Com és el meu temps?

He tingut més cura del meu jardí

La Fundació Vila Casas ha volgut saber com viuen els seus artistes aquesta pandèmia. És a través d’un text i d’una imatge, recollits i compartits en aquesta sèrie de càpsules de confinament, que, des de Perico Pastor i Mayte Vieta fins a Eulàlia Valldosera i Albert Serra, expliquen com veuen, ara, el món. Compartim la reflexió que ha fet l’artista plàstic Antoni Llena (Barcelona, 1943) des de Vallvidrera. 
 

Antoni Llena


Fa temps que es parla de coses que pocs han volgut escoltar i ara de sobte ens cau a sobre un dramàtic no-futur de conseqüències imprevisibles. Volem mantenir l’esperança que això que ara passa ens farà millors. Tant de bo!, però tinc les meves reserves, perquè la història ens ensenya que cada guerra conté el germen de la següent. És possible que em venci la melangia, però recordo que, quan vaig començar a perfilar el meu espai artístic, em demanava: com és el meu temps? Què el diferència dels anteriors? M’esforçava a entreveure’n la singularitat dins la nebulosa del present i vaig entendre que en relació amb la generació anterior, angoixada per l’existencialitat, la meva acceptava la fugacitat amb naturalitat, com un valor de vida, i vaig optar per basar la meva obra en la fragilitat.

Després he vist com aquell valor es pervertia. El món del mercat ha fet l’agost omplint-nos de futilitats, convertint en valor absolut el fet d’adquirir per llançar, de llançar per tornar a adquirir. Hem vist com aquell valor de vida esdevenia negació de vida. Com cada nou incís poètic esdevenia un nou clixé. M’adono com artista que solament puc viure escindit, polaritzat entre les contradiccions que ens conformen i confirmen. Confús.

Aquests dies de confinament, els he viscut polaritzat entre la felicitat i la pena. La felicitat de gaudir de la fecunditat del silenci i la pena d’imaginar el buit de les persones que se n’han anat d’aquest món sense poder dir adeu.

El temps del meu recés s’ha distribuït així: fent balanç dels dibuixos que he plasmat amb el pas del temps sota el lema Senyals de fum des d’un subsòl, i que ara, una vegada revisats, sé de cert que no són ni fum. 

Llegeixo el llibre de Job, en la versió de la Bíblia de Montserrat, i rellegeixo Infantesa, el llibre de memòries de Coetzee. He tornat als films: Gertrud, de Dreyer, Ma nuit chez Maud, de Rohmer, Le Mépris d, de Godard, Giulietta degli spiriti, de Fellini, Journal d’une femme de chambre, de Buñuel, i a dos episodis incorporats en el film Eros: l’un d’Antonioni, i l’altre, de Kar Wai Wong. Obres totes elles que giren a l’entorn del misteri l’ànima femenina.

He tingut més cura del meu jardí. He mirat de fugir dels mitjans televisius, he fet cua per poder comprar queviures i he après a fer anar la màquina renta-roba. I únicament dues nits he pres somnífers.



* Podeu llegir tots els textos aquí.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...