Sense títol. Sèrie “Formes mínimes”, 1976, Materials diversos, Mida variable, 4 x 2 x 4 cm la majoria. Foto: Fundació Vila Casas
Com s’explica la trajectòria d’un escultor? Aquesta és la pregunta que s’ha fet el director d’art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna, a l’hora de comissariar la mostra que el Museu Can Mario dedica a Naxo Farreras (Barcelona, 1951). Tot just fa un any que Susanna, en les seves exploracions a la recerca d’artistes, va anar a parar en els baixos d’un hostal, a Barcelona, on es feia una mostra d’un tal Farreras. Se l’havia de trucar per anar-hi. “Ho vaig fer, el vaig conèixer i vaig quedar fascinat. Ja feia temps que no descobria una obra escultòrica que m’impactés tant”, comenta Susanna envoltat de Naxo Farreras. Els ritmes interiors, l’exposició fruit d’aquesta descoberta.
Naxo Farreras, naturalment, no ha sortit del no-res. És nebot dels Gaspar, de la Sala Gaspar, i el seu pare era el Paco Farreras, que va dirigir la galeria Maeght del carrer Montcada. “La seva trajectòria ha consistit a trobar el seu propi camí en un desfilar d’artistes constant. En un primer moment ell se’n va voler allunyar i utilitzava el cognom de la mare”, ens comenta el comissari.
Sense títol, 2018, Marbre rosa de Portugal, 29 x 18 x 12 cm. Foto: Fundació Vila Casas
Diguéssim que el camí ja va tenir un bon punt de partida. Farreras ens explica que va començar amb mestres de primera, treballant a l’estudi d’arquitectura d’Alfonso Milà i Federico Correa i, més endavant, als tallers de joieria de Xavier Corberó. “Fins que va arribar aquest moment màgic en què em vaig reconèixer com a escultor. Em vaig alliberar. No em feia por i m’hi vaig llençar amb petites peces que no em comprometien gaire”. Me l’imagino, optant un bon dia per desempallegar-se del valor utilitari i apostant pel risc. Va tenir dubtes? El no que em respon no pot ser més rotund. “Per família vaig tenir accés al top del que era una manera de fer en l’art, una referència que posava el llistó molt alt. La joieria era un camí de recerca personal per saber qui era i d’on venia, i el camí de la creació m’ha ajudat en aquesta recerca”.
Susanna apunta que en aquestes primeres escultures, que Farreras anomena formes mínimes, “ja hi ha continguda tota la seva trajectòria de manera germinal”. S’hi pot entreveure la marca de la casa: “Un diàleg entre el món orgànic i la introspecció. És un doble moviment de dins enfora i d’enfora cap a dins”.
Peces de l’exposició de Naxo Farreras al Museu Can Mario Foto: Fundació Vila Casas
Però, eps, la pregunta ha quedat sense resposta: Com s’explica la trajectòria d’un escultor? En aquest cas, a través d’un jardí. “La idea era transmetre al visitant un xoc o una revelació com la que jo mateix vaig tenir en aquells baixos de l’hostal, perquè es tracta d’un nom poc conegut i, en canvi, et dius, ostres, aquí estic davant d’un tros d’escultor, amb una obra molt depurada. Vam trobar que era interessant que les obres es presentessin obertes i sobretot en diàleg amb elles mateixes, més enllà de la cronologia i més enllà dels materials”, explica Susanna. “En el moment que diem fora títols i fora dates i fora jerarquies, obres les portes a la descoberta, encara que generem uns grups escultòrics que conviden a un recorregut zigzaguejant”. Cert, n’hi ha un centenar, i ens les podem mirar en detall i en perspectiva, com quan passegem per un jardí.
M’aturo en un parterre amb Les portes de la vida, un conjunt d’alabastres en forma de sexe femení, i en un altre redós m’encurioseix una planta rara, que no és altra cosa que una orella, com si de sobte em trobés en aquell episodi de Twin Peaks (referència per a veterans). Susanna ho explica: “Aquest és l’altre element figuratiu que hi ha entre les peces abstractes i està en consonància amb el missatge d’escoltar la matèria. Tu ets escultor, no perquè miris la matèria, sinó perquè l’escoltes”. Farreras il·lustra aquesta idea, tot assenyalant una fusta que sembla un puny al costat d’una altra peça en forma d’hèlix: “Si et saps escoltar i vols anar més enllà has de donar un cop de puny, trencar amb les rutines, arriscar-te un altre cop i donar-li la volta a les coses, que és d’on venen les hèlixs”. I em torno a imaginar el jove Farreras, en el taller de joieria, optant pel risc de ser escultor.
Sense títol, 2018, Cinta de ferro, 18 x 54 x 54 cm. Foto: Fundació Vila Casas
El seu diàleg amb la matèria es pot entendre molt bé a través d’una obra inacabada que reposa en un dels extrems del jardí. Són una sèrie de troncs llescats en vertical on l’escultor va marcant les formes de la fusta, assenyalant-ne els revolts, deixant-se dictar per la natura. “Són també les línies corbes les que ens fan ser persones”, apunta inspirat.
Al costat, d’entre les espècies més estranyes, sobresurten uns grans arbres de porexpan, fets expressament per a aquesta mostra. Confesso que fins que no he escrit aquesta crònica tota la vida havia pensat que es deia forespan. Cada dia s’aprèn una cosa nova i que duri. El que és clar és que no és un material gaire noble i crida l’atenció perquè el resultat indicaria al contrari, és d’una efectivitat plàstica evident. De tota manera, l’aposta em genera un curtcircuit. No havíem quedat que s’escoltava la matèria? A aquestes altures, puc entendre que s’escolti un arbre, fins i tot, una pedra, però un tros de forespan, perdó, porexpan? Farreras em resol el dubte: “És un material homogeni, com seria un bloc de marbre blanc, però més ràpid de treballar. La fusta sí que em diu coses perquè ja té un codi imprès, un nus, una forma, una estella, amb què vaig jugant”. I què li deu agradar més, em pregunto, quan ha de pactar amb la matèria o quan és més ell qui mana? “Durant molts anys he fet maquetes i les feia com si fossin escultures. Disfruto tant amb els encàrrecs com amb les peces lliures. Un cop m’hi poso, es tracta d’actuar com a escultor, fins i tot m’agradaria tractar aquesta entrevista com una escultura, donar-li entonacions i gestos”. Concloc que deu ser com el poeta que fa tant alexandrins com vers lliure i em quedo amb una idea que abans ha apuntat Susanna: “L’obra de Farreras és una obra al·lèrgica a la paraula: no li calen títols; no li cal afegir literatura; es presenta a la intempèrie. Això en revela aquesta essencialitat”. Doncs, au, ja en tenim l’escultura.
Peces de l’exposició de Naxo Farreras al Museu Can Mario Foto: Fundació Vila Casas
Naxo Farreras. Els ritmes interiors
Fins al 9 de maig de 2021 al Museu Can Mario (Palafrugell).
El museu d’escultura contemporània de la Fundació Vila Casas dedica una exposició a l’obra de l’escultor Naxo Farreras.
Sense títol, 2019, Alabastre, 24 x 22 x 9 cm. Foto: Fundació Vila Casas
