La tranquil·litat, la pau. Tenir el teu propi espai i gaudir-lo al llit, sense presses, allargant la son entre llençols, passejant per casa amb poca roba. Aquesta petita llibertat ha estat il·lustrada per la mexicana Idalia Candelas. En el llibre A solas, reivindica el plaer de la solitud.
1.
Idalia Candelas
2.
Idalia Candelas
3.
Idalia Candelas
4.
Idalia Candelas
5.
Idalia Candelas
6.
Idalia Candelas
7.
Idalia Candelas
8.
Idalia Candelas
9.
Idalia Candelas
10.
Idalia Candelas
11.
Idalia Candelas
12.
Idalia Candelas
13.
Idalia Candelas
14.
Idalia Candelas explica com ha estat el procés de creació d’aquesta sèrie d’il·lustracions:
Jo em sento completament identificada amb aquestes ilustraciones. Tinc 56 anys, me casat dos cops, he criat al meu fill que ja pasa dels 30 anys i fa cosa de cinc anys que visc completament sola i de dir que el que un principi va ser difícil (per allo del niu vuit) a poc a poc es va anar tornan en un plaer. Saber que tot ho trobaras com tu ho has deixat, el llit de matrimoni per a tu sola, puguen ballugarte tan com vulguis. Menjar cuan vols i el que tu vols, el silenci armonios, gaudir d'un bon llibre sense interrupciones. Per a mi tot son ventages. Els marits han quedar en l'oblit per sempre mes, el fill no i cuan m'agafa mono de fill o a mon fill un episodi de "mamitis" quedem a casa d'ell o a la meva i tot collonut, pero despres d'una semana prego per que marxi a casa seva o jo foto el camp capa la meva.
Primera notícia d'aquesta il·lustradora o amb moltíssim sentit les seves imatges. Aquests moments a soles amb un mateix, de vegades són els que fan que ens aprenem a estimar tal com som, sense filtres.
Totalment d,acord Rosa Neus, no en vullc repetir perque ho has expresat molt be. Es una sensació única poder gaudir del plaer de viure sola, i quan et sents tant be amb tu mateixa.. No hi ha paraules, Ahh jo tb tinc 57 ara..Ho comparteixo plenament.
He viscut 20 anys sola a un poble mentre treballava. Ara ja pre-jubilada estic passant un mes sola a Menorca sense cotxe. Visc a Mercadal- sota le Verge del Toro al centre de l'illa- i quan vull veure el mar agafo línea regular de bus...sinó camino pels voltans des poble i ben contenta. Naturalesa pura.
Contacto amb gent del poliesportiu o la piscina, xerro un xic a les botigas...però sobretot estic en pau amb mi mateixa i ben tranquil.la.
Em sento lliure de fer el que a cada moment surt...sense metes fixes.
Quins prejudicis! No hi estic gens d'acord. Estic divorciada i he tingut, posteriorment, altres companys. Mai (excepte quan el meu fill estava o està per casa, encara que ara ja no viu amb mi) m'he hagut de vestir o anar d'una determinada manera per casa. He anat sempre com he volgut! I si vull anar despullada mai he demanat permís a ningú... Ni em sento incòmode si hi ha el meu company. Ho trobo el més natural del món i en cap cas un avantatge de viure sola. Com diu el proverbi: "Si justifiques les teves limitacions, en tindràs".
Tinc 68 anys ben portats .fa molt anys com uns 25 un bon o mal dia vaig divorciar-me . Desde llavors he tingut molts moments de carencia de companyia .amigues moltes. Amistats.algun viatge.sortides fen sport.res de tot aixó es comparable en una parella que s.estmin......tot el que aqui s.escriu es en defense de la seva posició. També és positiu..2
65 anys, 2 anys i mig de divorci, amigues i fills que m'estimen, moltes activitats però res no pot omplir el buit d' arribar a casa i saber que no hi haurà ningú ni la tristesa de saber q ja sempre serà així.
Tinc 60 anys, divorciada fa dos anys i ara convivint amb la meva nova parella ( la que fa 5). Molt contenta i em sento lliure per fer el que m agrada i el que em ve de gust. Lo important és acceptar se un a l altre i respectar els gustos i costums de cadascú. Admiro a les persones que se senten més bé soles que en parella, però no és el meu cas. Sigueu feliços!!!
Soltera. 40 anys. Visc sola però no em sento sola.
Si aquests dibuixos ens semblen reveladors, tenim un greu problema.
Suposo que la cosa deu anar segons l'edat, el que haguem viscut cadascuna i el que es trobi a faltar... D'una altra manera no entenc com pot ser que això no us semblin escenes normals, amb parella o sense. Exceptuant posar-se de peus al sofà amb sabates i tot, que encara que ho sembli, no fa més de dona independent, sinó que l'embruta ? Afegir que trobo a faltar algun dibuix sobre quelcom que no sigui passar l'estona, vestir-se o despullar-se. No hem de deixar de ser nosaltres mateixes, soles o acompanyades.
Doncs...que puc dir-vos noies...Tot es respectable pero no m'agradaria gens estar sola. De vegades el Silenci fa uns crits que fan llastima...
Visc amb parella i sempre m'han agradat les taules plenes i estar amb amics i familia.
El desori i l' alegria de tenir els fills a casa, quin goig! !el meu va marxar massa aviat... aixi que soc orfe de fill...
Solitud...a estonetes quan m'endinso al sofa per llegir o senzillament ganduleixar...o nomes plorar...
Que be escrius Eva...
Ostres, m'he vist en tots els dibuixos.
Faig mandrotes al llit sempre que vull, gaudeixo d'estones al llit que puc estirar-me tan ample!, llegeixo i faig el te on vull, em passo estones calladeta i sense fer res al sofà simplement mirant la llar de foc, vesteixo com vull, si tinc calor quan feinejo em despullo...i visc en parella.
Sóc mare de dos fills que viuen a Barcelona perquè estan estudiant i estic divorciada del seu pare.
Visc en parella des de fa un any i aquesta llibertat per trobar la soledat quan la busques, l'he trobada justament visquent amb ell...
Yo ya tinc 65 , la solet at am ba vindre de cop, desde els 22 anys acompaya da, diferent mentat, sempre a tot areu am el marit, tot i se una bellísima persona, me ayudant en els moments dolents, tota una vida, ara fa 5 anys que ens veiem pero estic sola, me costat molt , pero ara no bui perde la meva llibertat, i a las nits quant tanco la porta encara tinc dolo, pero no bui torna enradera
perquè la solitud a mi em devora l'ànima. Sóc vídua des de fa tres anys i no hi ha ni un sol dia que les llàgrimes no em davallin les galtes. Quin plaer em pot provocar veure una primavera que no puc compartir amb el meu estimat? o el color d'una flor que ell no pot veure?
Quan t'avens amb la parella, quan hi ha estimació de debò, tens a casa un trosset de cel que t'il·lumina el dia. Pilar
Reconec que és un plaer estar moltes estones amb una mateixa. Però, hi ha moments que la soledat es fa feixuga i t'obliga a cercar companyia i no sempre trobes la que vols.
Potser del que es tracta és de poder estar amb qui vols i quan vols. Compartir espais i temps sempre és complicat.Jo actualment , necessito molt el meu espai i el meu temps.
soledad es quan et manca algu ,solitud es quan estas be tota sola i ni depens de ningu , son dos coses diferents , barejarles es dolent ; Jo visc sola , i visc molt bé , pero i ha gent que no pot vuire sols, es una altre manera de gaudir .
73
4
