Deu nens amb les celles encorbades i amb la boca oberta. Que alcen els braços per imitar les ales d’un ocell. Que arruguen el nas si han de simular que estan emprenyats o que dibuixen un somriure immens per ensenyar què és la felicitat. Són ells, menuts de tres a deu anys, els que es fan seva la vida inventada que els expliquem en un conte.

Som al Minipop, el festival de Tarragona que ha tingut la idea de muntar tallers, concerts i tot el que els ha passat pel cap per engrescar les famílies. El nostre voltant fa goig: hi ha pares que són conduïts per les ganes de fer dels nens, i que només tenen una feina: anotar en un paper que a les sis aniran a fer titelles, després a pintar-se la cara de guerrer i a tres quarts de set, al conte il·lustrat.

És aquest el nostre taller i funciona així: la Marta Bellvehí agafa el pinzell i dibuixa un palau enfilat en una muntanya, ocells de color lila, arbres i flors, mentre explico la història de la Ginebra, una nena que viu tancada en un palau i que l’últim que vol ser és reina. Que lluita contra l’ambició cega de la mare. Els ocells la rescataran, trencant els barrots de les finestres amb els becs. Però quan a la muntanya, entre llamps i trons, s’hi hagi d’encarar, acabarà guanyant la partida, canviant-ho tot amb la millor arma de totes: amb un t’estimo.

Un cop acabat, els nens i les nenes, amb llapis de colors i retoladors, dibuixen els personatges que més els han agradat i els enganxem sobre el paisatge. L’expliquem tres vegades, per a tres grups, i de norma només en tenim una: que cadascú l’interpreti com vulgui. Vet aquí l’encant: el Nil farà un arbre que gairebé tocarà el cel. La Júlia tot un ram de margarides i roses escampades per la muntanya. En Martí un cargol, que no l’hem dit però ell troba que també hauria d’aparèixer.

De Ginebres en tindrem cinc o sis o les que vulguem. I hi haurà qui farà la mare enfadada, tota de negre, o reconciliada amb la vida, lluint un vestit de flors. Si el Joan vol dibuixar un camió que vola, perquè troba que és la millor manera amb què els animals poden anar al palau (és on acabarà vivint tothom), li diem que ho faci, que és bona idea. Perquè la imaginació ens fa creure en nous camins, en noves maneres de fer.

Potser es tracta d’això: que cada nen i nena tinguin la llibertat per interpretar el món al seu gust. Lluny dels patrons, de les repeticions, de l’això-s’ha-de-fer-així-perquè-ho-dic-jo. La rigidesa que s’imposa és massa perillosa: encongeix les ales. I del que es tracta és just del contrari: d’impulsar-los, que volin ben alt i ben lluny. Que és massa trist malmetre l’encant dels petits: les ganes de ser, de preguntar, de fer-ho tot possible. Potser educar és aprofitar cada interrogant per buscar no una, sinó cent respostes.

Acabem. Anem a sopar, els diuen els pares amb l’orgull de qui ha acabat els deures: han fet totes les coses de la llista. Guardem els colors, els retoladors i els pinzells. Potser el millor regal de tots és que cap dibuix ha estat igual.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a juny 06, 2016 | 12:01
    Anònim juny 06, 2016 | 12:01
    El català té recursos per no haver de dir nens i nenes, es pot dir: La canalla, la mainada, la xicalla, la quitxalla, els infants.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix