Per quan se'ns oblidi el virus

Barcelona, 7 d’abril. Foto: Jordi Borràs

Com es documenta un virus? Aquesta és la pregunta que es van fer milions de periodistes de tot el món als inicis de la pandèmia, ara fa un any, i una de les respostes ens arriba en forma d’exposició de fotografies a la Sala 4 del Palau Robert, a l’entrada de carruatges. L’autor de les imatges és Jordi Borràs, cap de fotografia del magazín digital La Mira, i aquests dies conegut per una foto que ha corregut per la xarxa com la pólvora: s’hi veuen dues noies mudades llençant pedres en contra la policia als carrers de Barcelona, en el context de la lluita en contra l’empresonament de Pablo Hasél. Borràs ens explica que va trigar a adonar-se que la imatge havia fet tanta fortuna. Va ser quan després de dos dies, li van demanar de fer-ne samarretes. Abans no havia tingut gaire temps a comprovar l’èxit mediàtic perquè, de nit, esquivava pedres i bales de foam i, de dia, editava les imatges.

Montserrat, 12 d’abril. Foto: Jordi Borràs.

Una feina a les antípodes de la que ens presenta fins al 25 d’abril al Palau Robert. Aquells dies de l’inici de la pandèmia, Borràs no havia d’esquivar res perquè precisament no hi havia res a esquivar. Sol, amb la seva càmera, el fotoperiodista es va dedicar a deambular per les zones que, sense gent, semblaven llocs ben diferents, com una platja de Lloret en un dia de sol on només s’hi veuen ocells, el vestíbul del metro de la Plaça Catalunya desert, l’Abadia de Montserrat sense ni una ànima. Qui ens havia de dir que mai tindríem l’oportunitat de presenciar aquestes absències?

Barcelona, 25 de març. Foto: Jordi Borràs.

A l’altra banda, però, hi havia la gent tancada a les cases, els qui lluitaven contra la malaltia als hospitals, els comerciants de productes essencials que no tancaven la paradeta. A ells, Borràs també els va retratar. D’aquests contrastos entre el buit i el ple, entre la mort i la vida, en surt aquesta breu exposició comissariada pel director de La Mira, Francesc Canosa. L’han titulada Catalunya any 0. Veure el virus i forma part d’un projecte transmèdia que també inclou el postcast Catalunya any 0. Escolta el virus, que es pot trobar al web de Catalunya Ràdio, i el llibre de fotografies de Borràs amb textos d’Estel Solé, L’any sense primavera, publicat a Ara Llibres.
Canosa explica que des del primer moment l’objectiu no va ser només “documentar per al present sinó sobretot per al futur”. Per aquest motiu es va pensar “en un projecte de moltes capes, per captar la tremolor de la veritat i explicar una cosa que no havíem vist mai”.

Tanatori de Girona, 6 de maig. Foto: Jordi Borràs.

Jordi Borràs creu que “un del encerts d’aquesta exposició és el fet de jugar amb dos elements contraposats, la mort i la vida”. Calia deixar constància del que ens estava passant, i tot i que en aquesta ocasió no es tractava d’esquivar projectils, la feina tampoc no va ser fàcil. Borràs es va trobar que alguna gent el renyava des del balcó, pensant que s’estava saltant el confinament, encara que avisa que la majoria de cops va rebre una bona acollida, sobretot a les petites poblacions, on va poder fotografia pagesos que sortien amb els tractors a ruixar els carrers amb aigua i lleixiu.

Als inicis, l’administració tampoc no va facilitar la tasca informativa. “Es van acollonir davant una cosa que no havia passat mai i fins a l’abril no hi va haver un canvi d’actitud, quan van veure que la censura comunicativa era contraproduent. Hi ha hagut un forat immens, un buit de moltes setmanes d’hospitals, tanatoris i residències que no s’ha pogut documentar i s’ha perdut per sempre més. Només hi ha fotos dels propis treballadors sota amenaça que si ho publicaven en pagarien les conseqüències”, lamenta Borràs.

Tanatori de Collserola, Barcelona, 7 d’abril. Foto: Jordi Borràs.

A l’exposició s’hi poden veure una cinquantena de les trenta mil fotos que va fer el fotògraf recorrent 15.000 quilòmetres en els tres primers mesos de la pandèmia. En podeu veure unes quantes entrant a La Mira, en aquest enllaç. És un document necessari per quan se’ns panseixi la memòria d’una vivència que, esperem, hagi estat excepcional.