Apunts per a un incendi dels ulls és la primera exposició de Panorama, una nova sèrie de projectes transdisciplinaris amb què el Macba vol explorar les estètiques i les pràctiques artístiques contemporànies a Barcelona i al seu voltant. Posar la primera pedra d’un projecte a llarg termini com aquest ha sigut responsabilitat de Hiuwai Chu, que cocomissaria l’exposició amb Latitudes. Parlo amb ella sobre com han concebut aquesta primera mostra, l’origen del concepte de “panorama” i sobre les reticències que encara provoca l’art contemporani en moltes persones.

Foto: Miquel Coll.

Per què és important una iniciativa com Panorama?

La voluntat del projecte és aprofundir en el diàleg amb la comunitat artística del nostre context més immediat i sumar-lo a tot el que ja estàvem fent des de programes públics i d’educació de fa temps. El museu hauria de tenir un paper de suport i acompanyament dels artistes.

Com heu abordat aquesta primera edició?

Volíem ser polifònics, comptar amb un nombre significatiu d’artistes i poder produir obres noves per a l’ocasió. També era important incorporar disciplines diferents, fins i tot pràctiques que normalment no es troben a les sales del museu. Estàvem d’acord que no volíem imposar una única temàtica per a l’exposició. Volíem abordar les converses i visites d’estudis amb els artistes d’una manera oberta que ens permetia establir vincles orgànics amb diferents línies d’investigació, interessos i formes de treball. No va ser una tasca fàcil, perquè hi havia períodes de restriccions per la pandèmia i això ens limitava les visites que podíem fer en persona.

Comissaries l’exposició amb Latitudes (Max Andrews i Mariana Cánepa Luna). Com heu treballat per fer la selecció d’artistes?

Tant els Latitudes com jo hem intentat, des de fa anys, seguir de prop el treball dels artistes del context. Vam començar el projecte posant en comú llistats d’artistes i fent recerca per expandir l’abast dels nostres coneixements i poder incloure’n que no coneixíem, de fora dels circuits habituals d’art contemporani de la ciutat. Aquesta selecció d’artistes, però, no s’hauria d’interpretar com un “best of” de l’escena, sinó com al fragment d’un diàleg que tindrà continuïtat.

Quina narrativa recorre l’exposició?

Encara que no hi ha un tema central, el “panorama” (del grec pan = tot, horama = vista) històric ens va servir com a punt de partida conceptual. El pintor Robert Barker, a finals de segle XVIII, va denominar “panorama” a les pintures circulars de gran format situades en estructures rotundes enormes. El públic havia de pujar per una sèrie de rampes per arribar a un punt des d’on gaudir d’una experiència immersiva de l’escenari de la pintura, semblant a l’IMAX. A Barcelona n’hi havia tres durant l’Exposició Universal de 1888. Els panorames requerien un desplaçament físic i corporal que provocava una sensació de desorientació abans d’estar ressituada en un altre context. Avui solem utilitzar la paraula “panorama” per fer referència a una visió completa d’un tema o d’un lloc. L’exposició no pretén ser una visió exhaustiva de l’escena artística de Barcelona, però fa referència al desig de veure-ho tot i la impossibilitat de fer-ho.

I dins d’aquest “panorama”, com es relacionen les obres entre elles?

En un moment de pandèmia i massa esdeveniments i exposicions en línia, volíem crear una exposició on la corporalitat, tant del visitant com de les obres, tinguessin importància. En aquest sentit, volíem explorar una definició expandida de veure que impliqui la resta dels nostres sentits mitjançant noves maneres de navegar el món, de recordar i de produir coneixement. Més enllà dels sentits, les obres van teixint temes diversos que tenen múltiples relacions entre elles. Aborden la revisió històrica, les nocions de reparació i pertinença i la dissidència de gènere, i també examinen la nostra relació amb la vida no-humana.

Apunts per a un incendi dels ulls, el nom de l’exposició, crida l’atenció. D’on sorgeix?

És prestat d’un poemari de Gabriel Ventura. Ens agradava l’ús de la paraula “apunts” perquè suggereix un procés no tancat. Les obres de l’exposició són els nostres apunts que connecten una pluralitat d’idees i veus artístiques. I un incendi dels ulls genera una metàfora potent sobre la visió que, per una banda, ens fa pensar en la saturació d’impactes visuals que tenim avui en dia, i per altra, ens fa qüestionar aquest predomini de la visió per prestar més atenció als altres sentits, com deia abans. Un fragment del poema de Ventura ho sintetitza molt bé: “Si cremes un sentit obtens un repertori de fantasmes”.

La instal·lació pictòrica de Rasmus Nilausen. Foto: Miquel Coll
Theatre of Doubts (Teatre dels dubtes), 2021, Rasmus Nilausen. Foto: Miquel Coll

Hi ha alguna de les obres que, segons el teu criteri, pugui servir d’exemple del concepte “panorama”?

L’obra Theatre of Doubts (Teatre dels dubtes) de Rasmus Nilausen, inspirada en el teatre de memòria. És una estructura concebuda pel filòsof italià Giulio Camillo: l’any 1530 pretenia representar la totalitat del coneixement humà i el cosmos; les ressonàncies amb el concepte del panorama en l’aspiració de poder veure/saber-ho tot i a la vegada la seva impossibilitat. A més, la forma circular del panorama (i de l’ull) travessa l’exposició de manera metafòrica en obres com la d’Arash Fayez (el bucle administratiu d’immigració) o d’Adrian Schindler (referència al al-halqa, l’espai circular per storytelling en la cultura del Magreb) i de manera física en el vídeo de 360º de Claudia Pagès.

Creus que el públic general és reticent a apropar-se a l’art contemporani?

A vegades es creu que l’art contemporani és difícil d’entendre. És un sentiment erroni. L’art contemporani és una reflexió sobre la societat i crec que té aspectes que qualsevol de nosaltres pot gaudir i amb els quals es pot identificar.

Com creus que es pot revertir aquesta situació?

Tant la mediació com els programes per a les escoles i per al professorat ajuden molt a esborrar aquesta idea. Fer el museu accessible amb iniciatives com els dissabtes tarda gratuïts també ajuda a apropar perfils de gent diferent al museu. Sens dubte el museu hauria de ser un lloc més obert i acollidor.

Gerundi circular, 2021, Claudia Pagès.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix