenir els pits petits em feia sentir insegura. M’arribava a posar sostenidors sota el banyador perquè ningú no s’adonés que els tenia tan petits. Amb el temps, però, he arribat a la conclusió que aquest cos és l’oportunitat que tinc de viure, és l’únic que tinc i això no canviarà. La vida és curta, no la fem servir per odiar-nos. Estimem-nos amb els nostres cossos.

Foto: Monika Pozerskyte



Giedre

Amb aquest cos he d’anar amb compte amb els pensaments, els he de dominar. Solia culpar-lo de tot: de relacions trencades, dels problemes a la feina, del mal humor, etcètera. Clar que els banyadors es quedaven al calaix, estava convençuda que el meu cos era diferent i no el volia ensenyar i em sentia culpable de no poder-lo ajustar a les normes i cànons socials. Era tan fàcil pensar “si pogués perdre pes, seria més bonica i tot m’aniria millor”. Fa nou anys que vaig començar a actuar sobre els meus pensaments i no sobre el meu cos i des de llavors la meva vida ha canviat: ara l’estiu i els banyadors em són sinònims. 

Foto: Monika Pozerskyte



Kristina

El meu cos soc tota jo. Encara que ser diferent en capacitats físiques limita, em vaig adonar que no adaptar-me a les meves condicions em privava de viure. Visc amb el meu cos a tot arreu: he après a conduir, soc advocada pels drets humans i ara ja accepto que em fotografiïn. He començat a valorar el meu cos, el que em fa diferent és el que em fa única. Tots som diferents. No hem de tenir por o avergonyir-nos dels nostres cossos, siguin com siguin.

Foto: Monika Pozerskyte



Justa

El meu cos no és només la meva eina de treball, també és una forma d’expressió personal. Per això, només sis mesos després de parir ja m’inquietava l’estiu següent i la idea d’un banyador. En teoria sabia que com a entrenadora personal he de ser forta, però a la pràctica vaig adonar-me que el meu cos necessitava temps per recuperar-se. Per això coincideixo amb les altres: accepta i gaudeix del teu cos, això és la bellesa.

Foto: Monika Pozerskyte

 

Foto: Monika Pozerskyte

Nou comentari