La meva filla Valentina té més de dos anys i mig. Aquest, podríem dir que ha estat el primer Nadal que ha viscut amb la intensitat que aquestes festes “mereixen”. O almenys amb la intensitat que la societat en què vivim li ha atorgat al Nadal. Adoptar un tió de Nadal, alimentar-lo i cuidar-lo perquè et cagui regals, fer-lo cagar a l’escola, a casa, a casa els avis, les múltiples i multitudinàries reunions familiars, els excessos alimentaris, el descontrol dels sucres, els dinars que es converteixen en berenars o sopars, l’afusellament de la rutina, els regals que havies demanat i els que no perquè a tothom li fa il·lusió fer-ne, la carta als Reis, i un llarg etcètera.
I jo, que soc mare primerenca, m’he vist de cop immersa en aquest paripé tan màgic i he adoptat un rol que en moltes ocasions no he sabut defensar o interpretar com hauria volgut. Si educar ja és complicat de per si, aquest Nadal s’ha convertit en una gimcana on trobar l’equilibri ha estat difícil per no dir impossible. He acabat acceptant que la situació sovint no estava a les meves mans. Què faig? Em fustigo? O em relaxo? Saps què? Ho dibuixo, que això sempre és terapèutic. Si més no haurà sigut un Nadal productiu i inspirador.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
22
1
