Quan ens van tancar a casa flotava en l’ambient un convenciment (poc fonamentat, diria jo) que de tot allò en sortiríem millors. Era una esperança, suposo, que un deus ex machina ens faria caure del cavall i que la nostra societat, nosaltres, s’adonaria de tot el que no estava bé, que la nostra visió del món i la vida, la futura, mutaria cap a una concepció més justa, més sana, més tots els bons propòsits que fem la nit de cap d’any.
Malgrat que no sembla pas que la societat d.p. (després de la pandèmia) sigui gaire més lluminosa que l’anterior i que les mutacions que ens prometíem en l’àmbit social han quedat al feu microscòpic d’un virus que avança per l’alfabet grec a ritme lent però sostingut, sí que hi ha hagut canvis en el nostre dia a dia i ens hem familiaritzat amb conceptes i paraules que a.p. (abans de la pandèmia) escalfaven banqueta als diccionaris i feien rondos en cercles d’expertesa i poca cosa més.
Apropiant-se d’una d’aquestes noves paraules estrella, el CaixaForum Barcelona presenta fins al 13 de febrer de 2022 La propera mutació, una selecció d’obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” i de la Col·lecció MACBA que, molt lliurement i oberta, es proposa “imitar el virus” i aprofitar aquest temps d.p. per obrir una escletxa, almenys des d’una sala d’exposicions, cap a una altra manera de relacionar-nos amb el món i amb els altres basada en la interdependència, el mutualisme i la pluralitat.
Potser l’obra que millor encarna aquesta voluntat, o que en representa estèticament el sentit de manera més òbvia i carnal, és Kimberly & Chloe (2019), d’Eva Fàbregas, un objecte-abraçada d’aparença vellutada (suposo que de tacte també) feta a partir del modelatge de les orelles de dues persones. Dues peces que s’omplen els buits l’una a l’altra per crear un objecte-realitat nou que remet a la calidesa, la companyia i l’afecte com a cola universal.
A les obres de l’exposició no les connecta cap narrativa concreta, però la mateixa idea de contacte entre cossos que inspira la peça d’Eva Fàbregas la trobo a Wind (1968), una pel·lícula que Joan Jonas va gravar amb un grup de ballarins en una platja de Long Island. L’incontrolable que va afectar aquest episodi és que aquell dia va ser el més fred de l’hivern del 68, i la coreografia que havien de dur a terme els protagonistes els va haver d’apropar potser una mica més els uns als altres, que es mouen a vint graus sota zero com un sol cos que intenta mantenir l’escalfor davant del vent gèlid, la natura contra nosaltres.
Perspectiva i distància també són agents en algunes de les obres. Només entrar a la sala em fixo en una fotografia de Cyprien Gaillard. És una pila de pedres, el que queda de la destrucció d’un edifici als suburbis de París, que em fa pensar en quant de temps ha de passar entre l’observador i l’objecte, les runes, perquè siguin dignes de ser conservades. També juga amb la perspectiva la instal·lació 3 punts, d’Àngels Ribé, un cordill tensat, una cantonada de la sala i un focus. La llum crea l’ombra del cordill sobre la paret, que en l’angle es parteix i dibuixa un triangle que, a més de canviar segons des d’on s’observa, en realitat no existeix.
La propera mutació també connecta amb el confinament a la peça Proposta per a un habitacle (1991) d’Absalon, un vídeo-assaig sobre l’aïllament en una habitació construïda a partir de les proporcions del cos de l’artista. L’exposició inclou altres obres, boniques com el mòbil de bambú de Moisès Vilella, o desconcertants i teatrals com la Bossa daurada de Dora García. Però dues em criden l’atenció perquè, sense voler-ho, s’enfronten l’una a l’altra (més o menys). El visitant pot endur-se una reproducció de cartró (l’original s’exposa dins d’una vitrina) de Prototip per a una edició il·limitada, de Francesc Torres. És una invitació a replicar il·limitadament una obra en un àmbit diferent de l’artístic, a portar-la cap a la quotidianitat (i potser passar una estona amb la família). A l’altra banda, almenys per a mi, hi ha la de Félix González-Torres, una creació sense títol pensada, originalment, per ser efímera. Una pila de reproduccions d’un cercle de dofins, per a alguns un símbol de la prosperitat col·lectiva, sobre cartolina blanca que s’havien de repartir entre el públic fins a desaparèixer. L’obra, però, va ser comprada i aquest fet l’ha dut a viure a dins d’una vitrina, íntegra i sense el seu sentit original. L’home (propietari) contra la natura (de l’art).
La propera mutació
Fins al 13 de febrer de 2022 al CaixaForum Barcelona.
La mostra presenta el treball de diverses generacions d’artistes que, a partir de l’objecte, s’endinsen en una perspectiva col·lectiva i ecològica per pensar com podem viure d’una altra manera.
